'Si els pobres s’emporten aliments sense pagar, no pequen' (VILAWEB/ONTINYENT, 07/09/2014)

Amb aquesta valentia evangèlica parlava el bisbe Ramón Echarren, mort el passat dia 25. El bisbe Echarren, qui va ser auxiliar del cardenal Tarancon a Madrid en els difícils anys de la Transició, va nàixer a Gasteiz el 1929. Llicenciat en Teologia i en Ciències Socials, era un home obert i dialogant, que va col·laborar estretament amb el cardenal Tarancon.

El bisbe Echarren, un home eclesialment 'incorrecte', com Jesús de Natzaret, escandalitzat per la fam de milers de persones a Canàries, deia: 'Si els pobres de les barriades extremes de Las Palmas un dia van a uns gran magatzems, sobretot si són hipermercats d’alimentació, i prenen allò que necessiten, encara que siga sense pagar, això no és pecat. Això en la tradició de l’Església no és furtar. Tenen dret de menjar'. Per això deia també que 'les aportacions per a extirpar la pobresa són del tot insuficients'. El bisbe Echarren s’escandalitzava també d’unes mesures típiques que 'tendeixen a fer els rics més rics i els pobres més pobres'. Per això deia que 'estimar els pobres i no tocar la política és pura xerrameca'.

 

El bisbe Echarren denunciava també la immoralitat que suposava la compra de vots a Lanzarote. I en referència a la reforma laboral del govern de José M. Aznar, el bisbe Echarren afirmava: 'Quan un Parlament no està defensant allò que és de justícia, que és defendre els més necessitats del país, clar que és legítim anar a la vaga. Legítim i fins i tot obligatori!'. Per això assegurava que 'la dreta ha polititzat molt més l’Evangeli que no l’esquerra'.

 

Bisbe renovador i avançat, amb motiu del centenari del naixement del cardenal Tarancon, Ramón Echarren participà en la miscel·lània d’homenatge que l’Ajuntament de Borriana dedicà al cardenal valencià.

Echarren escrivia: 'El cardenal va ser, sens dubte, tot i que alguns s’obstinen a negar-ho, una figura clau en la transició espanyola, de la dictadura a la democràcia. Va ser també una figura clau en la transició, no gens fàcil, d’una Església plàcidament instal·lada en el nacional-catolicisme, a una Església desinstal·lada, que s’obria ja al futur, superant (almenys de moment), un passat que, només amb estranys equilibris, aconseguia no quedar-se  en mil fracassos'.

El bisbe Echarren subratllava la importància del paper jugat per Tarancon, 'aquell qui havia de conduir el rumb de l’Església a Espanya en aquells anys no gens fàcils'. Per això en aquell article Echarren lamentava la manera com el cardenal valencià va ser apartat per Roma: 'Crec que ningú no podrà o haurà de discutir el poc encert de Joan Pau II en marginar el Cardenal que més l’hauria pogut ajudar en el seu pontificat. Algun dia es coneixeran les raons del Papa, reals o fictícies, per a aquella decisió, avui de tan difícil comprensió'.

Amb motiu també del centenari del naixement del cardenal Tarancon, el bisbe Ramón Echarren escrivia un valent article al monogràfic de la revista valenciana Saó, de maig de 2007, on denunciava l’afinitat de la majoria dels bisbes amb la dreta espanyola. El bisbe Echarren també recordava que Tarancon 'havia aprés a valorar els ambients i les actituds de respecte, de diàleg intraeclesial i amb el món, amb els qui pensaven de diferent manera, buscant una Església neutral des de punt de vista polític. Una Església sense agressivitat, sense odis ni animadversions, bassada en l’aconfessionalitat  de les institucions civils i en l’acompliment de les lleis'.

  

Segons el bisbe Echarren, Tarancon volia 'una Església que, en l’àmbit de la Conferencia Episcopal, fóra realment dialogant, respectuosa, incapaç de desqualificar els adversaris, generosa, comprensiva'. Per això el bisbe Ramón Echarren recordava que Tarancon defensava el paper d’uns polítics que 'tingueren en compte el bé comú, el bé de tota la població, perquè  la fe no es pot imposar per mitjà de lleis'.

 

En aquest article a Saó, el bisbe denunciava en 2007 (com deia ell, a diferencia d’allò que passava en temps del cardenal Tarancon) l’actitud de 'l’Església actual d’elaborar un discurs i una estratègia de polarització amb l’Estat, buscant que es legisle, no d’acord amb la recerca del bé comú, sinó d’acord amb el Magisteri eclesiàstic'.

 

Quan en una entrevista el 1990 li van preguntar si ell era la UGT de l’episcopat, Echarren contestà: 'D’alguna manera, sí'. Per això proclamava que l’Església és més per als marginats. També denunciava en aquell mateix any el fet de viure 'en una democràcia salvatge, de liberalisme salvatge, que ajuda de veritat els rics'. I l’any 1991, preocupat pels més dèbils, el bisbe Echarren afirmava que el ministre Alfonso Guerra estava més a prop de l’Evangeli que Felipe González, ja que González donava suport al ministre Carlos Solchaga, qui 'és més a prop de defendre els interessos dels més rics, dels qui estan millor situats, que no els dels pobres'.

Amb Tarancon, Echarren va donar suport a l’Assemble Conjunta de bisbes i capellans de 1971, perquè l’Església demanara perdó per la Guerra Civil, ja que considerava un error l’anomenada 'Cruzada'. Echarren creia en una Església fidel al Vaticà II i lliure d’aliances amb cap partit polític.

 

Amb la mort d’Echarren desapareix un bisbe plenament evangèlic i un dels més estrets col·laboradors de Tarancon en la renovació i en 'l’aggiornamento' de l’Església espanyola. I és que com ha dit una neboda seua, Echarren 'era poc amic de reverències, protector dels perseguits per la dictadura, defensor del dèbil, que no va congeniar mai amb el sector més rígid de l’Església'. Per això Echarren va ser realment un 'pastor amb olor d’ovella'.  Un pastor que apostava pel diàleg i que no posava Espanya com a 'bien moral' ni com a part del dogma de l’Església.