Des de la “Unidad de Destino en lo Universal” del franquisme,
fins a l’Estat de les Autonomies, i des del federalisme i la
independència d’alguna part d’Espanya, passant per una nova
recentralització, l’Estat espanyol té davant d’ell, un desafiament.
És evident que, malgrat que alguns somien tornar a la “Unidad de Destino en lo Universal”, i molts d’altres abominen l’Estat de les Autonomies i, evidentment, la independència i el federalisme, Espanya es troba en una cruïlla transcendental que obrirà un futur molt diferent de l’actual.
El Sr. Bellver vol que les Corts Valencianes rebutgen el dret a decidir i l’autodeterminació del País Valencià. Una nova cortina de fum per distraure’ns dels casos Gürtel Emarsa, Brugal, Cooperació.....
Davant l’anhel de llibertat del País Valencià i de Catalunya, la nova recentralització que el Govern està portant a terme no és cap solució, sinó tot el contrari.
És cert que no seria la primera vegada que es dóna una recentralització i uniformització de l’Estat!
L’any 1939, el Govern de Franco va eliminar qualsevol diferència i qualsevol particularisme, amb el resultat que tots coneixem: l’anul·lació de les llibertats a tot l’Estat.
Però ja abans, el 30 de juliol de 1917, Francesc Cambó escrivia al diari El Debate, el següent: “Al acuerdo de los parlamentarios catalanes de convocar a los parlamentarios de España a una asamblea extraoficial para deliberar sobre los graves problemas que están hoy planteados en España, contestó el Gobierno declarándola facciosa. No quiero discutir el supuesto, base única de la grave resolución del Gobierno de declarar sediciosa a la casi totalidad de la representación parlamentaria catalana. Estamos frente a un dilema trascendental ¿Es que la iniciativa catalana es como se dice, un intento faccioso, una maquinación separatista o anarquista? En este caso obra bien el gobierno. Pero.......y si la iniciativa catalana fuese todo lo contrario. ¿Ha pensado el gobierno y los que le secundan en la responsabilidad que contraen con su campaña? A Cataluña, con razón o sin ella, se le viene acusando hace muchos años, de egoísmo particularista. Cataluña, se ha venido diciendo, labora por sí y para sí; sus intereses y sus ideales propios son los únicos que mueven a sus hombres. Cataluña no piensa en el resto de España, no quiere cumplir la misión santa de despertarla, de confundirse con ella, en una actuación común, en una obra de salvación de todos. Y Cataluña, en un momento de la historia que puede ser épico y puede ser trágico, siente toda la grandeza y toda la generosidad de la misión de salvadora de España. Y contra esa iniciativa, viene la acusación, y lo que es más grave, el intento de acordonamiento. ¿Se dan cuenta los que le provocan del terrible estrago, que con su conducta han de producir en el espíritu de Cataluña? ¿No se aperciben de la obra fatal de separación que están realizando?”.
És un article de 1917, però que podria ser també, del 2014.
Davant l’Estat espanyol i les seues pretensions d’anul·lar la voluntat d’un poble, resulta interessant escoltar aquestes paraules: “Ningú no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir”. Aquesta frase no és ni d’Artur Mas, ni de Jordi Pujol, ni de Josep Guia o d’Oriol Junqueras!! Són paraules del papa Joan Pau II!!
I quan el papa deia, ningú, especificava el següent: “Ni un Estat, ni una Nació, ni cap organització internacional”!! Són les paraules d’un home que el 27 d’abril serà proclamat sant!!
I és que els drets de les nacions no són altra cosa que els drets humans, considerats en aquest específic nivell de la vida comunitària.
En el discurs davant les Nacions Unides, el 5 d’octubre de 1995, el papa Joan Pau II digué: “Els hòmens resten lligats necessàriament d’una manera més intensa a grups humans concrets; primer de tot, la família, després els distints grups de pertinença, fins arribar al conjunt del respectiu grup etnicocultural, que no per casualitat, indicat amb el terme de nació, evoca el “nàixer”, mentre que indicat amb el tema pàtria, evoca la realitat de la pròpia família”. I el papa feia notar “l’anhel de llibertat dels pobles, com un dels signes dels temps”. I encara afirmava que en casos extrems, com a Polònia, “és precisament la mateixa cultura, la que permet a una nació de sobreviure a la pèrdua de la pròpia independència política i econòmica”. I continuava així: “Cada nació té el dret a moderar la pròpia vida, segons les pròpies tradicions, excloent, naturalment, tota violació dels drets fonamentals i, particularment, l’opressió de les minories”.
Davant la situació que actualment viu Espanya, la resposta amb més sentit comú, és escoltar què vol el poble. Com ho farà la Gran Bretanya!! Aquesta hauria de ser la resposta política més intel·ligent del govern del Sr. Rajoy! Perquè per damunt de les lleis, hi ha la voluntat d’un poble, ja que les lleis són per al poble, no el poble per a les lleis!!
És evident que, malgrat que alguns somien tornar a la “Unidad de Destino en lo Universal”, i molts d’altres abominen l’Estat de les Autonomies i, evidentment, la independència i el federalisme, Espanya es troba en una cruïlla transcendental que obrirà un futur molt diferent de l’actual.
El Sr. Bellver vol que les Corts Valencianes rebutgen el dret a decidir i l’autodeterminació del País Valencià. Una nova cortina de fum per distraure’ns dels casos Gürtel Emarsa, Brugal, Cooperació.....
Davant l’anhel de llibertat del País Valencià i de Catalunya, la nova recentralització que el Govern està portant a terme no és cap solució, sinó tot el contrari.
És cert que no seria la primera vegada que es dóna una recentralització i uniformització de l’Estat!
L’any 1939, el Govern de Franco va eliminar qualsevol diferència i qualsevol particularisme, amb el resultat que tots coneixem: l’anul·lació de les llibertats a tot l’Estat.
Però ja abans, el 30 de juliol de 1917, Francesc Cambó escrivia al diari El Debate, el següent: “Al acuerdo de los parlamentarios catalanes de convocar a los parlamentarios de España a una asamblea extraoficial para deliberar sobre los graves problemas que están hoy planteados en España, contestó el Gobierno declarándola facciosa. No quiero discutir el supuesto, base única de la grave resolución del Gobierno de declarar sediciosa a la casi totalidad de la representación parlamentaria catalana. Estamos frente a un dilema trascendental ¿Es que la iniciativa catalana es como se dice, un intento faccioso, una maquinación separatista o anarquista? En este caso obra bien el gobierno. Pero.......y si la iniciativa catalana fuese todo lo contrario. ¿Ha pensado el gobierno y los que le secundan en la responsabilidad que contraen con su campaña? A Cataluña, con razón o sin ella, se le viene acusando hace muchos años, de egoísmo particularista. Cataluña, se ha venido diciendo, labora por sí y para sí; sus intereses y sus ideales propios son los únicos que mueven a sus hombres. Cataluña no piensa en el resto de España, no quiere cumplir la misión santa de despertarla, de confundirse con ella, en una actuación común, en una obra de salvación de todos. Y Cataluña, en un momento de la historia que puede ser épico y puede ser trágico, siente toda la grandeza y toda la generosidad de la misión de salvadora de España. Y contra esa iniciativa, viene la acusación, y lo que es más grave, el intento de acordonamiento. ¿Se dan cuenta los que le provocan del terrible estrago, que con su conducta han de producir en el espíritu de Cataluña? ¿No se aperciben de la obra fatal de separación que están realizando?”.
És un article de 1917, però que podria ser també, del 2014.
Davant l’Estat espanyol i les seues pretensions d’anul·lar la voluntat d’un poble, resulta interessant escoltar aquestes paraules: “Ningú no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir”. Aquesta frase no és ni d’Artur Mas, ni de Jordi Pujol, ni de Josep Guia o d’Oriol Junqueras!! Són paraules del papa Joan Pau II!!
I quan el papa deia, ningú, especificava el següent: “Ni un Estat, ni una Nació, ni cap organització internacional”!! Són les paraules d’un home que el 27 d’abril serà proclamat sant!!
I és que els drets de les nacions no són altra cosa que els drets humans, considerats en aquest específic nivell de la vida comunitària.
En el discurs davant les Nacions Unides, el 5 d’octubre de 1995, el papa Joan Pau II digué: “Els hòmens resten lligats necessàriament d’una manera més intensa a grups humans concrets; primer de tot, la família, després els distints grups de pertinença, fins arribar al conjunt del respectiu grup etnicocultural, que no per casualitat, indicat amb el terme de nació, evoca el “nàixer”, mentre que indicat amb el tema pàtria, evoca la realitat de la pròpia família”. I el papa feia notar “l’anhel de llibertat dels pobles, com un dels signes dels temps”. I encara afirmava que en casos extrems, com a Polònia, “és precisament la mateixa cultura, la que permet a una nació de sobreviure a la pèrdua de la pròpia independència política i econòmica”. I continuava així: “Cada nació té el dret a moderar la pròpia vida, segons les pròpies tradicions, excloent, naturalment, tota violació dels drets fonamentals i, particularment, l’opressió de les minories”.
Davant la situació que actualment viu Espanya, la resposta amb més sentit comú, és escoltar què vol el poble. Com ho farà la Gran Bretanya!! Aquesta hauria de ser la resposta política més intel·ligent del govern del Sr. Rajoy! Perquè per damunt de les lleis, hi ha la voluntat d’un poble, ja que les lleis són per al poble, no el poble per a les lleis!!
A més, si el papa Francesc ha dit que l’Església argentina, fa dos segles, va tindre un paper important en la independència d’aquest país americà, ¿de què ens ha de fer por una nova estructura d’Espanya?
Per altra part, el Sr. Bellver sap que en l’últim quart de segle s’han independitzat nombrosos països. ¿Quina por té el Sr. Bellver que un poble puga decidir lliurement el seu futur?
El Sr. Bellver també sap que són diversos els països que reconeixen a la seua constitució, el dret d’autodeterminació. No l‘espanyola, evidentment!! Si molt pobles han reconegut el dret d’autodeterminació (el PSOE també, en altre temps!!) ¿perquè no pot ser possible a l’Estat espanyol? O és que la constitució espanyola és un dogma? Una constitució que impedeix un poble a votar, ¿no és una constitució-presó?
En últim cas, què és més democràtic, Sr. Bellver: ¿poder votar o prohibir una votació?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada