Sant Antoni Abat
Sant Antoni Abat, pare de monjos
P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat
“Dels sants de gener, Sant Antoni és el primer”, diu un refrany valencià en referència al sant abat, un dels més populars de la nostra terra. La prova d’això està en la multitud de festes i d’ermites dedicades a aquest sant monjo, que es honorat amb les tradicionals fogueres.
Als nostres pobles, els focs de Sant Antoni presenten una gran diversitat i riquesa, sobretot a les comarques dels Ports i del Maestrat: les Santantonades d’El Forcall; la Matxà de Borriol; “el Maig” de Villores; les Rossegades d’Albocàsser, la Malea de Vilafranca, la representació de la vida del sant, la benedicció del panoli i les Albaes de Morella o les Botargues d’El Forcall.
També Canals, a la Costera, celebra Sant Antoni amb una de les fogueres més monumentals! I amb Canals, del nord al sud, el País crema en honor al nostre sant: Almoines, Benidorm, Cullera, Gata de Gorgos, Benicàssim, l’Alcúdia, Palmera, Elx, Ador, la Vila Joiosa i els seus populars rotllets o Palma, amb la benedicció de pans i dolços
A la Safor, a més del foc hi ha la tradició dels “Porrats”, lligats a la rogativa per demanar a Sant Antoni bones collites i fertilitat per al bestiar. L’escriptor J. E. Gonga, en el seu excel·lent llibre “Les festes de la Safor”, descriu els inicis del “Porrat” a Gandia i a Oliva. En aquest últim poble, hi ha constància des del segle XVII de la benedicció dels animals lligada a la festa de Sant Antoni.
Sant Antoni és considerat el pare dels monjos, ja que amb ell començà la vida monàstica. Sant Atanasi, autor de la “Vida d’Antoni”, presenta l’experiència d’aquest monjo, caracteritzat pel despreniment, la confiança en Déu en la lluita contra el Mal i pel treball i l’almoina als pobres. Sant Atanasi volia presentar la vida d’Antoni, com un model i un exemple per als monjos. Per això són molts els refranys referits al combat i la victòria de Sant Antoni contra el Mal: “Sant Antoni i el dimoni jugaven al trenta-u. El dimoni en va fer trenta i Sant Antoni trenta-u”. I també: “Per a més glòria del sant, i per a que ràbie el dimoni, diguem tots en veu alta: visca el P. Sant Antoni”.
Nascut a Egipte el 251 al si d’una bona família, per l’Evangeli renuncià a tots els seus béns per seguir Jesús. La vocació d’Antoni va nàixer de la radicalitat en el seguiment del Mestre. Per això, el nom que espontàniament li donaren els seus deixebles fou “amic de Déu”, theophiles, un nom que l’Escriptura havia aplicat a Abraham, i que la tradició cristiana dels primers segles assignava als justos: els màrtirs i més tard els monjos.
Antoni, després de passar un temps a prop del seu poble dedicat a la pregària, se’n va anar al desert, lloc de combat i de trobament amb Déu, on durant prop de 20 anys va fer vida d’ermità. Més tard es retirà a la muntanya, el seu “desert interior”, per viure sol, centrat en la pregària i en el treball. La seua vida, amb una gran multitud de deixebles, va acabar el 356 quan morí en la pau de Déu.
Al capítol 71 de la “Vida d’Antoni”, Atanasi ens presenta el nostre sant com un home que era estimat per tots. De caràcter pacient i humil de cor, el seu rostre irradiava la bondat de Déu. Per això no estava torbat mai i l’alegria que portava al seu interior feia que no estiguera trist. Aquesta serenitat i la seua mirada plena de simpatia, feia que els qui l’anaven a visitar se’n tornaren amb la pau al cor.
Sant Antoni, com tots els monjos, era un home solitari però també va saber ser solidari! Tot i viure al desert, Sant Antoni el deixava i se n’anava a la ciutat, sempre que feia falta defendre la causa del pobres i dels desvalguts.
Molts pensen, i, maliciosament, així li ho han fet saber al P. Josep Mª Soler, abat de Montserrat, que els monjos hem de limitar-nos a “resar y a callar”, inhibint-nos de les situacions i dels problemes del nostre món. El P. Josep Mª Soler, en una entrevista al dia El País (27 d’agost de 2006) que recomane, responia així, a aquells que ens volen als monjos, muts i a la gàbia: “L’Església hauria de ser més valenta i denunciar clarament situacions en les quals l’Església ni transmet, ni viu l’Evangeli”.
I és que l’Església i els monjos, no podem callar davant les injustícies i l’abús dels poderosos, que xafen els més dèbils. Per això, Sant Antoni ens és model de pregària i també de compromís, de solitud i de solidaritat. Com ho hem de ser tots els monjos
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada