El canonge Josep Espasa (La Veu del País Valencià, 11/01/2014)

Josep Espasa i Signes va nàixer a Dénia el 9 de gener de 1914, el dijous passat va fer 100 anys. El 1925 ingressà al Seminari de València i posteriorment estudià a la Universitat Gregoriana de Roma, on el 1937 obtingué el doctorat en teologia.

El 1939 Espasa va ser nomenat professor del Seminari de València i el 1945, l’arquebisbe de València, Prudencio Melo, el nomenà Rector del col·legi-seminari de Sant Tomàs de Villanueva, del Cap i Casal, on s’hi estigué fins el 1970 que va ser apartat. Va ser delegat d’Ecumenisme de l’arquebisbat i fundador del Centre Ecumènic Interconfessional. Escrigué els llibres,Falsejaments i veritats cristianes i també, Què cal creure.

El canonge Josep Espasa va ser un promotor de l’obertura de l’Església valenciana, i per això, al voltant d’ell, com a rector del col·legi de Sant Tomàs de Villanueva, van eixir una sèrie de capellans que destacaren pel seu esperit innovador. A més, va recolzar l’ús del valencià en la litúrgia, cosa inèdita entre el clergat valencià.

Com destaca Ramir Reig al llibre Feixistes, rojos i capellans, Josep Espasa va fer del col·legi de Sant Tomàs, “un espai obert a l’amistat i a la recerca en comú”. I els seus alumnes “esdevingueren elements crítics per amor a la veritat”, amb el desig que “l’Església s’alliberara d’hipocresia i d’hipoteques, i portés l’Evangeli al Poble”.

Josep Espasa concebia un cristianisme antidogmàtic, i va ser un ferm seguidor del camí obert per Mounier. Com a eines pedagògiques, el canonge Espasa organitzava trobades sobre el moment polític d’aleshores.

Com diu Nel·lo Pellicer, Espasa era “un mediterrani apassionat per la veritat, que ell veia sintetitzada en l’Evangeli”. El canonge Espasa, “un home de fe lluminosa”, no va ser mai ni un contestatari, ni un radical. Però sí que estava disposat a “obrir qualsevol porta, sense temors, ni prejudicis”. El seu caràcter obert va fer que acollira l’assagista Joan Fuster i el periodista Vicent Ventura al col·legi de Sant Tomàs, com a bons amics seus. També portà Llorenç Gomis, perquè predicara els exercicis espirituals als seminaristes. Home obert a les tendències més modernes, va tindre problemes amb les autoritats eclesiàstiques.

                                                       L'ermita de Sant Pere a la Pedrera
                                                           Mossén Josep Espasa i Signes

Al seu entorn es formaren les generacions de capellans que després van destacar pel seu esperit innovador, com el cas d’Emili Marín, fundador i director durant molts anys de la revista Saó. De fet, amb el canonge Espasa, el col·legi de Sant Tomàs va ser un far progressista. Josep Espasa es caracteritzava pel seu menyspreu del poder eclesiàstic i per la seva passió per la veritat.

El 1970, una vegada expulsat del col·legi de Sant Tomàs per la seva ideologia progressista, el canonge Espasa tornà a Dénia, on desplegà el seu magisteri, de la mateixa manera com abans ho havia fet a València. Com m’ha comentat l’amic Josep Garcia Richart, l’eixida del canonge Espasa de Sant Tomàs, “el va afectar molt, no tant pel cessament, com per la manera com es va produir”.

Josep Espasa es va retirar primer, a un pis a València, “on anàvem a visitar-lo Ventura i jo, i després a la seua caseta de la Pedrera”. En tot aquest temps, com diu Garcia Richart, el canonge Espasa “mai no va perdre la serenitat ni va manifestar públicament el seu patiment, ni cap rebuig irat contra ningú”.

A Dénia es va fer càrrec de l’ermita de la Pedrera. Va ser a sa casa, el 1963, que el canonge Espasa va acollir Vicent Ventura, confinat allí, per l’exili forçós, després que el periodista valencià participara al Contuberni de Munic. A Dénia, a casa del bon canonge Espasa, vaig visitar amb mon pare, l’amic Ventura.

El canonge Josep Espasa va morir el 1980, i tres anys més tard va ser nomenat fill predilecte de Dénia. La seua biblioteca, amb importants llibres de teologia, pastoral i filosofia, el 1983 va passar a formar  part de la Biblioteca Valenciana.

El 2005, en el 25è aniversari de la mort del canonge Espasa, l’ajuntament de Dénia posà una placa a l’ermita de la Pedrera, que ens recorda el capellà represaliat per les seves idees progressistes i pel seu compromís amb la llengua. En aquell acte, el seu nebot, Antoni declarava que el canonge va ser “un fervent amant de la vida a la Pedrera, on tots eren amics seus”.

Com ha escrit Vicent Cremades al llibre, “L’Església en la Transició”, el canonge Espasa va ser “un home liberal, obert, objectiu i ecumènic”.


En el centenari del naixement del canonge Espasa, tant l’arquebisbat de València com el d’Oriola-Alacant i l’Ajuntament de Dénia, haurien d’homenatjar el bon capellà Josep Espasa, un home bo i lliure, i amic de tots!

Josep Espasa va ser un prevere humanista, il·lustrat i alhora, nacionalista, que exhortava als seus seminaristes a treballar per la unitat: “No hi ha més que una Església i cal reformar-la des de dins”. Josep Espasa va ser “un home de Déu, un cristià de Dénia i un mossèn nacionalista”, com la definit Vicent Cremades.

Com m’ha comentat Josep Garcia Richart, bon amic del “pare Espasa”, com Fuster i ell mateix l’anomenaven, Josep Espasa era “un capellà postconciliar, abans del Vaticà II, home discret, tremendament raonable, catòlic anticonvencional, amb un alt concepte del sacerdoci, capellà de poble, amb una fe impertèrrita, evangèlica i ortodoxa”. Garcia Richart defineix mossèn Espasa com “un mestre (mai no en va pretendre ser-ho) radiant”, un home que “irradiava serenitat, humanitat, tolerància i una caritat mai “exhibida” que no mai no podia molestar o ferir ningú”.

Josep Garcia Richart recorda Fuster i les “discussions iròniques que tenia amb el P. Espasa, de les bromes voltairianes, i fusterianes també”. El P. Espasa tenia “un sa sentit de l’humor, que es manifestava sobretot, amb els amics. No era el capellà sever i rígid. Li agradaven els humils i petits plaers de la vida, com ara aquells esmorçarets amb els amics, o sol, a la caseta”.

Com recorda Garcia Richart, “el dia de la seua mort, Ventura em va recollir i vam passar per Sueca a recollir Fuster. No va voler venir i vam comprendre perquè. Fuster estava realment afectat i, donat el seu caràcter, no volia exterioritzar els seus sentiments, com hauria fet, de venir a Dénia. L’enterrament va tenir, per dir-ho així, dues parts: primer, a muscle dels amics, el Pare Espasa va ser traslladat des de la caseta, a una petita ermita que hi havia al Pedrera, on li vam retre una emocionada despedida. Després, ja a Dénia, , es va fer la cerimònia fúnebre “oficial”. Ventura i jo es quedàrem fora de l’església. Una actitud infantil, si vols, però va ser així. Després, tot acabat, sols, restàrem els dos una bona estona vora la tomba dels nostre amic. Sabíem el que havíem perdut”.

L’amic Garcia Richart, m’enviava, a més dels seus records sobre el Pare Espasa, el que ell anomena, una “petita elegia” sobre el canonge, escrita el 23 de març de 1980, on tractava “de rememorar una persona i el seu ambient”:
 

Tot és vençut: la pell grisa de l’alba, 
la carn, la llum dels solc i un gust salobre.
Ets aquí, repassant en pau la vida 
i aquí ens tens, de cos present.
Aquí restem com som, pobre i pocs, 
amb el sol testimoni d’una llàgrima.
Anem a passejar. Els ametllers 
han regalat la flor.
Adéu, mirada 
clara, llebeigs vesprals, matins de calma.
I el març, calç i llum de la cisterna.
Ara plou, amic meu, i el vespre mulla
 el pit sonor de la merla.
T’has endut, i els teus ulls, l’alè de l’aigua
I una tempesta. Sí morir-me tots, 
plats i castells, memòries, notaris 
i turistes. Les runes, sense amor,
 amaguen un bri verd. I olor de menta.
I tu, passat el temps, comptes els dies 
de la flor que ens durà la primavera-
Adéu. O fins demà. Aquí serem.