Del cardenal Müller a l’arquebisbe Ladària (VILAWEB/ONTINYENT, 05/07/2017)

Aquest 1 de juliol passat es va fer públic el relleu al front de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. El papa Francesc ens va donar la sorpresa de l’estiu (una més del seu pontificat) en substituir l’arquebisbe Gerhard Müller, fins ara Prefecte d’aquesta Congregació des de feia cinc anys, pel jesuïta manacorí Lluís Francesc Ladària. El nomenament de Ladària i sobretot el fet de no renovar el cardenal Müller en aquesta Congregació s’ha interpretat com una clara aposta del papa per una Teologia més oberta. I és que segons els vaticanistes, Müller, nomenat per Benet XVI el 2 de juliol de 2012, ha estat un fre a les reformes i als canvis iniciats pel papa Francesc, sobretot pels desencontres en el Sínode dels bisbes de 2014 i també pel que fa a l’exhortació apostòlica post-sinodal Amoris Laetitia, un text que Müller va qüestionar de forma pública en articles, ponències i conferències. L’objecció més important de Müller a aquest document és el capítol VIII, on el text tracta la possibilitat de la comunió als divorciats tornats a casar.

Lluís Ladària, nascut a Manacor el 1944, va ingressar a la Companyia de Jesús el 1966 i és considerat un jesuïta amb una sòlida formació teològica. Ladària, que estudià filosofia a Comilles i Teologia a Frankfurt, va ser ordenat prevere el 1973 i bisbe el 1988. És Doctor per la Universitat Gregoriana de Roma des de 1984, i el 2008 el papa Benet XVI el nomenà secretari de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. També és Doctor Honoris Causa per les Universitats Pontifícies de Salamanca i de Comilles, a més d’haver estat professor a la Gregoriana.

Ladària representa, segons els vaticanistes, una línia més en sintonia amb el papa Francesc, ja que és un jesuïta influït pels teòlegs del Vaticà II, Rahner, Congar o von Balthasar, és a dir, per la teologia que va posar les bases del Concili. Per això segons els entesos, Ladària pot representar un gir de 180º pel que fa a la línia d’actuació de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. I això que Ladària no és cap representant de la Teologia de l’Alliberament!

El papa Francesc que, poquet a poquet va renovant l’Església, és, com el va qualificar el cardenal Ezzati, ‘un gran profeta que va indicant temps nous’ i que amb canvis com aquest obre horitzons i camins, també nous, per fer possible una Església més descentralitzada, amb una Cúria més senzilla i més funcional i no com a contrapoder al papa.

Francesc, que anà a Lampedusa i denuncià el drama dels refugiats, o que també denuncià el capitalisme salvatge, vol que deixem de banda una Església poderosa i triomfal, per tal de construir una Església senzilla i acollidora, que siga hospital de campanya per curar les ferides del nostre món i per encoratjar i donar esperança als més desvalguts. Per això el papa Francesc, en poc més de quatre anys, està introduint canvis significatius perquè l’Església deixe d’estar centrada en ella mateixa, per així eixir a les perifèries del nostre món.

Amb canvis com el que s’ha produït ara a la Congregació per a la Doctrina de la Fe, el papa fa gestos per acabar amb una Església autoreferencial, per portar-la a línies de frontera, deixant en un segon pla l’aspecte moralitzant i posant l’èmfasi en la misericòrdia i en l’acolliment.

Amb aquest canvi en la Congregació per a la Doctrina de la Fe, el papa Francesc ha volgut crear un equip que sintonitze i porte endavant la reforma de l’Església perfilada en l’exhortació Evangelium gaudium: una Església que, com ens presentà el papa Joan XXIII, siga ‘mare i mestra’, font de joia, de consol i d’esperança. Una Església allunyada de les condemnes i oberta al nostre món. Una Església sinodal, sense por al diàleg ni a la col·legialitat. Una Església capaç de comprendre i d’acompanyar des de l’esperança, els qui fem el camí de la fe.