Per altra part, els diputats tenen una tarja de 3.000 euros per a taxis, i la possibilitat de viatjar gratuïtament i de forma il·limitada (en primera classe!) en tren, vaixell i avió. A més, poden percebre la pensió després de set (7) anys al Parlament i retirar-se amb una pensió màxima cotitzant només dotze (12) anys!
Certament que aquests sous, els dels diputats i el de la indemnització al President del Congrés Jesús Posada (així com dels seus predecessors del PSOE), i els altres privilegis que tenen, són legals, ja que han estat aprovats pels mateixos parlamentaris. Però són moralment acceptables? Quin treballador cobra una indemnització de 300.000 euros pel fet d’haver treballat quatre anys? Quants anys hauria de treballar un llaurador, un fuster, un infermer o una mestra per guanyar 300.000 euros? Quin treballador pot cobrar la pensió màxima cotitzant només dotze anys? No és això un insult per a la resta de treballadors?
L’opinió pública constata una desafecció creixent contra els polítics, degut, no només a la corrupció que cada dia embruta la vida pública, sinó també pels privilegis dels sous, dietes i indemnitzacions que cobren els servidors (cal que ho recorden!) de l’Administració. L’escàndol de Bànkia, amb les mentides i els enganys reiterats i els abusos als més dèbils de la societat, l’ús immoral que han fet alguns de les targetes opaques i els sous i les indemnitzacions als polítics, no ajuden gens a generar confiança en aquests servidors públics.
Enmig d’una crisi galopant, tot i que el Sr. Rajoy diga que estem eixint d’ella (una mentida semblant a la del Sr. Rodríguez Zapatero i els seus “brots verds”), quan hi ha tantes i tantes famílies que no arriben a finals de mes, quan veiem, un dia sí i un altre també, persones que busquen aliments als contenidors, o que fan cua a Càritas o a la Creu Roja, als Bancs d’Aliments o a d’altres ONGs, quan molts dels nostres jóvens han de deixar el nostre País per buscar treball, és una immoralitat que una persona, pel fet d’haver presidit el Congrés de Diputats durant quatre anys, puga tindre una indemnització de més de 300.000 euros.
Un sistema polític i econòmic que manté aquests privilegis, del tot immorals, és un sistema injust i que cal canviar. Una Administració central, però també les autonòmiques, que permet aquests sous del tot indecents, ens aboca al fracàs i a la discriminació.
El Concili Vaticà II, en la Constitució “Gaudium et spes”, ja deia que la vida econòmico-social, havia de respectar i promoure “la dignitat de la persona humana i el bé de tota la societat” (G.S. nº 63). I ens posava en guàrdia davant certes inquietuds, com el cas d’aquells que, “sobretot en regions econòmicament desenrotllades, pareixen guiar-se per l’economia, de tal manera que, pràcticament la seua vida personal i social està, com tenyida, de cert esperit economicista”. Els bisbes, al Concili demanaven acabar amb “les desigualtats socials” que porten un “retrocés en les condicions de vida dels més dèbils i un menyspreu dels pobres”.
Una indemnització de més de 300.000 euros per quatre anys treballats, és un insult als milions de persones que viuen amb dificultats. I és que com deia el Vaticà II, “el luxe pul·lula amb la misèria. I mentre que uns pocs disposen d’un poder amplíssim, altres viuen en condicions de vida i de treball indignes de la persona humana” (G.S) nº 63. Per això és urgent una revisió dels sous dels polítics, perquè no siguen un abús, un escàndol i un insult als qui més pateixen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada