La campanya “Volem bisbes catalans” va esclatar a
Catalunya el febrer de 1966, ara fa cinquanta anys, per mitjà de diverses
pintades, en senyal de protesta pel nomenament del bisbe d’Astorga, Marcelo
González com a arquebisbe-coadjutor de Barcelona. De retruc, la campanya va ser
també una protesta pel règim franquista que, gràcies al Concordat de 1953,
permetia a Franco tindre el privilegi de presentar al Vaticà una terna de noms
(un dret al qual mai no va renunciar el dictador, malgrat les peticions de Pau
VIè) per tal que el papa nomenara bisbe un dels tres que eren proposats.
El 22 de febrer de
1966, demà farà 50 anys, Ràdio Vaticana anuncià que el bisbe Marcelo González
Martín havia estat nomenat arquebisbe-coadjutor del bisbe Gregorio Modrego,
titular de la diòcesi de Barcelona des de 1943.
Abans de la
dictadura franquista, i durant el segle XX, els bisbes de Barcelona van ser
catalans, mallorquins o valencians, a excepció del bisbe navarrès Manuel
Irurita (1930-1936). Així, de 1899
a 1901, Barcelona va tindre com a bisbe, el català Josep
Morgades. De 1901 a
1908, el també català Salvador Casañas. Del 1909 al 1913, el valencià Joan
Laguarda. De 1914 a
1920, el també valencià Joaquim Reig. Del 1920 al 1926, l’olotí Ramon Guillamet,
del 1926 al 1930 el mallorquí Josep Miralles i del 1930 al 1936, com he dit
abans, el navarrès Manuel Irurita.
Va ser després de
la guerra civil, i amb Franco al poder, que el primer bisbe de Barcelona del
nacionalcatolicisme va ser Miguel de los Santos Díez de Gómara (1939-1942),
seguit de l’aragonès Gregorio Modrego (1942-1967).
La campanya “Volem bisbes catalans”, impulsada per
Josep Benet i Jordi Pujol, va nàixer en un context sociopolític i eclesial
marcat pel nacionalcatolicisme. González era el primer bisbe de Catalunya
nomenat després del Vaticà II, i els cristians catalans esperaven una elecció
diferent. Immediatament començà una ofensiva en múltiples fronts, per tal
d’evitar un fet consumat.
El 4 de març, Josep
Benet va fer unes declaracions a Le Monde,
on lamentava que a Catalunya no es reconeguera un dret “que es reconeix a les Esglésies afroasiàtiques”. Benet deia que la
gent no entenia com es refusava als catalans, un dret acceptat i seguit a
d’altres llocs. A més, afegia que aquest nomenament havia “destruït les grans esperances que els catalans havien posat en el
Concili”. Uns dies abans, el 27 de febrer, vint-i-tres intel·lectuals
catòlics signaren una carta demanant la renúncia de l’arquebisbe-coadjutor
González Martín, amb l’argument que “un
bisbe que desconeix la història, la
llengua i la cultura d’aquesta terra”, no pot servir com calia la diòcesi
de Barcelona. A més, aquesta carta recordava la necessitat de la defensa de les
minories nacionals, una idea present a l’encíclica Pacem in Terris del papa Joan XXIII. Malgrat aquests intents, amb
les pintades famoses de “Volem bisbes
catalans”, el nomenament va ser ferm i no hi hagué la demanava la renúncia
del bisbe González Martín.
Sembla ser que
després que Pau VIè enviara el bisbe González a Barcelona, el papa Montini
deuria fer cas del consell de l’Abat Gabriel Mª Brasó, que li va fer vore la
conveniència que un bisbe sintonitze amb la terra que l’acull, perquè faça seua
la llengua i la cultura del poble que ha de servir. Per això, Pau VIè el 1971
nomenà nou bisbe de Barcelona, Narcís Jubany (1971-1990). Posteriorment, i
també a Barcelona, Joan Pau II nomenà el bisbe valencià Ricard Mª Carles (1990-
2004) i el català Lluís Martínez Sistach (2004-2015), succeït ara per
l’aragonès catalanoparlant, Joan Josep Omella.
En el fons, la
campanya “Volem bisbes catalans”, més
que demanar bisbes nascuts a Catalunya, el que volia era pastors incardinats a
la terra que els acollia. No estranys a la cultura del poble que havien de
servir, sinó bisbes que feren seua la llengua del poble.
En els últims
cinquanta anys, només el bisbat de Tortosa ha tingut sempre bisbes valencians o
catalans, que han utilitzat la nostra llengua. El valencià Ricard Ma Carles
(1969-1990), Lluís Martínez Sistach (1990-1997), Xavier Salinas (1998-2013) i
en l’actualitat el valldalbaidí de Quatretonda,
Enrique Benavent.
La diòcesi de
Sogorb-Castelló va tindre dos il·lustres i estimats bisbes catalans, Josep Pont
i Gol (1951-1970) i Josep Mª Cases (1971-1996) que, amb naturalitat, van
introduir la nostra llengua a la litúrgia. Però posteriorment hi ha hagut un clar
retrocés, primer amb el valencià Juan Antonio Reig, de Cocentaina (1996-2005) i
des del 2005, amb el castellà Casimiro López.
Pel que fa al
bisbat d’Oriola-Alacant, el valencià de Xèrica Pablo Barrachina fou bisbe
d’aquesta diòcesi (1954-1989) seguit de l’asturià Francisco Álvarez
(1989-1995), l’aragonès Victorio Oliver (1996-2005), el castellà Rafael Palmero
(2006-2012) i el valencià Jesús Murgui, des del 2012, cap dels quals ha
afavorit el valencià en aquesta Església diocesana.
Finalment, pel que
fa al bisbat de València, les coses tampoc han anat bé, ja que durant vint anys
va ser bisbe diocesà el basc Marcelino Olaechea (1946-1966) totalment contrari
a la nostra llengua, seguit del també navarrès José Mª Garcia Lahiguera
(1969-1978), el mallorquí Miguel Roca (1978-1992), el manxec Agustí García
Gasco (1992-2008), el càntabre Carlos Osoro (2008-2014) i en l’actualitat el
valencià de Sinarques Antonio Cañizares.
L’Església
Valenciana hauria d’aprendre del papa Francesc que en el seu viatge apostòlic a
Chiapas, ha presidit una Eucaristia amb presència de les llengües indígenes, i
on ell mateix va encapçalar l’homilia amb unes paraules en un d’aquestes
llegües. El papa va demanar perdó als indígenes pel maltractament de les seues
cultures i reconegué el legítim anhel dels pobles indígenes (també el
valencià?) a viure en llibertat.
Els valencians tot
i tindre actualment tres bisbes valencians a les diòcesis del País Valencià
(l’únic no valencià és el de Sogorb-Castelló), Antoni Cañizares a València,
Jesús Murgui a Oriola-Alacant i Enrique Benavent a Tortosa, només aquest últim
aposta i defensa una Església Valenciana fidel a la cultura del nostre País.
¿No serà hora que allò que el papa ha defensat a Chiapas (en presència del
bisbe Antonio Cañizares que l’acompanyava) siga també defensat per l’Església
del País Valencià? ¿No serà hora que els bisbes valencians entenguen, com el
papa ha denunciat a Chiapas, el menyspreu i el maltractament que l’Església ha
fet de les cultures minoritàries? El papa Francesc recomanava als bisbes
mexicans que tingueren una “singular
delicadesa amb els pobles indígenes i amb les seues fascinats, i no poques
vegades cultures massacrades”. Com la valenciana!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada