“Jornadas para sacerdotes extranjeros” (SAÓ, GENER 2016)

És així, només en castellà, que el passat novembre se celebraren unes “Jornadas de acogida y de formación para sacerdotes extranjeros”. Com si els capellans estigueren a Sevilla o a Salamanca. No a la diòcesi de València on hi ha, a més del castellà, una altra llengua oficial, reconeguda per l’Estatut d’Autonomia com la llengua “pròpia” dels valencians.

Les “Jornadas”, dirigides als capellans que passen un temps d’estudi al bisbat de València, tractaren temes tan interessants, com “Las necesidades pastorales de la Iglesia en España” (no en València), “El sacerdote al servicio de la Iglesia universal”, (i de l’Església Valenciana?), o bé, “La transmisión de la fe en ámbitos urbanos o rurales”.

Certament que els capellans estrangers que estan estudiant a la diòcesi de València necessiten una formació i un recolzament. Però també necessiten una inculturació en la llengua i en la cultura que els acull. Perquè si no, passa el que està passant. Al meu poble, a l’Alcúdia, cada estiu vénen uns capellans llatinoamericans, que amb sol·licitud i amabilitat ajuden el rector en la tasca pastoral. Aquests capellans se senten estimats pels alcudians i ells també es fan estimar per la seua simpatia i pel seu treball pastoral. Però és la comunitat cristiana de l’Alcúdia la que ha de deixar la nostra llengua fora del temple, i ha de resar i parlar en castellà amb aquests preveres llatinoamericans que atenen la parròquia. Però és la comunitat cristiana la que s’ha d’adaptar al capellà, o bé és el capellà qui s’ha d’adaptar a la comunitat que l’acull i a la qual ha de servir?

El capellà polonès Ceslao Piela, que porta un any a la parròquia del Roser de València, cada diumenge fa una missa en polonès per als cristians polonesos. I els cristians xinesos de València també tenen missa en xinès. Algú pot entendre que, mentre els bisbes valencians estan preocupats per les llengües d’altres països, puguen continuar marginant la llengua dels valencians?

Els capellans que passen un temps al nostre bisbat haurien de tindre, almenys, un mínim coneixement de la realitat cultural del país on viuen. I haurien d’estimar, valorar i assumir la llengua del poble que serveixen. ¿Per què els cristians polonesos poden tindre misses en polonès i els cristians xinesos, en xinès, i els valencians no podem celebrar la nostra fe en la nostra llengua? 

Les “Jornadas” per als capellans estrangers que viuen entre nosaltres acabaren amb una conferència del cardenal Cañizares, titulada: “Hacia una pastoral de futuro”. En eixa pastoral de futur tindrà cabuda la llengua dels valencians? Té futur el valencià a l’Església, o bé continuarà, com fins ara, arraconat i exclòs de la litúrgia i dels estudis als Seminaris?