La província eclesàstica valentina i el valencià (Diario Información, 11/02/2016)

El passat dia 8 es van reunir al Palau Arquebisbal de València els bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina, que comprèn les diòcesis de València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant, i les tres de les Illes Balears. En les diverses reunions que han tingut els bisbes d'aquests bisbats, mai (que s'haja sabut) han tractat el tema de la nostra llengua a l'Església. Per això els bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina haurien d'imitar la «conversió» del bisbe Samuel Ruiz a Chiapas. 

Quan Samuel Ruiz arribà a Chiapas el 1959 com a nou bisbe, es trobà que la diòcesi de San Cristóbal de las Casas tenia un milió i mig d'habitants, dels quals el 79% eren indígenes. Samuel Ruiz arribà a Chiapas amb una mentalitat «conqueridora» i per això pensà ensenyar l'espanyol als habitants d'aquesta zona, per evangelitzar Chiapas, que tenia com a mínim cinc llengües derivades de l'antiga llengua maia. Samuel Ruiz descobrí que els seus predecessors en l'episcopat també havien intentat (amb poc èxit) ensenyar l'espanyol a aquella gent. I és que sovint l'acció missionera havia provocat la destrucció de les cultures indígenes, que havien estat esclafades, fins i tot des del punt de vista eclesial. El bisbe Samuel reconegué que al principi el seu encontre amb les llengües indígenes va ser un xoc: «Jo veia les llengües indígenes com un obstacle per a l'evangelització». Després va comprendre que «quan vas a un país, no pots exigir, per comunicar-te, que la gent del lloc parle la teua llengua. Vaig comprendre que era més senzill que els agents de pastoral aprengueren les llengües dels llocs on treballaven, en compte de pretendre que la comunitat sencera aprenguera la llengua espanyola». 

El Concili Vaticà II, amb el Decret «Ad Gentes», va fer que el bisbe Samuel entenguera el món indígena d'una manera diferent, no assimilant la gent a la cultura espanyola, sinó respectant i valorant la dignitat d'aquestes cultures. En compte d'imposar la cultura Occidental com a únic mitjà d'expressió de la fe, el bisbe Samuel va vore que calia respectar la identitat cultural de cada poble, realitat que encara no han comprès els bisbes del País Valencià. El bisbe Samuel descobrí que per a viure la fe, no calia renegar de la pròpia identitat i empeltar el cristianisme al si d'una cultura estrangera, ja que el Concili va defendre que totes les cultures són el receptacle d'una presència reveladora i salvadora deDéu. Per això el bisbe Samuel va canviar d'actitud, i de dominador, va passar a tindre una gran sensibilitat per la condició indígena, defensant la presència de les seues llengües. 

El canvi que va experimentar el bisbe Samuel pel que fa a la defensa de les cultures indígenes, es veu en una anècdota que contava ell mateix: «Un dia vaig anar a una comunitat de Bachajon i em vaig esforçar a parlar amb dues germanes indígenes. En vore l'enorme dificultat que tenia per dir algunes paraules senzilles en el seu idioma, les dues dones es deien l'una a l'altra: Aquest pobre bisbe no sap parlar». Va ser aleshores quan el catequista li va dir al bisbe: «Benvolgut bisbe, ¿no he fet jo un gran esforç per vindre a tu i aprendre a parlar en la teua llengua? ¿Per què no fas tu un esforç per vindre cap a mi, i aprens una miqueta de la meua llengua?». Així, els missioners van començar a aprendre les llegües indígenes, per tal de practicar una evangelització adaptada a la cultura i per això la diòcesi de San Cristóbal va fer un catecisme en tzeltal i afavorí la traducció de la Bíblia a les llengües indígenes. 

En el número 129 de la revista Cresol, el cardenal Cañizares manifestava que «me siento comprometido con la lengua de los valencianos, como con todas las lenguas en la liturgia», i recordava que el Vaticà II recomanà l'ús de les llengües vernacles a l'Església. Per això el cardenal Cañizares afegia: «En cuanto a la lengua valenciana en la liturgia no sólo no me opongo, sino que la favorezo en las ocasiones en las que se actúa conforme a la comunión eclesial». Però el cardenal feia notar que «tenemos entre nosotros un handicap: ¿qué valenciano? Porque también aquí hay diversidad de expresiones de la lengua valenciana». Curiosament, cap bisbe hispanoparlant no es pregunta pel que fa a les traduccions litúrgiques ¿qué castellano? I això que hi ha notables diferències entre el castellà de Santiago de Xile i el de Burgos, o el de Buenos Aires i el de Màlaga. ¿Per què en el cas del valencià veuen problemes per no introduir la nostra llengua a l'Església i no en el castellà?

Pense que l'actitud del bisbe Samuel Ruiz pel que fa a la llengua i a la cultura del poble, pot ser un exemple que anime els bisbes valencians a no continuar donant l'esquena al valencià, ni a marginar-lo més. Amén.