És així com s’expressava Sant Pau en la primera carta als Corintis, per significar l’arrelament de l’Apòstol, en la gent i en el poble que anava a evangelitzar. El text complet és: “M’he fet com un jueu amb els jueus....m’he fet feble amb els febles....m’he fet tot a tots” (1C 9:22)
I és que el més normal del món hauria de ser que els bisbes i els preveres que van a servir una comunitat, es feren tot a tots! Començant per assumir la llengua i la cultura del poble, que ells (no ho oblidem) van a servir. És així com el capellà de l’Alcúdia, Alexandre Alapont, es va fer “tot a tots”, quan va anar com a missioner a Zimbabwe, l’antiga Rhodesia. Tot i que mossèn Alapont ja havia estudiat anglès, que era la llengua oficial d’aquell país, el primer que va fer, va ser aprendre la llengua del poble que l’acollia. Alexandre Alapont no va imposar la seua, sinó que va aprendre la de la gent. I com a fruit de la seua inculturació en aquell poble, va traduir al nàmbya, la Bíblia i el Missal Romà.
Dic tot això, degut als rumors que situen el cardenal Cañizares com a nou arquebisbe de Barcelona. Com ens ha recordar el papa Francesc, un pastor ha de fer “olor d’ovella”. I quina millor olor d’ovella que parlar la llengua del poble que acull el bisbe? Algú s’imagina que el bisbe de París no parlara francès? O que el bisbe de Lisboa fóra incapaç de parlar portuguès? O el de Madrid, que no s’expressara en castellà?
Quan el 1966, el bisbe González Martí fou nomenat bisbe coadjutor de Barcelona, amb dret a successió de l’arquebisbe Modrego, es trobà amb una realitat cultural que no coneixia. I tot i que prometé aprendre català, no ho va fer mai.
Va ser el l’Abat Gabriel Brasó, qui degut a l’amistat que tenia amb el papa Montini, li va suggerir la necessitat que els bisbes de Catalunya entengueren la llengua dels bisbats on eren enviats. En una audiència del papa a l’Abat Gabriel, i fruit de l’amistat que tenien, Pau VI se’n va queixar per les protestes que hi havien hagut a Barcelona, pel nomenament de D. Marcelo González. El papa li digué a l’Abat Brasó que estimava molt Barcelona i li havien assegurat que D. Marcelo era el millor de tots els candidats possibles. L’Abat Brasó li va explicar al papa Pau VI la situació cultural de Catalunya, comparant-li Milà amb Nàpols: “Santedat, li digé l’Abat Gabriel Brasó, és comprensible que un bisbe napolità siga nomenat bisbe de Milà? El papa respongué amb èmfasi, que de ninguna manera!! I el P. Gabriel li digué: “Això és el que passa a Catalunya amb els nomenaments de bisbes estranys a la nostra cultura i a la nostra llengua”. A partir d’aquell moment, no s’ha tornat a nomenar cap bisbe a les diòcesis catalanes, que no parle la nostra llengua.
Quan l’any 1966 es va fer la campanya Volem bisbes catalans, no es demanava tant que els bisbes foren originaris de Catalunya, com que assumiren la realitat cultural i la llengua del poble. Perquè no és el poble el qui s’ha d’adaptar a la llengua del bisbe, sinó que és el bisbe qui ha de fer-se “tot a tots”, incardinant-se en la cultura del país, per així ser valencià amb els valencians.
Per què els valencians continuem tenint prohibida la nostra llengua a l’Església? Per què l’arquebisbe no promou i recolza el valencià a la litúrgia, als pobles valencianoparlants? Per què a les esglésies del País, el valencià continua arraconat? Quin cas fan els bisbes valencians de la Llei d’Ús i d’Ensenyament del valencià?
I és que el Pentecostès encara no ha arribat a l’Església del País Valencià. Millor dit: no el deixen arribar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada