Ja fa uns dies, la bona amiga Mª Rosa Diranzo m’envià la invitació de la presentació del seu llibre, “Mestra, conta’ns coses!”, una obra editada per Germania.
Mª Rosa Diranzo va ser alumna de mon pare a l’institut de Carlet. I va ser molt de temps després que ella acabara els estudis, quan un dia, a l’Alcúdia, mentre prenia un cafè amb una amiga, va vore passar mon pare, i sense pensar-s’ho dues vegades, eixí i es plantà davant d’ell. Ho contava ella mateixa en l’article “Un bon professor”, de la miscel·lània, “D’’un País que ja anem fent”, en homenatge a mon pare:
“No ho vaig pensar dues vegades; pagàrem ràpidament, em vaig avançar a la meua amiga i el vaig cridar: “D. José!”. Així li dèiem a l’institut, i així em va eixir.
Es girà, amb el mateix aire de sepre, entre sorprès i despistat, i exclamà: “servidor”. El vaig saludar amb alegria; a penes havia canviat, malgrat els quinze anys que havien passat. Ell intentava reconèixer-me a través dels vidres de les ulleres, però com era d’esperar, no se’n recordava de mi. I aleshores m’agafà del braç, i em preguntà:
- I dis-me, xiqueta. Jo a tu t’he ensenyat alguna cosa?
- A mi? I tant! Mire, potser no me’n recorde del que hi ha dins d’una granota, però vostè em va contagiar el seu respecte per la natura, per qualsevol ésser viu, i el respecte per nosaltres mateixos. El meu sentiment ecologista li’l dec a vostè.
Ell es girà de sobte cara la meua amiga i li digué:
-Açò és la major satisfacció que pot rebre un professor, veure que allò que pretenia ho ha aconseguit, encara que siga amb un sol alumne.
Mª Rosa Diranzo va ser alumna de mon pare a l’institut de Carlet. I va ser molt de temps després que ella acabara els estudis, quan un dia, a l’Alcúdia, mentre prenia un cafè amb una amiga, va vore passar mon pare, i sense pensar-s’ho dues vegades, eixí i es plantà davant d’ell. Ho contava ella mateixa en l’article “Un bon professor”, de la miscel·lània, “D’’un País que ja anem fent”, en homenatge a mon pare:
“No ho vaig pensar dues vegades; pagàrem ràpidament, em vaig avançar a la meua amiga i el vaig cridar: “D. José!”. Així li dèiem a l’institut, i així em va eixir.
Es girà, amb el mateix aire de sepre, entre sorprès i despistat, i exclamà: “servidor”. El vaig saludar amb alegria; a penes havia canviat, malgrat els quinze anys que havien passat. Ell intentava reconèixer-me a través dels vidres de les ulleres, però com era d’esperar, no se’n recordava de mi. I aleshores m’agafà del braç, i em preguntà:
- I dis-me, xiqueta. Jo a tu t’he ensenyat alguna cosa?
- A mi? I tant! Mire, potser no me’n recorde del que hi ha dins d’una granota, però vostè em va contagiar el seu respecte per la natura, per qualsevol ésser viu, i el respecte per nosaltres mateixos. El meu sentiment ecologista li’l dec a vostè.
Ell es girà de sobte cara la meua amiga i li digué:
-Açò és la major satisfacció que pot rebre un professor, veure que allò que pretenia ho ha aconseguit, encara que siga amb un sol alumne.
Mª ROSA I MON PARE EL 7 DE MAIG DE 2012
Des d’aquell dia ens férem amics, i tinc el privilegi de rebre cada any la seua tarja nadalenca amb la poesia, oferint-se nostre i de la Pàtria.....Jo no sabia que ell era tan important per a la nostra consciència de Poble; tanmateix, per a mi sempre serà un exemple d’autenticitat i de bondat. Encara que només vaig ser alumna seua durant un curs, és com si haguera segut el meu professor tota la vida”.
Prova de la bona amistat entre els dos, és que el 7 de maig de 2012, ara fa dos anys, Mª Rosa va presentar el seu llibre, “La vella locomotora”, i mon pare, en l’últim acte públic al qual va assistir abans de la seua mort el 3 de juny, va voler fer-se present per acompanyar la seua exalumna.
Mª Rosa Diranzo va nàixer a Alfarb el 1957. A principis dels anys 60, amb la seua família, emigrà al sud-oest de França, on els seus pares treballaven en una fàbrica de seients. En tornar al País Valencià, Mª Rosa va estudiar el batxillerat a l’institut de Carlet, i després, magisteri a València. abans d’exercir de mestra, la jove Diranzo va treballar unes temporades a la Cooperativa Agrícola de Catadau.
Ha exercit la docència a Ademús, Torrent, València, Aiora, Carcaixent, Sumacàrcer, Ontinyent, Crevillent, Llombai, Alfarb i finalment a l’IES Ramon Esteve de Catadau, on imparteix les assignatures de valencià i francès als alumnes de primer cicle d’ESO.
Mª ROSA I MON PARE EN LA PRESENTACIÓ DE LA VELLA LOCOMOTORA.
Ha escrit dues novel·les juvenils: El secret de l’olivera i La pantalla màgica; un altre relat de memòries sobre la seua infantesa a França: La vella locomotora; una novel·la per a adults: El marge i el camí, i ara Mestra, conta’ns coses!, que presentarà el divendres 23 de maig a les 19..30 a l’Institut de Catadau.
L’obra, Mestra, conta’ns coses!, que he llegit ja, pel fet que Mª Rosa em va enviar les proves, és una narració àgil i divertida, ben escrita i que enganxa al lector per la gràcia i les ocurrències de les situacions viscudes per Mª Rosa, en tots aquells llocs on ha estat de mestra. Una bona mestra!!
En la invitació de la presentació del llibre que Mª Rosa ens enviava a les meues germanes i a mi, ens deia: “Trobaré molt a faltar el vostre pare, una de les llums que més brillen en el camí que he contat”.
Mª Dolores Amorós, que, com Mª Rosa, jo també vaig tindre de professora de francès a institut de Carlet, escriu al pròleg del llibre, tot recordant l’alumna Diranzo: “Vaig descobrint en aquella joveneta tímida d’abans, una persona singular i de notable intel·ligència”.
La professora Mª Dolores Amorós descriu a la perfecció en el pròleg, aquesta obra de Mª Rosa Diranzo: “És una narració linia, tot i que, de tant en tant, el flah-bak apareix per a intercanviar algun succés o persona que han impactat de manera especial en la vida de Mª Rosa”. Aquest llibre de la professora Diranzo, “és una obra on la narració i la descripció s’entremesclen molt hàbilment”, com diu Mª Dolores Amorós.
Un llibre que cal llegir. Un molt bon llibre!!!
Enhorabona, Mª Rosa!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada