No tothom ho entén, però és de sentit comú que els bisbes (i els preveres i les religioses) que són destinats a una Església local entenguin i parlin la llengua del poble que els acull. La cosa més normal del món hauria de ser que els pastors de l'Església que van a servir una comunitat s'integressin en ella! Començant per assumir la llengua i la cultura del poble, que ells (no ho oblidem) van a servir. No passà això amb el bisbe Ramon Buxarrais, que va ser destinat a Zamora i més tard a Màlaga? El bisbe Buxarrais es va fer castellà amb els ciutadans de Zamora i andalús amb els de Màlaga.
També un capellà del meu poble, Alexandre Alapont, es va incardinar d'una manera plena en l'Església local quan va anar com a missioner a Zimbabwe, l'antiga Rhodesia. Tot i que mossèn Alapont ja havia estudiat anglès, que era la llengua oficial d'aquell país, el primer que va fer va ser aprendre la llengua del poble que l'acollia. Alexandre Alapont no va imposar a la gent la seva llengua, sinó que va aprendre la dels seus conveïns. I com a fruit de la seva inculturació en aquell poble, va traduir al nàmbya la Bíblia i el Missal Romà.
Dic tot això a causa dels rumors que situen el cardenal Cañizares com a nou arquebisbe de Barcelona. Com ens ha recordar el papa Francesc, un pastor ha de fer "olor d'ovella". I quina millor olor d'ovella que parlar la llengua del poble que acull el bisbe? Algú s'imagina que el bisbe de París no parlés francès? O que el bisbe de Lisboa fos incapaç de parlar portuguès? O el de Madrid, que no s'expressés en castellà?
Quan el 1966, el bisbe Marcelo González fou nomenat coadjutor de l'arquebisbe Gregorio Modrego, de Barcelona, amb dret a successió, es trobà amb una realitat cultural que no coneixia. I tot i que prometé aprendre català, no ho va fer mai. Va ser el P. Abat Gabriel Brasó, qui a causa de l'amistat que tenia amb el papa Montini, li va suggerir la necessitat que els bisbes de Catalunya entenguessin la llengua dels bisbats on eren enviats. En una audiència del Papa a l'Abat Gabriel, i fruit de l'amistat que tenien, Pau VI se'n va queixar per les protestes que hi havia hagut a Barcelona pel nomenament de D. Marcelo González. El Papa li digué a l'Abat Brasó que estimava molt Barcelona i li havien assegurat que D. Marcelo era el millor de tots els candidats possibles. L'Abat Brasó li va explicar al papa Pau VI la situació cultural de Catalunya, comparant-li Milà amb Nàpols. "Santedat -li digué l'Abat Gabriel Brasó-, és comprensible que un bisbe napolità sigui nomenat bisbe de Milà?". El Papa respongué amb èmfasi que de cap manera. I el P. Gabriel li digué: "Això és el que passa a Catalunya amb els nomenaments de bisbes estranys a la nostra cultura i a la nostra llengua". A partir d'aquell moment, no s'ha tornat a nomenar cap bisbe a les diòcesis catalanes que no parli la nostra llengua.
Quan l'any 1966 es va fer la campanya Volem bisbes catalans, no es demanava tant que els bisbes fossin originaris de Catalunya, com que assumissen la realitat cultural i la llengua del nostre poble. Perquè no és el poble el qui s'ha d'adaptar a la llengua del bisbe, sinó que és el bisbe qui ha de fer seva la llengua del poble, incardinant-se en la cultura del país, i esdevenint català amb els catalans o basc amb els bascos.
Només cal recordar les paraules del papa Francesc a l'exhortació El goig de l'Evangeli, quan diu: "Aquest Poble de Déu s'encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seva cultura pròpia" (EG 115). Per tant, si el nostre Poble té una cultura i una llengua mil·lenàries, els bisbes que són destinats no haurien de fer seva la llengua i la cultura de la nostra nació? No seria això el més normal del món?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada