La mort d´Aldolfo Suárez posa encara més de relleu el paral·lelisme que existeix entre el primer president d´un Govern democràtic després de la dictadura i el cardenal Tarancón, el cardenal de la transició i de la reconciliació. Tarancón i Suárez van ser dues persones que, provinents de cercles conservadors, i membres de l´aparell, un del Movimiento i l´altre de la jerarquia nacionalcatòlica, van saber evolucionar i així esdevingueren protagonistes d´excepció, durant la transició del franquisme a la democràcia. La mort, primer, de Tarancón i ara la de Suárez, ha omplert els diaris d´elogis, molts dels quals provenien dels qui en vida els van atacar. Perquè, tant Tarancón com Suárez, van haver de suportar dificultats i contratemps des de dins mateix del Govern o de l´Església. Els dos van passar de ser membres de l´establisment, a apostar per la reforma en l´Església i en la política. Un, bisbe del nacionalcatolicisme, l´elecció del qual va aprovar Franco, ja que el dictador tenia el privilegi de presentació de bisbes. L´altre, governador civil i ministro Secretario General del Movimiento.
Si la pastoral de Tarancón El nostre pa de cada dia va posar el bisbe de Solsona en el punt de mira del Govern i també de certa part d´un episcopat franquista, que qualificava la pastoral d´imprudent, tant pel to com pel seu contingut, Suárez també va suportar les suspicàcies dels membres més immobilistes del règim, en el seu intent de reforma política. De fet, la seua dimissió com a president del Govern, el 1981, va ser deguda a lluites internes de la UCD.
Anys després, al Concili, Tarancón es va identificar amb la renovació, enfront de les actituds dels bisbes més conservadors, la majoria d´ells, espanyols. També Suárez va saber liquidar el Movimiento, obligat pels moviments democràtics i els partits de l´oposició, apostant per la democratització de l´Estat i la legalització dels partits polítics.
Pel que fa a les dificultats internes, Tarancón va tindre l´oposició de la conservadora Germandat de Sacerdotal, de polítics, majoritàriament piadosos catòlics, i de certs bisbes, que consideraven el cardenal valencià massa avançat, fins al punt que el Govern prohibí l´Assemblea Cristiana de Vallecas, el 1975. Tarancón també es va haver d´enfrontar al Govern pel cas Añoveros, i a l´extrema dreta, que el volien «al paredón».
També Suárez va tindre en contra el sector més dur i més intransigent del Movimiento, quan presentà el Projecte de Reforma Política, que va acabar amb les Corts franquistes. Si Tarancón parlava de crear «estructures adequades, per tal de superar els efectes de la guerra civil, que va dividir els ciutadans en vencedors i en vençuts», Suárez, des de la concòrdia i la conciliació, defensava un futur «que no està escrit, perquè només el poble pot escriure´l».
Per això, Tarancon i Suárez han estat dos hòmens decisius en la renovació de l´Estat il’Estat i de
l’Església.
Esperem
que el nou president de la CEE ,
el bisbe Ricardo Bláquez, recupere l’esperit taranconià. Més difícil serà a
nivell polític, ja que l’immobilisme de Mariano Rajoy, el posa molt lluny de
Suárez.
L'afegit en vermell és el que no ha eixit en paper ni en digital.
ResponElimina