Sacrosanctum Concilium (DORRESMENT, NÚM. 17, HIVERN 2014)

El passat 4 de desembre, se celebrà el 50è aniversari de la clausura solemne de la segona etapa conciliar, amb l’aprovació i promulgació de la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia, Sacrosanctum Concilium, la primera Constitució aprovada pel Vaticà II.

El debat sobre la Sacrosanctum Concilium va durar del 22 d’octubre al 13 de novembre de 1962, durant la primera etapa del Vaticà II.

El número de Pares conciliars que van fer ús de la paraula en els debats de la Sacrosanctum Concilium, van ser 253, el de les intervencions orals, 253, i les escrites, 625, cosa que denota l’interès que va suscitar el tema litúrgic, sobretot pel que feia a les llengües vernacles. Ací cal agrair al bon bisbe Josep Pont i Gol, de Sogorb-Castelló, el seu esforç per fer entendre als bisbes espanyols que el valencià també era una llengua litúrgica, quan els bisbes de l’Estat creien que només ho podia ser el castellà!!

50 anys després de ser aprovada la Sacrosanctum Concilium, desgraciadament, encara hui als bisbats de València, Oriola-Alacant i Sogorb-Castelló, l’única llengua litúrgica reconeguda majoritàriament, és l’espanyol!! No passa així al bisbat de Tortosa, al qual pertany la part nord del País Valencià.

Van ser tres subcomissions les que van refer el text debatut, clarament renovador, que va ser presentat als bisbes el 7 de desembre de 1962. Aquest document fou repartit el 29 de setembre de 1963, i les discussions i votacions van tindre lloc del 8 al 31 d’octubre i del 18 al 22 de novembre, dia en què fou votada la Sacrosanctum Concilium, amb el resultat de 2159 placet (vots afirmatius), 19 non placet (negatius) i 1 vot nul. D’aquesta manera, la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia va entrar en vigor el 16 de febrer de 1964.

Amb la  Sacrosanctum Concilium eren admeses les llegües vernacles d’Àfrica, Europa, Àsia, Amèrica i Oceania. Però, a hores d’ara, encara no és admesa a les parròquies del País Valencià, la llengua dels valencians!!

Tant el P. Adalbert Franquesa, monjo de Montserrat,  com el P.Adrien Nocent, monjo de Maredsous i professor de l’Institut Litúrgic de Sant Anselm de Roma, van participar activament, en l’assessorament dels bisbes durant l’elaboració i els debats d’aquesta Constitució, la primera que aprovava el Vaticà II.

Entre les reformes més visibles que portava la Sacrosanctum Concilium, hi havia, a més de la introducció de les llengües vulgars, l’altar de cara al poble, la restauració de la pregària universal, el cànon en veu alta i en llengua vernacla, la comunió amb el pa i el vi de l’Eucaristia, el cant religiós popular, la reforma dels rituals dels sagraments o la concelebració.

No cal dir que la reforma litúrgica va ser acceptada, perquè permetia comprendre millor la celebració. A Bolívia va estar rebuda amb entusiasme. Al Canadà, “els fidels no només resaven junts, sinó que també cantaven amb les llegües vernacles”, deia monsenyor Panet, bisbe de Nicolet. A Guinea, el bisbe Tchidimbo parlava d’un veritable entusiasme per la reforma litúrgica. I Costa d’Ivori, el bisbe Bernard Yago deia: “Déu ens demana que cantem i resem segons la nostra ànima africana, ja que fins ara ho havíem fet segons una tradició llatina”.

A l’arquebisbat de  Valencià, i als bisbats de Tortosa i d’Oriola-Alacant, tant l’arquebisbe Marcelino Olaechea, com els bisbes Manuel Moll i Pablo Barrachina, van frenar la introducció del valencià a la litúrgia, introduint com a llengua del poble, el castellà!!! Només el bon bisbe Josep Pont i Gol, de Sogorb-Castelló, va començar a introduir la nostra llengua, a les zones del bisbat de parla valenciana.

I això que ja teníem l’Eucologi preparat per mossèn Vicent Sorribes, per tal de poder celebrar l’Eucaristia en valencià!!

Posteriorment els bisbes valencians aprovaren el Llibre del Poble de Déu, preparat pel P. Pere Riutort. Però malgrat que teníem aquest missal festiu, els bisbes del País Valencià no feren res per afavorir la litúrgia en la nostra llengua!! Només el bisbe Josep Mª Cases, de Sogorb-Castelló, anava introduint el valencià en les zones valencianoparlants del seu bisbat.

Amb bisbes amb mentalitat espanyolista i sense cap mena de sensibilitat per la nostra llengua, el castellà es va imposar a l’Eucaristia i als altres sagraments i als llibres de batejos, des de València a Alzira i Borriana, i des de Xàtiva i Elx, a Onda, Alcoi, Ontinyent i Almassora,  i a tota la resta del País.

Per què a Quatretonda, a Benicolet o a Albaida, la gent ha de deixar la seua llengua en entrar a l’església? Per què hem de canviar de llengua, quan tothom sap que pedagògicament i pastoralment, utilitzar la llengua del poble és la millor manera d’arribar a la gent? 

És amb mentalitat colonitzadora, que els nostres bisbes i capellans (amb honroses excepcions!)  tracten el País Valencià com a terra de conquesta! També en la litúrgia!!

Si tothom creu raonable que la litúrgia de París siga en francès, la de Madrid en castellà i la Lisboa en portuguès, ¿per què al País Valencià no és en valencià?

I és que desgraciadament, 50 anys després de l’aprovació de la Sacrosanctum Concilium, els cristians valencians estem com fa 50 anys: continuem tenint prohibida la nostra llengua a les celebracions litúrgiques!! Una cosa que no passa a cap altra part del món!! Així quedà demostrat, una vegada més, en les Vespres de final d’any, a la catedral de València. En aquesta celebració es repartí un llibret amb els textos dels salms en llatí i en castellà!!!! Com si les Vespres es feren a Salamanca o a Sevilla!!!!