Demà dia 12 farà sis anys que va morir l’Abat Cassià Mª Just, un home que en la seua vida va ser un reflex de la bondat i de la misericòrdia de Déu. Un home amb un cor bo. Un monjo acollidor i ple de tendresa.
Nascut a Barcelona el 1926, ingressà a Montserrat, primer com a escolà, el 1939, i després com a monjo, el 1942. L’any 1955, a més d’estudiar música a París, va conèixer les pastorals del cardenal Suhard, així com els escrits de Teilhard de Chardin i de Congar, que tant positivament van influir en ell. El 1964 va ser nomenat prior i el 1966, va ser escollit Abat de Montserrat.
El P. Abat Cassià, sempre parlava d’aquell aire fresc que va ser el Concili, i que a Montserrat va ser viscut amb joiosa esperança: “S’ha millorat molt des del Vaticà IIperò no hem aplicat com seria de desitjar les grans orientacions de Joan XXIII i de Pau VI, com és la corresponsabilitat dels laics i especialment de les dones, el sentit de servei de la jerarquia, l’opció preferencial pels pobres, la reforma de la Cúria romana”.
Amb veu lliure i profètica, el P. Cassià desitjava una “Església plural que no té resposta per a tot, però que busca amb confiança, oberta al diàleg amb tots els qui no es tanquen al bé, a la veritat, a l’amor”. Per això el P. Cassià recordava amb afecte i amb enyor els cardenals Tarancon i Jubany, així com el bisbe Pont i Gol i el nunci Dadaglio, que van fer possible la renovació de la nostra Església amb el Vaticà II. L’Abat Cassià que em va acollir al monestir, i amb el qual vaig fer la meua professió l’any 1986, era un home del nostre temps, que somiava una Església més senzilla i amb un rostre més amable, allunyada de la crispació i de les condemnes.
El P. Cassià era una persona senzilla i propera, que patia per la situació de l’Església: “Em preocupa la imatge de por i de negativitat que dóna sovint el Magisteri de l’Església”, afirmava en aquesta entrevista. I continuava: “Hi ha una manca de coratge per sintonitzar amb la nostra gent”. Home obert i avançat, l’Abat Cassià lamentava la visió que Madrid té de la “perifèria”i per això deia: “El drama és que des de Madrid no saben acceptar la diferència. Entenen unió com uniformitat”. El P. Cassià desitjava una Església més preocupada per anunciar l’Evangeli, que per tindre-ho tot ben definit i ben legislat.
Arrelat al País i a la cultura catalana, l’Abat Cassià defensava el dret i l’obligació d’estimar la nostra terra “amb el mateix dret que el papa estima la seua, i França estima la seua, i Castella la seua”. Malgrat l’ambient de nacionalcatolicisme de la majoria dels bisbes, l’Abat Cassià era un home optimista i ple d’esperança que confiava que l’Església s’obriraal món modern, revisant per exemple la seua postura tan rígida respecte a la moral sexual.
Durant el ser servei abacial, convertí Montserrat en un lloc de llibertat, on tothom, fóra qui fóra, era ben acollit. Després de la tancada dels 300 intel·lectuals al monestir pel Procés de Burgos, el desembre de 1970, l’Abat Cassià va haver d’anar a Roma, on havia estat acusat de rebre comunistes a Montserrat. Pau VI lluny de condemnar-lo, l’encoratjà: “Ricevete tutti. Rebeu tothom, em digué el papa”.
Defensor del País i de la nostra cultura, va viure ben arrelat a la terra, i Montserrat va saber mantindre encesa la flama de la llengua durant la dictadura. El P. Cassià deia: “Montserrat és una comunitat amb presència significativa al cor del nostre Poble i de l’Església de Catalunya. És una comunitat que creu, tenaç en l’esperança i en la reconciliació, defensora dels drets humans i dels drets del nostre Poble, acollidora de creients i no creients, disposada al diàleg amb totes les cultures i religions”. L’Aabt Cassià va col·laborar amb diversos àmbits solidaris, com Acció Solidària contra l’Atur i la Fundació per la Pau.
Quan al P. Cassià li van diagnosticar la greu malaltia, els metges van quedar gratament impressionats per la serenor amb que va reaccionar. Una serenor que li venia de la pau del cor i de la confiança total i absoluta en Déu. durant la seua malaltia tenia detalls amb tothom i mai no li vaig sentir una queixa. Ni tan sols quan havíem d’esperar llargues hores a l’hospital Manresa.
El P. Abat Cassià, amb discreció i senzillesa, ens mostrava el rostre més amable i més evangèlic de l’Església. Amb el papa Joan XXIII, els bisbes Òscar Romero, Hèlder Câmara i Pere Casaldàliga, el P.Cassià era una persona oberta i d’esperit integrador, acollidora i amable, que va ajudar a retrobar el sentit de la vida a tantes i tantes persones a les que acollia amb afecte, i a les que amb un acompanyament espiritual, els feia descobrir el gran amor que Déu tenia per elles. Van ser moltes les persones anònimes que, amb llàgrimes als ulls, passaven per la capella ardent del P. Cassià per agrair-li el do que ha estat en les seves vides.
Com no podia ser d’una altra manera en un home d’un cor bo, recordava els amics valencians de Saó, revista en la qual va col·laborar un temps. I els amics de València, d’Albalat de la Ribera, d’Algemessí, de Xàbia... Unes setmanesbans de morir, encara va enviar un article sobre Tarancon que li va demanar Jordi Bort, director en aquell moment de la revista Buris-ana, per una miscel·lània d’homenatge al cardenal de Borriana.
El P. Abat Cassià va presentar la seua renuncia d’una manera lliure i voluntària, l’any 1989. Home guiat per l’Esperit, el P. Cassià va ser una persona amb una gran senzillesa, llibertat i valentia. I va ser també un home de País, arriscat i valent, amb un esperit crític i alhora profundament evangèlic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada