El noms de les santes Perpètua i Felicitat, com a testimonis de Crist, figuren des d’antic al Cànon Romà o Pregària Eucarística I de la missa.
Ja el calendari filocalià de Roma, del temps del papa Sant Damas, ens assenyala la celebració de la festa d’aquestes dues màrtirs el 7 de març. Però amb el temps es va perdre la festa de Santa Perpètua i Santa Felicitat, fins que a principis del segle XX la va restaurar el papa Sant Pius X, coincidint amb les excavacions que es van fer a prop de Tunísia, a la vella Cartago. En aquestes excavacions van aparèixer les restes d’una basílica paleocristiana, amb un epitafi d’aquestes cèlebres màrtirs.
Les Actes del martiri de Perpètua i Felicitat consten de tres parts, dues autobiogràfiques i una narrativa, i és un document que impressiona per la valentia d’aquelles dues dones i per la fortalesa de la fe i també pel seu realisme. Així ho canten els Goigs: “Per adornar lo jardí/ de l’Església del Senyor,/ amb flors de més gran valor/ que aromàtic gessamí/ en Turba de Mauritània/ dos belles flors han brotat”.
La primera part de les Actes és de caràcter biogràfic, escrita per Santa Perpètua. La segona part es deu al diaca Sàtur, company de martiri de Santa Perpètua i Santa Felicitat, i la resta (el preàmbul i l’epíleg) correspon al qui va harmonitzar l’escrit, possiblement Tertul·lià.
El 202, Luci Septimi Sever, emperador romà del 193 al 211, publicà un edicte contra els cristians, que portà a la detenció de Perpètua i Felicitat, mares jóvens, juntament amb altres cristians. Perpètua era una dona de la noblesa, que tenia un fill menut i Felicitat, que quan va ser detinguda estava embarassada, pertanyia a una classe humil. Amb elles hi havia també el diaca Sàtur, que les havia acompanyat en el procés del catecumenat, i altres cristians que també van ser martiritzats.
Ja a la presó, Perpètua va tindre una visió en la que comprengué que estava cridada al martiri. Amb els altres cristians detinguts, Perpètua va ser condemnada a mort, com també Felicitat, després que va tindre el fill, que va donar a la seua germana perquè el cuidara: “Per sa fe en trista presó/ Felicitat fou tancada/ sent de huit mesos prenyada;/ ella fou lo ric botó/ que el jardiner de la glòria/ havia pel cel triat”.
Va ser a l’amfiteatre, on els màrtirs van donar testimoni de la fe en Jesús, en ser ferits per les dents de les feres, mentre que Perpètua i Felicitat van ser atacades per una vaca. Malferits, van ser rematats posteriorment: “Condemnades a la mort/ foren al fi pels pagans/ i junt amb altres cristians/ gosaren tan feliç sort/ les feres les destrossaren”.
Aquesta és la passió dels “fortíssims i benaurats màrtirs”, que amb la seua mort van ajudar a construir l’Església.
Sant Agustí, amb els seus sermons dedicats a les Santes Perpètua i Felicitat, en mostra la importància que tingué en l’Església el martiri de les dues mares jóvens, com a testimonis de la fe en Crist.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada