L’Abat de Montserrat i la nota de la Nunciatura (VILAWEB/ONTINYENT, 18/03/2014)

El passat 4 de febrer, la Nunciatura donava a conèixer una nota, en referència a les declaracions del P. Abat de Montserrat del 23 de gener, on afirmava que aquelles declaracions eren “opiniones exclusivas del abad y no reflejan la posición de la Santa Sede”.

Va ser en una conferència al Born de Barcelona, quan en unes declaracions plenes de sentit comú, el P. Josep Mª Soler expressava la seua opinió (mai no va dir que parlava en nom del Vaticà!!) sobre el dret a decidir, on deia que “si Catalunya votara la independència, m’imagine que el Vaticà establiria relacions diplomàtiques amb aquest nou estat, com ho ha fet amb tots els nous estat que s’han anat creant. Això seria el normal”.

I és que si Letònia, Estònia, Lituània, Bielorrússia....s’han independitzat, i tenen relacions diplomàtiques amb el Vaticà ¿no és lògic que passe el mateix amb Catalunya? Aquesta era la idea de fons de les declaracions del P. Abat, que queden corroborades, una vegada i una altra, per la diplomàcia vaticana.

Així, el 17 de maig de 1996, el papa Joan Pau II, referint-se a Eslovènia, deia: “La Seu Apostòlica ha saludat favorablement la constitució del nou Estat, en reconèixer-ne entre els primers la independència i recordant els drets dels pobles a l’autodeterminació, ha seguit amb atenció particular els esdeveniments que vosaltres heu viscut, i ha apreciat la manera pacífica i democràtica amb la qual heu assolit la plena sobirania”.

Per la seua part, el número 157 del Compendi de Doctrina Social de l’Església afirma: “La pau es fonamenta no tan sols en el respecte  dels drets de l’home, sinó també en el respecte dels drets  dels pobles, en particular el dret a la independència”!!

El papa Joan Pau II deia en 1980: “Ningú, ni un Estat, ni una altra nació, ni cap organisme internacional, no està mai legitimat per considerar que una determinada nació no és digna d’existir”. I en el discurs al Cos Diplomàtic el dia 13 de gener de 1997, Joan Pau II afirmà que “la funció  del dret és donar  a cadascú allò que li correspon i atorgar-li el que li és degut amb plena justícia. El dret comporta una forta connotació moral. El mateix dret internacional  es fonamenta en uns valors. La dignitat de la persona o la garantia dels drets de les nacions, per exemple, són principis morals abans que normes jurídiques”.

I encara, el papa Francesc en l’exhortació Evangelii Gaudium, assenyala que “Per parlar  adequadament dels nostres  drets, necessitem ampliar més la mirada i obrir les orelles al clamor d’altres pobles o d’altres regions del propi país. necessitem créixer en una solidaritat que ha de permetre  a tots els pobles, arribar  a ser per ells mateixos, artífex del seu destí”.

En el cas de Croàcia, quan el seu primer ambaixador al Vaticà era rebut pel papa Joan Pau II el 3 de juliol de 1992, el pontífex en el seu discurs al·ludí a la independència d’aquell país, assolida per les armes. I encara que el mitjà, per ser bèl·lic, no havia estat just, el resultat fou la independència del país. I l’alineació del Vaticà des del primer moment a favor de la independència croata, és ben coneguda!!

El P. Abat de Montserrat va dir el què va dir, perquè coneix bé el que el Magisteri social de l’Església afirma sobre els drets dels pobles, i també perquè ha tingut present la línia del Vaticà, en el reconeixement de les nacions que han esdevingut sobiranes!!  

Si el novembre de 2002, la Conferència Episcopal Espanyola deia que “las naciones no gozan de un derecho absoluto a decidir sobre su propio destino”, uns anys abans, el 1980, el papa Joan Pau II deia: “Ningú, ni un Estat, ni una altra nació, ni cap organització internacional, no està mai legitimat per considerar que una determinada nació no és digna d’existir”!!

I ja abans, Pius XII digué “La vida nacional és un dret i honor d’un poble”.

I és que si els bisbes espanyols parlaven d’Espanya (algun bisbe la qualificava fins i tot de “la milenaria nación española”!!) qualificant la seua unitat “como bien moral”, els bisbes catalans han donant fe, reiteradament, “de la realitat nacional de Catalunya”, i per això defenen, com l’Abat de Montserrat, el dret a decidir d’aquest Poble.

Les declaracions del P. Abat de Montserrat eren plenes de sentit comú. Perquè si en un futur Catalunya s’independitza, ¿la Santa Seu no establiria relacions diplomàtiques?

El 2008, en el debat entre flamencs i valons sobre la unió o la independència a Bèlgica, els partidaris de la unió van reclamar als bisbes belgues un recolzament públic a les seues tesis. Però el cardenal Danneels els digué: “La separació entre l’Església i l’Estat ha de ser respectada. Els bisbes no han de prendre posició a favors d’uns o en contra d’altres. Els bisbes pregarem perquè els polítics puguen decidir què és millor per a Bèlgica. Però no recolzarem cap opció” (Vida Nueva nº 2589, p. 7)

El P. Maur Esteva, Abat emèrit de Poblet, en l’homilia del dia de Tots Sants de 2012 defensava “la pròpia llengua, la pròpia cultura i la pròpia nació, amb la voluntat de ser un Estat sobirà”.

I és que mentre que els bisbes espanyols defenen la unitat d’Espanya, pràcticament com a dogma de fe, el P. Abat de Montserrat defèn la llibertat del poble català a decidir el seu futur! I què és més democràtic, ¿defendre i posicionar-se a favor de la unitat d’Espanya o defendre la legitimitat moral de totes les opcions polítiques i per tant el dret dels pobles a decidir en llibertat el seu futur?

Com deia recentment el bisbe emèrit de Sant Sebastià, Juan Mª Uriarte, “ni és dogma de fe la unitat d’Espanya, ni tampoc la independència d’algun territori”!!

Per cert, ¿algun país del món entendria que fóra il·legal una votació? 

                                                  L'Abat de Montserrat en la renovació de la Flama de la Llengua