JOSEP LLUÍS BAUSSET, UN MAULET DEL PAÍS VALENCIÀ (Conferència pronunciada dilluns, 16 de setembre, a l'INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS -Secció de Ciències Biològiques-)

Amb motiu de la mort del meu pare el diumenge 3 de juny de l’any passat, les meves germanes i jo vam rebre uns telegrames del president de la Generalitat Valenciana, el Sr. Alberto Fabra i del Conseller de Governació del Govern Valencià, el Sr. Serafín Castellano, així com també del Sr. Miguel Bailach, “Diputado Provincial de Juventud y Deportes”. En tots tres casos, sense utilitzar el valencià, ens expressaven “las sinceras condolencias” i “mi más sentido pésame”.

Des de menuts, el meu pare ens va inculcar a les meves germanes i ami, els valors de la dignitat, l’honestedat i la integritat, de la veritat i de l’esforç, així com també l’amor a la nostra llengua i al nostre país. El meu pare va ser sempre un home honest, senzill i bo, que va treballar incansablement pel redreçament nacional i la vertebració del País Valencià. A casa, la meva mare, les meves germanes i jo mateix, veiem que la dignitat i la coherència, eren dues característiques del meu pare. Per això, per dignitat i per coherència, vam retornar uns telegrames que menyspreaven la llengua del nostre pare.

Josep Lluís Bausset i Ciscar va néixer a Paiporta (a prop de València) el 19 d’agost de1910. Els mes avis ja vivien a l’Alcúdia, però havien anat a Paiporta (on havien nascut) per passar les festes de Sant Roc. I per això el pare nasqué allà. Als pocs dies, però, ja es traslladaren a l’Alcúdia, on el pare va viure tota la vida.

Després dels primers anys d’escolarització, anà a València a estudiar el batxillerat, que feu a l’institut Lluís Vives. Intern a l’acadèmia Cabanilles, el pare va ser castigat pel fet de parlar valencià.

L’octubre de 1927 començava la carrera de farmàcia a Madrid, on s’afilià a la FUE. El contacte amb estudiants bascos i la problemàtica que vivia Euskadi, va fer que el meu pare se n’adonés que també al País Valencià hi havia una llengua pròpia, que l’Estat marginava contínuament i per això, el meu pare va participar en les vagues dels universitaris contra Primo de Rivera. L’abril de 1931, dos mesos abans d’acabar la carrera, el pare va viure, a Madrid, la proclamació de la República.

De retorn a l’Alcúdia, va haver de fer el servei militar a València. Va ser aquí on va conèixer el Centre d’Actuació Valencinista i l’Agrupació Valencianista Republicana. El pare llegia i difonia els diaris  La Humanitat, L’Opinió i El Matí.

Vinculat a aquestes plataformes nacionalistes, el meu pare, el 1932, fundà a l’Alcúdia l’Agrupació Valencianista la Senyera, que adoptà la bandera d’Estat Català. Aquesta associació participà durant la República en aplecs i manifestacions a favor de l’Estatut del País Valencià.

De l’activitat del pare en aquell temps, Joan Fuster se’n va fer ressò el 1953, amb una carta adreçada a Vicenç Riera-Llorca, on l’assagista de Sueca escrivia. “Bausset és un altre cas admirable: abans de la guerra, ell i els seus amics del poble constituïren una entitat valencianista; estaven quasi tots subscrits a periòdics catalans...”.

Per altra part, el meu pare es va convertir també en propagador, difusor i venedor dels periòdics Acció (òrgan d’Acció Nacionalista Valenciana) i El Camí que aglutinava les diverses sensibilitats del nacionalisme valencià.

A València va estudiar també Ciències Químiques i Practicant de Medicina i Cirurgia. Amb altres estudiants nacionalistes va formar l’Agrupació Valencianista Escolar i l’Associació Protectora d’Ensenyança Valenciana. Com a membre de l’AVE, el pare va ser un dels membres que s’adherí a les Normes de Castelló, de 1932, que consagraven la unitat de la llengua.

                        Josep Lluís Bausset, en l'homenatge a l'OCCC, de València

El juliol de 1936, quan el meu pare estava fent a Madrid oposicions per a professor d’institut, esclatà la sublevació feixista. Hagué de tornar a casa, una vegada suspeses les oposicions i a falta de l’última prova, ja que havia superat tots els exercicis anteriors. El pare a l’Alcúdia s’encarregà (a proposta del PCE) de fer classes als analfabets.

El maig de 1937 va ser cridat a l’exèrcit i destinat al Regiment d’Enginyers de València i després a la Sotsecretaria d’Armament del Ministeri de Defensa, també a la capital del País Valencià. A finals de 1937 fou destinat a Barcelona, on va viure els terribles bombardejos del 16 al 18 de març de 1938. Finalment es a incorporar a l’Exèrcit de Llevant com a tinent farmacèutic, al front d’un dipòsit de medicaments, atenent els ferits del front. En acabar la guerra, fou condemnat a un mes de presó per la Comisión Depuradora de Cooperadores de la Rebelión, amb l’obligació de presentar-se després cada diumenge a la caserna de la Guàrdia Civil.

En sortir de la presó, el pare contactà amb els seus amics valencianistes. Preocupat pel seu futur, anà al Col·legi de Doctors i Llicenciats per informar-se sobre les oposicions del 36 i el degà li respongué: “Hay que tener poca vergüenza, ¡Mira que venir a preguntar por unas oposiciones de la España Roja!”. El pare va haver de fer classes particulars, per tal de guanyar-se la vida!

Va ser per això, que començà a viure a València, a una pensió del carrer de la Mar, 51, que ell anomenava Pensió Clorofil·la,  pel fet que només menjaven verdures, i la carn ni la veien! En aquesta pensió conegué el jove Joan Fuster, que en aquell temps estudiava Dret. Va ser en una llibreria de vell, on el pare i Fuster es van trobar buscant llibres en català. De seguida va nàixer una amistat que va durar tota la vida. Fuster, amb inquietuds i encuriosit pel valencianisme de preguerra, li preguntava al pare sobre el nacionalisme d’aquells temps, ja que estava interessat per conèixer-lo. En acabar la carrera Fuster, el pare i ell van començar una tertúlia a València, aprofitant que els dilluns, tant Fuster (que ja vivia a Sueca) com el pare, assitien al concert de la Filharmònica, a València. Amb el temps, aquesta tertúlia incorporà els professors Miquel Tarradell o Joan Reglà, que s’havien incorporat a la Universitat de València. També participaven en la tertúlia personalitats de la cultura catalana que visitaven València, com Josep Mª de Casacuberta, Francesc de B. Moll o Jaume Vidal Alcover. El pare també participava en una mena de “cenacle literari” a casa de Xavier Casp (en la seva etapa catalanista) amb Miquel Adlert i d’altres, que són els qui fundaren l’editorial Torre, que publicava obres en valencià de Sanchis Guarner,  Alfons Cucó, Joan Fuster, Francesc de P. Burguera, Joan Valls.... El pare també va difondre aquests llibres, en plena dictadura. I no només això, sinó que en guanyar Xavier Casp la Flor Natural dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a Perpinyà, el pare va organitzar a València, un sopar d’homenatge al poeta valencià guardonat.

Durant aquells anys a València, el meu pare es guanyava la vida fent classes particulars de química, matemàtiques i física.

El 1951 es van casar els pares, en una celebració que va ser en valencià, tot seguint els textos de l’Eucologi, el missal preparat per mossèn Vicent Sorribes. Per altra part, de viatge de nuvis, els pares van voler visitar només Catalunya i les Illes: Barcelona, Montserrat i Palma de Mallorca: els Països Catalans!

Aquell mateix any, Joan Fuster inclogué el pare entre els invocats a qui anava destinats els cinc poemes de la separata de l’editorial Torre, “Va morir tan bella”. Fuster dedicà aquests poemes, a més del pare, a Sanchis Guarner, Agustí Bartra i Vicenç Riera-Llorca i “A tots”.

A principis dels anys cinquanta, li van proposar al meu pare una col·laboració amb una ràdio comarcal de Falange. El director de l’emissora li oferí al pare un espai (evidentment de franc!) perquè parlés d’agricultura. El pare només posà una condició: aquella secció seria en valencià! L’experiment va durar poc temps, ja que el programa del meu pare va desencadenar la ira de les altes instàncies polítiques. El governador civil de València, assabentat d’aquesta “anomalia”, va enviar una carta (que el director de l’emissora li passà al pare) que deia: “Enterado de que en esa emisora se emite un programa en valenciano, le hago saber que no en balde hemos pasado tres años de lucha, para que ahora podamos permitir ciertas resurrecciones que puedan poner en peligro la unidad de la Patria”. El pare en llegir la carta, se n’anà de l’emissora i no tornà més!

                                 L'home subterrani al Micalet, de València

El 1955 el pare va repetir les oposicions per a professor d’institut i va ser destinat a Tortosa el curs 1958. Durant els dos cursos a Tortosa, el pare va participar activament en la campanya contra Galinsoga, escampant de nit, els fulls que convidaven el boicot a La Vanguardia. Igualment participà en la campanya a favor de Jordi Pujol, pels fets del Palau de la Música. El pare mateix feia còpies a màquina del veredicte del consell de guerra, per tal de donar-lo a conèixer. A Tortosa va conèixer mossèn Manyà.

L’any 1961 destinaren el pare a l’institut de Xàtiva. I és ja vivint a l’Alcúdia, després dels cursos a Catalunya, que el meu pare reinicià la seva tasca a favor de la llengua, organitzant diversos actes culturals, amb conferències de Vicent Ventura, Joan Fuster, Enric Soler i Godes, Sanchis Guarner.... Així mateix, cada any, pel 9 d’Octubre, en l’aniversari de la conquesta de la ciutat de València, a casa meva, el pare i alguns amics més, feien unes corones de llorer, que al vespre posaven al carrer del Rei Jaume I. Aquest carrer i d’altres amb noms tradicionals, el pare va fer (i va pagar) que els rètols  fossin en valencià: carrer Sant Antoni, Sant Andreu, l’Església, Sant Roc, Sant Miquel....

De la mateixa manera va ajudar a organitzar els primers aplecs nacionalistes itinerants pels pobles del País Valencià, molt minoritaris, cal dir-ho!

Gràcies a l’amistat amb Fuster i amb Sanchis Guarner, el pare pogué tractar el mestre Joan Coromines, que vingué a l’Alcúdia, perquè el pare l’acompanyés a parlar amb algun pagès del poble, quan Coromines estudiava els parlars dialectals dels Països Catalans. A més, i aprofitant l’embranzida del Concili, el pare participà en una campanya que demanava la llengua a les celebracions litúrgiques, amb pintades de “Missa en valencià”, i signant una petició en aquest sentit. Entre els signants (més de 20.000) hi havia Joan Reglà, Miquel Tarradell, Andreu Alfaro, Enric Valor, Vicent Ventura, Francesc de P. Burguera, Martí Domínguez, Josep Iborra...      

Quan als anys seixanta i setanta l’escola era en castellà, el pare, de nit, feia classes de valencià per als adults que volien aprendre la llengua del país, a l’Alcúdia i als pobles del voltant. Al principi els grups eren relativament nombrosos. Però amb el pas dels dies (i sobretot a l’hivern) la gent anava deixant les classes. Alguna vegada, els més fidels, veient que quedava poca gent, li deien al pare que si volia, podia deixar de fer les classes. Però ell sempre deia: “només que en vingui un, jo també continuaré venint! ”. La tossuderia i la passió per la nostra llengua , va fer que, als anys seixanta i setanta, alguns alcudians començaren a llegir i a escriure en valencià.

El seu exemple no era només de paraula, sinó de fets. Sempre tenia una anècdota o una ocurrència, plena d’ironia, per fer veure la importància d’aprendre la pròpia llengua. I ho feia sempre, d’una manera pedagògica, amb bon humor. Quan una vegada un veí nostre li digué que el cap de setmana se n’anava a la “playa”, el nostre pare li digué que ell no havia estat mai a la “playa”. Aquell home no s’ho podia creure! “Vostè no ha anat mai a la playa?”. I el pare li jurava una i una altra vegada que no. Que mai no havia estat a la “playa”! Així el va tenir tres o quatre minuts, fins que aquell home, estranyat, li preguntà com és que no havia vist mai la mar! El pare li contestà que la mar sí que l’havia vista, perquè cada any anava a la platja de Piles, però que a la “playa”, ni havia anat mai, ni pensava anar-hi! Aquell veí nostre, des d’aquell dia, ja no ha tornat a anar més a la “playa”. Ara, cada estiu, ell també va a la platja!!

També és molt coneguda ja, aquella anècdota que li passà a mon pare amb un guàrdia civil de l’Espanya profunda, que sempre li estava fent la guitza. Un dia, aquell home li digué: “D. José, ¿como es que un hombre como usted, con tres carreras, habla en valenciano como los patanes?”. El pare sabé reaccionar amb ironia i amb rapidesa, deixant-lo desarmat, ja que li respongué: “¿Y los patanes de su pueblo, como hablan?”. L’home aquell veié que havia fet el ridícul i només pogué respondre”¡Coño, pues es verdad!”. Era evident que si mon pare per parlar valencià, parlava com els “patanes” de l’Alcúdia, d’haver-ho fet en castellà, hagués parlat com els “patanes” del poble d’aquell guàrdia civil. A partir d’aquell dia, aquell home ja no li va fer la guitza a mon pare!!

En una altra ocasió, a la llar social de la Caixa Rural de l’Alcúdia, el pare sentia demanar als seus companys de taula un “sumo” de taronja o de pinya. Mon pare, un dia els digué que tenia ganes de dinar un “sumo” d’anguiles. Els companys de taula li digueren què com podia dinar un “sumo” d’anguiles? No seria un suc d’anguiles? El pare els respongué: “com que demaneu cada dia per berenar un “sumo” de taronja, jo també vull un “sumo” d’anguiles!!”. A partir d’aquell dia, en aquella taula, els seus amics ja no van prendre més un “sumo” de taronja, sinó un suc de taronja!!

Anys més tard quan es va inaugurar la Llar Social de la Caixa Rural, posaren a la porta del local, LLAR SOCIAL! No se sap per què, la gent començà a dir: anem “AL” LLAR, en compte de “LA” LLAR! En sentir-ho diverses vegades, el pare li digué al president de la Caixa, que abans de Llar, possés l’article “LA”! El president li digué que sí, però anava passant el temps i no ho posava. El pare anava insistint-li: “Escolta, que em digueres que posaries l’article”. I el president, tornava a contestar-li que sí, que ja ho faria. I el pare, tossudament, anava recordant-li la seva promesa. Un dia, cansat d’esperar, el meu pare li digué: “Escolta, ja pagaré jo l’article, però posa’l, ja”. Com no podia ser d’una altra manera, el president, cansat d’escoltar-lo, posà l’article “LA”, perquè tothom anomenés “LA” Llar i no “EL” llar social! Era així com el meu pare: discretament i amb ironia, però tossudament, feia veure la necessitat de recuperar la nostra llengua.

Amb motiu del Premi d’Actuació Cívica Catalana, l’any 2000, quan els meus pares i les meves germanes anaven a agafar el tren a València per venir a Barcelona, a l’andana de l’estació se li acostà una noia, oferint-li un diari caracteritzat pel seu anticatalanisme. Sense pèls en la llengua, el pare, sense parar de caminar li digué: “Jo no compre porqueries!!”. 

Al voltant dels anys seixanta, el meu pare aglutinà al seu voltant un grup d’universitaris de l’Alcúdia i dels pobles dels voltants amb inquietuds per la nostra llengua i posaren en marxa la primera revista comarcal en valencià, que anomenaren “Parlem”, i que tingué continuïtat amb una altra que es deia “Vencill”.

El pare va col·laborar també com a promotor en l’edició i difusió de la Gran Enciclopèdia Catalana.

Amb els atacs sistemàtics i repetitius de l’extrema dreta contra la llibreria 3 i 4, d’Eliseu Climent, el meu pare va signar una carta de denúncia i a favor de la llibertat d’expressió. També col·laborà econòmicament amb Eliseu Climent, per tal de fer possible els Premis Octubre.

També el meu pare hagué d’aguantar menyspreus i burles, pel fet de ser un home fidel a la llengua i al País. en una ocasió, quan el meu pare tenia més de 90 anys, un veí, jove, li digué: “Tinc ganes que es morin tots els catalanistes”. El meu pare, sense immutar-se, li contestà: “Escolta, que jo sóc catalanista”. Aquell individu li respongué: “Ja ho sé. I tinc ganes que es morin tots els catalanistes i vostè també”. El pare, sense perdre la calma li digué: “Mira, això és qüestió de paciència. com que sóc molt més gran que tu, si tens paciència i no et mors tu abans que jo, ja em veuràs mort”. I el deixà allà plantat!

El 1971 participà en el I Estatge sobre Ensenyament del Valencià, a Castelló de la Plana i també en el I Congrés d’Història del País Valencià.  

A principis dels anys setanta, el pare s’afilià al PSPV de Vicent Ventura, J. J.Pérez Benlloch, Joan Garcés, Vicent Madramany, Ximo Sanchis, Francesc Signes....

A l’Alcúdia va organitzar conferències de Ricard Pérez Casado, Ernest Lluch, Josep Vicent Marquès....

També participà en el Congrés de Cultura Catalana. A finals dels anys setanta participa en la valencianització del nom de l’Alcúdia, que abans s’anomenava Alcudia de Carlet. El 1976 va participar en la creació de l’Assemblea Democràtica de la Ribera.

L’any 1984, Fuster escriví un article dedicat a mon pare, on deia: “Bausset és un personatge subterrani dels més admirables del País Valencià i jo en done fe; ningú no sap qui és, però tant se val, jo sí”.

Fundador d’ACPV, va col·laborar en les Campanyes Carles Salvador com a professor de llengua.

No cal dir que el pare es va mantenir sempre ferm en la defensa de la llengua. i quan anava a un restaurant, amb educació però amb fermesa, sempre demanava que l’atengueren en valencià. I per Nadal, retornava als bancs els calendaris que li enviaven, per estar escrits únicament en castellà!!

El 1984, l’Ajuntament de l’Alcúdia nomenà el meu pare Fill Predilecte del poble i ACPV també li va retre un homenatge, amb ocasió del seu cinquè aniversari. El 1992 va ser la Unitat del Poble Valencià, embrió del Bloc Nacionalista Valencià, que li concedí el Primer Guardó d’Or i el 1996 l’homenatjà el PSPV i el Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia li concedí el Premi Tio Canya.

L’any 2000, amb motiu del seu 90è aniversari, li va ser atorgat el I Premi Vicent Ventura concedit per la Universitat de València i la de Castelló, la UGT-PV, CCOO-PV, la Unió de Periodistes Valencians, el Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià i la Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià. L’octubre del mateix any, la Fundació Jaume I de Barcelona li atorgà un dels Premis d’Actuació Cívica Catalana. Fou nomenat també Soci d’Honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i President d’Honor del Bloc Jaume I de l’Alcúdia.

També aquest mateix any sortí el llibre homenatge d’Edicions Tàndem: “Josep Lluís Bausset. Converses amb l’home subterrani”, de Santi Vallès.

El juliol de 2001, la Fundació Huguet de Castelló li atorgà el premi “Valencià de l’Any 2.000”. El 2.004 va ser nomenat membre d’honor de la Fundació Ernest Lluch. Va ser aquest antic professor de la Universitat de València qui escrigué en referència al pare: “Durant 9 anys vaig viure a València i era professor de Ciències Econòmiques a la seva Universitat. Josep Lluís Bausset és una de les persones que més i amb més intel·ligència ha treballat durant anys i panys per les característiques nacionals del País Valencià. Ho he viscut de primera mà i he participat en activitats organitzades per ell”.

El meu pare va ser sempre un home tolerant i coherent alhora, que va viure amb dignitat, sense perdre mai la il·lusió per fer del nostre país una terra més lliure. Compromès amb la llibertat i la democràcia, el balcó de ma casa va ser un dels pocs que no va posar cap signe de dol, aquell 20 de novembre de 1975!

Amb motiu de la Iniciativa Legislativa Popular, impulsada per  ACPV per demanar que TV3 es pogués vore al País Valencià, el meu pare s’afegí a aquesta proposta, col·laborant en la recollida de signatures. I encara el febrer de 2012, en la protesta dels estudiants de l’institut Lluís Vives de València (centre on va estudiar el batxillerat) el nostre pare ens deia: “Si no fos perquè sóc molt gran, de bona gana m’afegiria a aquests joves, en la lluita per la llibertat, com ho vaig fer durant la dictadura de Primo de Rivera”.

L’any 2010 Acció Cultural del País Valencià va homenatjar el meu pare, en el seu centenari de naixement, amb un acte en el qual va participar Francisco Tomás, Rector de la Universitat de València, el P. Abat de Montserrat Josep Mª Soler, el president d’ACPV, Eliseu Climent, Robert Martínez, alcalde de l’Alcúdia, el president Jordi Pujol i l’amic Santi Vallès.

El P. Josep Mª Soler, referint-se al meu pare deia en aquest acte: “Tot el seu treball l’ha fet com a servei, discretament, sense voler figurar ell personalment. Amb un desig ferm de fidelitat a la seva consciència, s’ha dedicat a treballar per la llengua, per la cultura, pels valors democràtics i pel progrés social”.

El món de la Pilota Valenciana també es volgué sumar al centenari de meu pare, i el 17 d’abril de 2010 li reté un càlid homenatge al Trinquet Pelayo de València. També l’homenatjà amb motiu del centenari la Federació d’Escoles en Valencià, en la Trobada d’Escoles, el 25 d’abril de 2010, Manuel. Un dia abans, el 24 d’abril va ser la Societat Coral El Micalet de València, la qui li va concedir el Premi Micalet d’Honor 2010. L’octubre de 2010, li fou atorgat el Premi Importante del diari Levante i el novevembre de 2011, l’Ajuntament de Pedreguer li concedí el Premi d’Honor al Mèrit Cultural. Finalment, el  20 de desembre de 2012, la Mancomunitat de Municipis de la Ribera Alta, li concedí a títol pòstum, el Guardó 2012 de la Mancomunitat.

La trajectòria del meu pare (com va dir el P. Abat de Montserrat en l’homenatge al Centre Octubre de València) “ha de servir de model per a les generacions que venen darrere d’ell”. Perquè ha estat un home fidel al País i un activista constant en la lluita per la nostra llengua i la nostra cultura.

A la mort del nostre pare, els fills de Bausset vàrem rebre en la nostra llengua, el condol de la Universitat de València, de CCOO del PV, de l’escriptora Isabel Clara Simó, dels periodistes Vicent Sanchis i Vicent Partal, de l’Alcaldia de Pedreguer i de Palmera, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i de la Federació de Pilota Valenciana. També de la Secció Filològica de l’IEC, del president de la Diputació de València, de Valencianisme.com, l’Escola Valenciana, de l’Honorable Sr. Jordi Pujol, de la Coordinadora de Centres d’Ensenyament en Valencià de la Ribera, del Consell Valencià de Cultura, de la Direcció de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Col·legi de Farmacèutic de Girona, equip de redacció de la revista Barcella. I no cal dir, de l’Ajuntament de l’Alcúdia, del PSPV, de Compromís.....

Però de la Generalitat Valenciana, només ens van arribar uns telegrames en castellà! Perquè el meu pare sempre ens va ser model de dignitat i de coherència, per això mateix, les meves germanes i jo vam retornar uns telegrames que menyspreaven i marginaven la llengua per la qual va treballar Josep Lluís Bausset tota la vida.

Amb ocasió dels 100 anys del pare, Jesús Huguet, secretari del Consell Valencià de Cultura, escrivia: “Bausset va convertir el paper de professor en el d’autèntic educador, de singular mestre, d’irrepetible amic”. I Vicent Pitarch, membre de l’IEC escrivia: “la de Bausset és una conducta exemplar i a més a més, de persistència dilatada, fecunda i exercida en fronts variats, com el periodisme, l’agitació cultural, l’associacionisme cívic i la docència”. I precisament, Mª Rosa Diranzo, una antiga alumna del pare, ara professora deia: “El professor Bausset és un exemple per a tots els qui volem continuar fidels a la nostra terra i a la nostra cultura. Com a professora i antiga alumna de Josep Lluís Bausset, crec que als alumnes els expliquem el que sabem, però els ensenyem el que som. I el professor Bausset va ser per a mi, un exemple d’integritat i de saviesa”.

També Robert Martínez, alcalde de l’Alcúdia, deia del pare en l’homenatge que li tributà l’Ajuntament: “Bausset és un home imprescindible per entendre per què l’Alcúdia és com és i per a seguir construint el nostre poble, des dels valors d’un ciutadania  activa i conscient”.

Davant la Via Catalana del passat 11 de setembre, estic segur que el meu pare s’hi hauria alegrat, unint-se, ben de cor, al clam del poble català per tal de decidir amb llibertat el seu futur.

                                 Josep Lluís Bausset, a la seua farmàcia

Al taüt, la senyera del bon rei Jaume I, la mateixa que posava ell al balcó de casa cada any el 9’Octubre i el 25 d’abril, cobria les despulles del meu pare. Un home apassionat per la llengua i per la vertebració del nostre País. Un home fidel als amics i treballador incansable per la dignitat nacional del País Valencià!

.