Vicent Boix (VILAWEB/ONTINYENT, 28/12/2013)

Nascut a Xàtiva el 27 d’abril de 1813, enguany ha fet 200 anys, Vicent Boix i Ricarte va ser un notable escriptor i historiador valencià. El seu naixement, al si d’una família humil, es va produir a la capital de la Costera, pel fet que la seua família va fugir de València, davant el setge de les tropes de Napoleó. 

En deixar Xàtiva, la família es traslladà al Grau de València, i Vicent Boix estudià al col·legi de les Escoles Pies. El 27 de setembre de 1827, Vicent Boix ingressà als escolapis, i on després de dos anys de noviciat a Gandia, el 1829 va ser ordenat diaca. Però el 1837, Boix s’exclaustrà i deixà l’Orde.

Vicent Boix es va iniciar en la literatura gràcies al seu amic Joan Arolas. El 1844 començà la catalogació del patrimoni artístic de la província de València. El 1847 aconseguí la càtedra d’història a la Universitat de València i l’any següent aconseguí la càtedra de llatí, també de la Universitat. També va ser catedràtic de geografia i història a l’institut de la capital del País, del qual va ser director des de 1868 fins a la seua mort. El 1848 va ser nomenat cronista oficial del Cap i Casal i membre de la Reial Societat Econòmica d’Amics del País, el 1853, acadèmic de l’Espanyola d’Arqueologia, i el 1854, corresponsal a València del diari barceloní, La Corona de Aragón.

El 1873 va ser nomenat membre de la Junta Cantonal, càrrec que no acceptà, fugint de València. Va ser jutjat per un consell de guerra, que el va absoldre.

Vicent Boix formà part del sector liberal de la Renaixença Valenciana i va escriure en castellà, teatre i novel·les històriques i en valencià, algunes poesies que signava com a Lo Trobador del Túria.

Entre les seues obres més importants cal destacar la Historia de la Ciudad y Reyno de Valencia i també El encubierto de Valencia i La campana de la unión, que segons el professors de la Universitat de València, Josep L. Barona i Joan A. Micó, van ser unes obres “dedicades a despertar i exaltar la consciència nacional valenciana”. D’ací, el seu interès en fer vore la necessitat de reivindicar els Furs.

En la seua obra, Apuntes históricos sobre los Fueros del Antiguo Reino de Valencia, Vicent Boix narrava una situació ben actual: “La centralización exagerada de nuestros días ha dado el último golpe á la exigua independencia que disfrutaban todavía nuestras Municipalidades. Las provincias no son ya más que unas colonias desgraciadas: envían al corazón su sangre, sus riquezas, su historia; la vida, de los extremos al centro: en cambio recibimos la Gaceta”. ¿És per eixe esperit reivindicatiu valencianista, que el segon centenari del naixement de Vicent Boix, no ha merescut cap mena d’homenatge per part de la Generalitat, ni de l’Ajuntament de Xàtiva?

A Barcelona va ser mantenidor dels Jocs Florals de 1877. Va ser també president perpetu de Lo Rat Penat, en un temps que, com diuen els professors Josep Lluís Barona i Joan A. Micó, en la seua obra, La salubritat en València a través del “nomenclàtor” de Vicent Boix  (1862-1863) “les relacions entre els poetes valencians, catalans i balears albiraven una consciència d’unitat lingüística sota la denominació comuna de llengua llemosina”.

En un dels seus poemes, Vicent Boix recordava els poetes de Catalunya d’aquesta manera: “I eixa terra, cantors, la meua pàtria és germana també de Barcelona”.

Vicent Boix va morir a Valencia el 7 de març de 1880.

No sé per què a la capital de la Costera, no s’ha fet cap homenatge a Vicent Boix, en el segon centenari del seu naixement. el Sr. Alfonso Rus tenia una oportunitat per homenatjar un home que abominava “La centralización exagerada”, i les províncies, que encara hui, són “colonias desgraciadas”.

 De segur que si els valencians seguírem l’esperit valencianista de Vicent Boix, aconseguiríem despertar la nostra consciència nacional.