El Vaticà II va ser una primavera eclesial, que va propiciar l'aggiornamento de l'Església. El canvi més visible que vam observar a partir del Concili van ser les celebracions litúrgiques. Abans del Concili, els preveres celebraven l'Eucaristia d'esquena al poble, en veu baixa i en llatí, mentre que els fidels, sense entendre res, assistien a la missa d'una manera passiva, com un espectacle, passant el temps resant el rosari o fent novenes. I és que l'Eucaristia no manifestava la dimensió comunitària del Misteri Pasqual.
Papa Francesc
Al darrere de la missa preconciliar hi havia una Església de cristiandat, piramidal i jeràrquica, que va nàixer amb l'emperador Constantí i que amb el papa Gregori VII, es va centralitzar i jerarquitzar encara més. L'Església era el Papa, els bisbes i els preveres. Per la seva part, tant el concili de Trento, al segle XV, com el Vaticà I, van ser uns concilis defensius, que van identificar l'Església amb la jerarquia, sense tenir en compte la dimensió de comunió i de fraternitat que hi havia al principi del cristianisme.
Els canvis propiciats pel Vaticà II havien anat germinant anys abans amb el moviment bíblic, litúrgic, patrístic, amb els capellans obrers i amb teòlegs (Rahner, Congar, Danielou, Balthasar, Chenu) que van substituir la teologia Escolàstica per una teologia bíblica. Molts d'aquests teòlegs que van "preparar" el Concili, havien estat censurats i sancionats pel papa Pius XII en l'encíclica Humani generi, de 1950. Però després van ser decisius en l'aggiornamento de l'Església. El Vaticà II va passar d'una Església que condemnava el món, a una Església que dialogava amb ell, ja que trobava llavors del Verb a totes les cultures i valorava positivament la persona humana, la creació i la ciència.
En contra de la centralització tridentina, el Vaticà II anteposava l'expressió Poble de Déu a la jerarquia, passant d'una eclesiologia de cristiandat a una eclesiologia de comunió, un factor que afavorí l'ecumenisme i el diàleg amb les religions no cristianes. Amb el canvi de l'eclesiologia, hi hagué també un canvi de litúrgia. El Concili veia l'Eucaristia, no com una acció només del sacerdot, sinó de tot el Poble de Déu i per això va adoptar les llengües vernacles, l'altar de cara al poble, el ritu de la pau o la comunió amb el pa i el vi.
El Concili va valorar positivament la llibertat religiosa, a diferència de l'Església preconciliar. Cal recordar que el papa Gregori XVI, en l'encíclica Mirari vos, de 1862, qualificava la llibertat religiosa com a "deliri i error pestilent" i Pius IX, el 1864 també la condemnava.
Del Vaticà II en va eixir una Església samaritana, ja que, com digué el papa Pau VI, "en el rostre de cada home, especialment si s'ha fet transparent per les seues llàgrimes i pels seus dolors, podem i hem de reconèixer el rostre de Crist".
Ara, amb el papa Francesc, hem de fer possible una nova primavera en el si de l'Església i un nou aggiornamento eclesial!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada