Aquest mes de
novembre commemorem el 50è aniversari de les declaracions de l’abat Aureli Mª
Escarré a Le Monde.
Va ser el 14 de
novembre de 1963, quan el diari Le Monde publicava l’entrevista que el periodista
José Antonio Novais va fer a l’abat Escarré. Amb aquestes declaracions en
defensa de Catalunya i per una reconciliació entre les dues parts enfrontades
per la guerra, l’abat Escarré es feia ressò de les aspiracions de molts
catalans, a favor d’un futur democràtic.
L'abat Aureli M. Ecarré
Set mesos després
de la publicació de l’encíclica Pacem in
terris, del papa Joan XXIII, que recolzava la defensa dels Drets Humans i
els governs democràtics, a Catalunya començà una campanya que demanava a
l’Estat la normalització del català (prohibit pel franquisme) a l’ensenyament i
als mitjans de comunicació.
En aquest context
de reivindicació catalanista i per la democràcia, s’emmarquen les declaracions
de l’abat Escarré, obertament antifranquistes, que considerava que, malgrat el
caràcter oficialment catòlic de l’Estat, aquest “no obeeix els principis bàsics del cristianisme”. Per a Escarré, com
no podia ser d’una altra manera, “on no
hi ha autèntica llibertat, no hi ha justícia”.
L’abat Escarré, a més
de demanar que el poble tinguera l’oportunitat de triar lliurement el seu
govern, volia també llibertat de premsa, la fi del clima de guerra civil i la
defensa del català, no com “un deure,
sinó ben bé com una necessitat”. I és que després de 24 anys de finalitzada
la guerra, no hi havia hagut per part del Règim cap intent de reconciliació
entre els dos bàndols: “No tenim 25 anys
de pau sinó 25 anys de victòria”, deia en aquella entrevista l’abat Aureli.
Per això, l’abat Escarré animava a treballar profundament a favor dels valors
que alliberen els hòmens, per tal de construir així, un futur que supere el
passat.
L’abat Escarré
també feia menció dels presos polítics i de Catalunya, “una nació entre les nacionalitats” que viuen a l’Estat espanyol,
denunciant el fet que “el Règim posa dificultats a la cultura catalana”.
L'abat Escarré amb el cardenal Roncalli
El número de Le
Monde del 14 de novembre que portava l’entrevista, no va arribar als quioscos
de l’Estat, ja que va ser segrestat pel Règim, del qual, Manuel Fraga n’era el
ministre de Información y Turismo . A
més, en un clima de repressió contra Catalunya, uns dies després de les
declaracions de l’abat Escarré, va ser clausurada la seu d’Òmnium Cultural i
assaltat el Casal de Montserrat a Barcelona.
Home d’una gran
complexitat, l’abat Escarré, malgrat les seues llums i ombres, va tindre, com
ha dit el P. Josep Massot, monjo de Montserrat, “un paper de primer ordre en la vida de la Catalunya de la
postguerra i va contribuir decididament a la reconstrucció de Montserrat i a la
seua inserció en les inquietuds i els desigs del seu poble”. I és que, si
al començament del seu abadiat el P. Escarré podia sentir alguna afinitat amb
el qui veia com a vencedor del comunisme ateu, “alliberador” de la persecució
religiosa i “protector” de l’Església, aviat hagué de lluitar contra les
ingerències del Règim en la vida de la mateixa Església. De fet, no era el
Règim qui servia l’Església, con volien fer creure, sinó que era el franquisme
qui se servia de l’Església.
L’abat Escarré, com
ha dit el P. Massot, “per un cantó jugava
amb la convicció, la carta de l’adhesió a Franco i per l’altre, afavoria
posicions que a la llarga soscavaven l’autoritat del Caudillo”.
L'abat Escarré amb Pau Casals
De tota manera, les
declaracions a Le Monde de l’abat Escarré ara fa 50 anys, van significar la
denúncia d’una veu d’Església contrària al Règim i a la seua política
anticalana.
I és que com va
escriure el professor Vicens Vives, “Montserrat
ha expressat la força de la recuperació del sentiment català”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada