El cardenal Vidal i Barraquer (SAÓ; OCTUBRE, 2013)

Enguany fa 70 anys de la mort, a l’exili, de l’arquebisbe de Tarragona i Primat, Francesc Vidal i Barraquer, anomenat el cardenal de la pau. El seu compromís personal i la seua actitud d’home creient, el portà a cercar la pau, una vegada exiliat, per mitjà de contactes internacionals.

El cardenal Vidal i Barraquer

Nascut a Cambrils el 1868, el 1914 va ser nomenat Administrador Apostòlic de Solsona, el 1919, arquebisbe de la Seu Primada de Tarragona i el 1921 cardenal de l’Església. Vidal i Barraquer va ser un bisbe que no va voler “ascendir”, com demana el papa Francesc que siguen els bisbes. Per això rebutjà ser traslladat als bisbat de Màlaga i de Toledo, ni tampoc a Roma, com a cardenal de Cúria, per no haver de deixar Catalunya. 

Durant la dictadura de Primo de Rivera, Vidal i Barraquer va defendre el català com a llengua normal de predicació i de catequesi.

                         Vidal i Barraquer, a la dreta de de Macià (i al costat d'una dona)

Home de diàleg, el 1931 va acceptar la legalitat republicana, ja que va ser escollida pel poble d’una manera pacífica. Per raons de consciència, el cardenal Vidal i Barraquer no va voler firmar la Carta Col·lectiva de l’Episcopat Espanyol, de l’1 de juliol de 1937, un text que de fet, era un recolzament dels bisbes al franquisme i a la Cruzada. Home clarivident com era, el 1937, Vidal i Barraquer ja va alertar dels perills del nacionalcatolicisme.

Perseguit i empresonat pels escamots anarquistes, Vidal i Barraquer va haver de fugir a Itàlia, amb un salconduit que li facilità la Generalitat de Catalunya. En el seu exili, el cardenal de la pau s’instal·là a la cartoixa de Farneta, fins que, durant la guerra mundial, Itàlia s’alià amb Alemanya. Aleshores, Vidal i Barraquer hagué de fugir a Suïssa, a la cartoixa de Valsainte, a prop de Friburg, on va morir.

                                    El cardenal Vidal i Barraquer

Vidal i Barraquer, que no va voler renunciar a la Seu Primada, no va obtindre el permís del govern franquista per poder tornar a Tarragona l’any 1939, una vegada acabada la guerra. El Règim no li perdonà que no haguera firmat la Carta Col·lectiva. Per la seua part, el Vaticà sempre va recolzar el cardenal i, mentre visqué Vidal i Barraquer, la Santa Seu no nomenà cap altre bisbe per a Tarragona.

El cardenal Vidal i Barraquer, que mai no volgué fer política de partit, tampoc va caure en un apoliticisme fals, i d’ací el seu compromís i la seua fidelitat amb la cultura i la llengua de Catalunya i amb el País.

Ara, en el context de les beatificacions d’aquest mes d’octubre a Tarragona, és el temps de mantindre viu l’exemple de coratge, de coherència i de catalanitat de Vidal i Barraquer.

                            El cardenal Vidal i Barraquer

El cardenal de la pau va ser una mostra del que hauria hagut de fer la jerarquia espanyola durant la guerra civil: cercar la pau i la reconciliació, i no posar-se al costat del bàndol franquista.

Mort a l’exili, a Friburg, el 13 de setembre de 1943, Vidal i Barraquer, com ha dit l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, “va fer de la seua vida un compromís amb la cultura i la llengua de Catalunya”. Un compromís que els cristians valencians voldríem que tingueren els nostres bisbes, que continuen menyspreant la llengua i la cultura del País Valencià.

Com ha dit el P. Josep Massot, monjo de Montserrat, Vidal i Barraquer “fou, per damunt de tot, un home d’Església i l’aglutinador del moviment de renovació cristiana”.

Per tot això, el cardenal Vidal i Barraquer és encara hui, un símbol de pau i de reconciliació.