El 8 de novembre de
1813, ara fa dos-cents anys, Joaquim Llorenç Villanueva presentà a les Corts,
d’on era diputat, una moció sobre la catedralitat de Xàtiva, on demanava que “a esta diocesis restaurada de Xàtiva, se le
asigne como distrito propio la parte actual de la de Valencia, que va desde la Ribera meriodinal del Xúcar
hasta los lindes de Cartagena y Orihuela”. Les Corts van examinar la
qüestió i el 29 de novembre de 1813, van aprovar un dictamen prou favorable a
la restauració del bisbat, tot i que sense més conseqüències.
I és que, com
afirma Agustí Ventura (investigador i cronista de Xàtiva) en el seu llibre “La catedralitat de Xàtiva”, “durant sis segles, Saetabis ha estat
reclamant la recuperació de la seu episcopal que tenia en època dels visigots”.
Antoni López
Alemany, com recull Agustí Ventura, ja havia destacat “el paper de l’Església Catòlica en la història de Xàtiva, en la vida social i inclús política”.
Per això, per l’ important pes d’aquesta seu episcopal en l’època visigòtica
(amb diversos bisbes participants en els Concilis de Toledo, entre el 549 i el
693) Xàtiva reclamava la restitució de la catedralitat
Segons Agustí
Ventura, la consagració de la Seu
de Xàtiva pel bisbe d’Osca, Vidal de Canyelles, va tindre lloc, probablement,
el 7 de juny de 1248.
Segons Agustí
Ventura en la seua obra, “La catedralitat
de Xàtiva”, editada per Ulleye, la capital de la Costera era una ciutat
important i estimada per la
Corona , fins al punt que Bernardino Miedes, en la seua història
llatina del rei Jaume I, diu que el monarca anomenava Xàtiva, “Oculum Regni”, l’ull del Regne.
La primera
temptativa per restaurar el bisbat, va tindre lloc el 22 de novembre de 1317, quan
el rei Jaume II, des de València, sol·licità al papa Joan XXII, la creació de
cinc nous bisbats, entre ells el de Xàtiva: “Podria erigir-se un nou bisbat en la vila de Xàtiva, que està dins el
Regne de València i és un lloc gran, noble i bo, i ara és a la diòcesi de
València, que és molt gran extensa i rica”.
Més tard, el 3 de
juny de 1409, la ciutat de Xàtiva demanà el nou bisbat, al rei Martí l’Humà i a
Benet XIII, que el papa denegà, tot i que el 1413, concedí a la ciutat el grau
de col·legiata per a la Seu.
En començar el
regnat d’Alfons el Magnànim, Xàtiva començà una nova ofensiva per aconseguir un
bisbat propi, a costa de la mitra valentina, cosa que provocà la reacció irada
dels Jurats de València. Tampoc els papes Borja, que van ser bisbes de
València, no van voler desmembrar la diòcesi, i concedir a Xàtiva la seu
episcopal. Només Sant Tomàs de Villanueva estava disposat a recuperar el bisbat
de Xàtiva. Tampoc l’arquebisbe Mayoral volia la seu per a Xàtiva, i per això,
encomanà al canonge Josep Tormo, que comissionat a Madrid, s’oposara a la catedralitat de Xàtiva.
Altres temptatives
per tal d’aconseguir la seu episcopal per a la capital de la Costera , van tindre lloc
el 1834 i el 1847, amb un resultat negatiu.
Agustí Ventura, cronista de Xàtiva
Hui que celebrem el
segon centenari de la moció de Villanueva per aconseguir la restitució de la mitra
episcopal per a Xàtiva, cal recordar també amb agraïment aquest diputat, que l’11
de setembre de 1811, ja va havia
aconseguit de les Corts, la restitució del nom de Xàtiva per a la capital de la Costera , oblidant el
vergonyós nom de San Felipe.
Aquest article ha eixit també publicat a la Veu del País Valencià el passat 23 de novembre (http://blogs.laveupv.com/josep-miquel-bausset/blog/2881/la-catedralitat-de-xativa)
ResponElimina