El 1966 va ser un any convuls i reivindicatiu
a l’Església Catalana. Compromesos amb la renovació que va nàixer del Concili
Vaticà II i amb la lluita per la llibertat i la democràcia, els preveres i els
religiosos catalans, en companyia de nombrosos laics, apostaren fermament per
la renovació de l’Església i per la fi del nacionalcatolicisme. Primer, el mes
de febrer d’aquell any, va ser la campanya, “Volem bisbes catalans”, el mes de març, la “Caputxinada” i l’11 de maig de 1966 va tindre lloc un fet insòlit:
la manifestació d’un centenar llarg de capellans pels carrers de Barcelona.
La “Caputxinada”
portà a la comissaria de la Via Laietana alguns dels participants en aquesta
tancada, que posteriorment quedaren en llibertat. Però el 6 de maig, Joaquim
Boix, delegat d’estudiants de l’Escola d’Enginyers i militant comunista, va ser
detingut i apallissat. Traslladat al Palau de Justícia, posteriorment va ser
tancat a la presó Model de Barcelona. Va ser el seu advocat, Josep Solé
Barberà, qui va convèncer la mare de Boix per tal que denunciara les tortures
que havia sofert el seu fill. I va ser aquesta denúncia la que va propiciar que
uns cent trenta capellans, tots ells ensotanats, es manifestaren des de la
catedral de Barcelona fins a la “Prefactura
Superior de Policia”, a la Via Laietana, per entregar al comissari Creix
una carta de protesta i en defensa dels drets humans.
La manifestació dels capellans va ser cruelment
reprimida per la policia, que adreçava als capellans improperis com: “Curas comunistas estáis manipulados” o “Curas rojos a Moscú”.
Entre els capellans que van organitzar aquesta manifestació hi havia els caputxí
Jordi Llimona i els mossens Antoni Totosaus, Ricard Pedrals i Josep Dalmau.
Aquest últim va qualificar aquesta acció de protesta com “una aventura en equip de Jordi Llimona, que arranca de la fe en Jesús
de Natzaret”.
La manifestació dels capellans d’ara fa
cinquanta anys tingué com a conseqüència el judici, davant el Tribunal de Orden Público (TOP), d’alguns d’aquests capellans. En
aquest judici, que va tindre lloc el 22 de febrer de 1969, els preveres Antoni Totosaus,
Jordi Llimona, Ricard Pedrals i Josep Dalmau van ser acusats d’haver organitzat
aquesta protesta.
El P. Jordi Llimona en acabar el judici
pronuncià un discurs, on digué que qualsevol capellà estava en el seu dret “a no tan sols a defensar l’ordre
sobrenatural, sinó que pel seu ofici”, també havia “de defensar i promoure l’ordre ètic”. I afegí encara: “El capellà té el deure de posar-se al costat
de l’orde ètic, encara que per això haja de contraposar-se a l’ordre legal i
canònic”. Perquè el capellà ha de ser “defensor
de la persona humana i dels febles”. Una postura ètica i ben arrelada en
l’Evangeli.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada