“Si no abandonem enemistats i odis i no fem
pactes ferms i honestos pel que fa a la pau, la humanitat es vorà abocada a la
mort”. Així ens exhorta, encara hui, la Constitució “Gaudium et spes” del Vaticà II, per tal de construir camins de pau.
He recordat aquest
text del Concili degut a que el passat 28 de febrer va eixir de la presó de
Zaballa, a Àlaba, José Luis Urrusolo Sistiaga, l’excap d’ETA que ordenà
l’assassinat del professor Manuel Broseta, el 15 de gener de 1992 i que a més
participà amb l’escamot Ekaitz, en la mort d’altres set valencians més. Acollit
a la via Nanclares, per als presos que rebutjaren la violència, Urrusolo ha
eixit després del compliment de la seua condemna. Només fa uns dies, José Luis
Urrusolo lamentava la mort del professor Broseta, i declarava: “Sent el dolor causat a les víctimes. Va ser
una brutalitat utilitzar la violència”.
També Arnaldo Otegui reconeixia el dolor que ETA va causar amb els seus
atemptats.
Ja fa temps,
algunes víctimes d’ETA es van pronunciar sobre la violència i el perdó. Si per
una part, Mª Carmen Hernández, viuda d’un concejal del PP de Durango deia: “Jo ja he perdonat, crec en el penediment i
la reinserció”, per l’altra, Mari Mar Blanco, germana del concejal Miguel
Ángel Blanco, afirmava: “mai apel·laré a
la reconciliació”. També l’exministre Enrique Múgica estava en la línia de
Mª Mar Blanco, ja que deia que “en contra
de les declaracions convencionals que es fan, jo vull dir ben clar als
assassins del meu germà, que ni perdone ni oblide”.
Pel contrari, Rosa
Lluch, filla d’Ernest Lluch fa uns anys va fer aquetes declaracions sobre la fi
del terrorisme d’ETA: “És un moment
històric que s’ha d’administrar amb generositat. Tot això s’ha de resoldre ara.
El pare estava a favor del diàleg. Per això hi hauran coses que no m’agradaran,
però mirant el futur hem de ser generosos”. I encara, la jove Irene Villa,
víctima d’un atemptat d’ETA, afirmava: “La
generositat es troba quan perdones els terroristes, quan te’n vols reconciliar”.
Ja el papa Joan Pau
II, a Assís, el 2002, proclamà el
Decàleg per a la pau, on es condemnava la violència i el terrorisme i s’instava
a promoure la cultura del diàleg i a “perdonar-nos
mútuament, per vèncer l’odi i la violència”. És el que va fer el capellà Jesús
Garitaonandia, rector de la basílica de Begonya, apallissat el 1970 pel grup
d’extremadreta, Guerrilleros de Cristo
Rey, i que declarava fa uns anys: “Hem
d’avançar en la reconciliació de la nostra societat i reconèixer i assistir
totes les víctimes. Reconèixer el dolor causat i ajudar a sanar les ferides
personals i socials”. I encara afegia: “ni
la pàtria, ni el poder, ni l’Estat, ni l’Església són més importants que un
ésser humà”. Per això, també el lendakari Íñigo Erkullu, recentment, demanava
perdó pel tracte donat a les víctimes d’ETA.
En el camí cap a la
pau, es necessari el perdó, com el va viure Kim Phuc, la xiqueta del napalm,
cremada per les bombes que van caure al Vietnam el 8 de juny de 1972 i
immortalitzada en la fotografia de Nick Üt. Anys més tard, la gent no comprengué
que el 1992, Kim es casara amb un comunista del Vietcong. Però encara comprengueren
menys, que el 1996 Kim Phuc abraçara i perdonara John Plummer, el pilot que va
llançar les bombes aquell 8 de juny, i que van cremar el cos de la menuda.
També és impactant
l’exemple d’Alfons Cànovas, que abraçà Rosina Costa. El pare de Rosina, Luigi
Costa, va ser un dels aviadors que amb les bombes que tirà sobre Barcelona
durant la guerra civil espanyola, va matar el pare d’Alfons Cànovas, un atac on
van morir més de 2000 barcelonins.
Un altre exemple de
perdó és el pas que han fet les víctimes del GAL i d’ETA. Concretament, Luis
Carrasco, l’assassí de l’exgovernador socialista Juan Mª Jauregi, es va trobar
amb Maixabel Lasa, viuda de Jauregi, amb un encontre on els dos van poder
parlar i mirar-se als ulls, per així superar la violència i el desig de
venjança.
Un dels etarres més
sanguinaris, Iñaki Rekarte, després de pagar amb la presó els crims del seu
passat, ha escrit el llibre: “El més
difícil és perdonar-se a un mateix”. I és que el perdó revela la generositat més gran, tant
envers els altres com també envers un mateix. Com ha dit el periodista Xevi
Sala en relació al perdó, “demanar-lo ens
fa més valents i donar-lo ens fa més forts”
En aquest camí cap
a una pau fonamentada en la reconciliació, Mark Twain, gran defensor de
l’abolició de l’esclavitud, va ser testimoni d’escenes de perdó que el van
impactar. Li va cridar l’atenció el que deia un esclau acabat d’alliberar: “El perdó és l’olor que fa la flor, una
vegada s’alça la sola de la sabata que l’ha xafada”. El nostre món, malgrat
que la flor ha estat xafada sense mirament tantes voltes, també fa olor de
llibertat quan fem l’experiència del perdó.
Per això els cristians
(i també tots els hòmens i les dones amb un cor ple d’humanitat) hem d’esdevenir
pacífics i pacificadors, per tal fer un món més humà, allunyat de la violència,
de les rancúnies, de la venjança i de l’odi. I és que perdonar, és no bloquejar
el present i el futur. Per això no és estranys que els psicòlegs parlen del
perdó com a instrument per curar les ferides del cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada