Aquest és el títol de la Carta Pastoral que el
desembre passat va escriure l’arquebisbe Antonio Cañizares i on exposà una
qüestió de gran actualitat: “que la fe es
faça cultura”.
Com va dir el papa Pau VIè, (i ens recordava
l’arquebisbe Cañizares) “la ruptura entre
l’Evangeli i la cultura és sens dubte el drama de la nostra època”
(Evangelii Nuntiandi 20). Aquesta ruptura entre Evangeli i cultura és una
realitat que patim des de segles els cristians valencians, que veiem marginada
la nostra llengua i la nostra cultura a l’Església. Per això estic totalment
d’acord amb l’arquebisbe Cañizares, quan en aquesta Carta Pastoral defensa que
“una fe que no es fa cultura, no és
plenament acollida”.
Si l’arquebisbe de València defensa la
necessitat que l’Església integre totes les cultures, ¿com és que, des de fa
segles, els bisbes valencians no valoren, estimen i introdueixen la nostra
llengua a l’Església?
L’arquebisbe Cañizares destaca en el seu text
“les arrels cristianes de la identitat
valenciana”, ja que el nostre País ha estat al llarg dels segles, “centre de diàleg i de convivència”, i “cruïlla de cultures”. Per això
l’arquebisbe presentà la necessitat de “crear,
des de la immensa riquesa cultural d’aquesta diòcesi de València, una autèntica
cultura de la veritat i del bé, de la bellesa i del progrés, que puga
contribuir al diàleg entre ciència i fe, entre la cultura cristiana i la
civilització universal”. Però podrem evangelitzar la cultura sense
utilitzar la llengua del nostre Poble?
El capellà valencià Alexandre Alapont, que ha
passat pràcticament tota la vida a Zimbabwe, el primer que va fer en arribar al
poble que l’acollí, va ser aprendre la llengua dels nàmbies, traduint la
Paraula de Déu a aquesta llengua i celebrant la fe en la llengua d’aquest
poble. ¿Per què els bisbes valencians pretenen evangelitzar la cultura dels
valencians, prescindint de la llengua d’aquesta cultura? ¿Com és possible que
les nostres parròquies, en ple segle XXI, ens obliguen a deixar la nostra
llengua a les portes dels temples?
La carta pastoral, que l’hauria pogut signar
el bisbe de Salamanca o el de Sevilla, si traiem del text la paraula “Valencia” (sempre en castellà) no fa cap
referència concreta a la cultura i a la llengua dels valencians. I és així com
l’Església Valenciana tracta la nostra cultura: ignorant-la.
L’arquebisbe parla de “la riqueza cultural de esta diócesis de Valencia, una autentica cultura
de la verdad y del bien, de la belleza y del progreso”. D’acord! Però la
riquesa de la cultura no està formada també pel valencià?
Sintonitze plenament amb l’arquebisbe
Cañizares, quan diu que s’ha d’evangelitzar la cultura. ¿Però no s’haurà també
d’inculturitzar l’Evangeli en aquesta mateixa cultura?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada