Aquesta
és l’actitud que el papa Francesc demana als cristians en l’Exhortació
‘El goig de l’Evangeli’ (203). I és aquest crit del papa el que ha
propiciat la trobada de batles a Roma, entre els quals el de València,
per denunciar la política d’Europa que posa barreres als refugiats que
fugen de la fam, de la por i de la mort.
Sovint (i de vegades amb raó) s’ha acusat el cristianisme de ser
l’opi del poble, ja que algunes voltes hem actuat com anestesiats
(anestesiant els altres) o adormits, cecs i sords davant el crit de
dolor dels qui són xafats pels poderosos. Fins i tot en algunes ocasions
els cristians hem estat còmplices d’injustícies. I és que per por o per
falta de valentia o de coherència, algunes vegades, en compte de
denunciar les situacions d’injustícia, hem mirat cap a una altra banda,
parlant de resignació o de paciència.
Però no és aquesta l’actitud que ens ensenya Jesús, que lluità contra
el mal i denuncià la situació d’opressió dels més pobres i dels més
fràgils de la societat. Jesús va saber estar al costat dels qui sofrien i
dels qui es trobaven explotats per alliberar-los de les càrregues
feixugues que els imposaven els poderosos. L’actitud de Jesús va ser
sempre una actitud d’alliberament, i per això curà el sord, els
leprosos, el cec o el paralític. Jesús va vindre per donar sentit a la
vida, i més encara a la vida d’aquells que no trobaven cap motiu per a
viure. Per això Jesús no freqüentava els palaus d’Herodes o de Pilat.
Jesús vivia als carrers i a les places de Galilea, juntament amb els més
pobres i senzills.
El papa Francesc, en l’exhortació ‘El goig de l’Evangeli’, ens crida
al compromís amb la justícia en la defensa dels oprimits, com els
refugiats. Com va fer Jesús. Com feren els profetes. I així ho expressa
el papa quan ens exhorta a anunciar ‘un Déu que exigeix un compromís amb
la justícia’ (E.G. 203). És aquest Déu que ‘derroca els poderosos del
soli i exalça els humils’ (Lc 1:52). Déu dels pobres i dels oprimits,
Déu dels qui ploren i dels desconsolats, Déu que allibera, i que per
això mateix ens demana que també nosaltres alliberem els oprimits i els
qui sofreixen. D’ací que la nostra fe ha d’anar acompanyada d’un
compromís per la justícia.
Com deia el bisbe Ramon Buxarrais, l’Església ha de ser el lloc on
qui ho passa malament puga sentir-se bé. No és això el que ens ha
ensenyat Jesús i el que ens han ensenyat els bisbes Pere Casaldàliga,
Samuel Ruiz, Kike Figaredo, Òscar Romero, Hélder Câmara, Enrique
Angelelli, el capellà de Xàbia Antoni Llidó, assassinat per la dictadura
de Pinochet, i tants i tants profetes del segle XX? No és això, fer una
Església acollidora, el que ens ensenyen els cristians compromesos amb
Caritas o en Mans Unides? No és això el que viuen els missioners que es
troben al Tercer o al Quart Món, enmig de la pobresa i del dolor, com
els Germans de Sant Joan de Déu morts per l’Ebola? I no és això el que
hem de fer tots els deixebles de Jesús per tal de ser fidels a
l’Evangeli?
El nostre Déu no és el Déu que es mira el món amb indiferència o amb
curiositat. Ni tampoc no és el Déu de la por. El nostre Déu, perquè és
el Déu amor, aposta per l’home i sobretot per l’home que viu en el dolor
o en l’opressió, per tal d’alliberar-lo de totes aquelles cadenes
injustes que el priven de viure amb plenitud.
Aquell que pensa que ser cristià es només anar a missa i a processons
s’equivoca de dalt a baix. El cristià és aquell que, com Jesús, viu
compromès amb l’alliberament de l’home i de la dona. El cristià és
aquell que trenca les cadenes de l’opressió i que obri camins de
llibertat i d’alliberament. Cristià, deixeble de Jesús, és qui amb
valentia i generositat es juga la vida per tal de donar vida a aquells
que els poderosos marginen o anul·len. El cristià és qui amb l’alegria
de Pasqua obri camins d’esperança i dóna nou alè de vida a qui es troba
en la fossa de la falta de sentit.
En l’exhortació ‘El goig de l’Evangeli’, el papa Francesc ens recorda
que ‘L’Evangeli ens convida a córrer el risc de la trobada amb el
rostre de l’altre, amb el seu dolor, amb la seua presència física que
ens interpel·la amb el seu dolor i els seus reclams’.
Això és ha estat la trobada dels batles a Roma: un camí per acollir
amb dignitat, els refugiats. I per evitar el que van viure Maria i
Josep, que no van ser acollits a Betlem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada