Cada any, el 27 de novembre, l’Església celebra la festa del beat
Ramon Llull, nascut a Palma el 1232. Tal i com deia el professor Martí
de Riquer, ‘l’obra i la personalitat de Ramon Llull són d’una magnitud
tal, que els estudis a elles dedicats constitueixen tot un capítol de la
cultura medieval’. La vida de Ramon Llull, de qui enguany hem celebrat
els 700 anys de la seua mort, ha estat determinada amb prou rigor
gràcies a tres fonts: alguns documents d’arxiu, referències fetes pel
mateix autor en les seues obres i un relat que Llull va fer als seus
deixebles sobre els principals esdeveniments de la seua existència, que
es conserva en llatí i en una traducció posterior, relat que coneixem
com a ‘Vida coetània’.
Però el que m’agradaria destacar és que la clausura del VII Centenari
de la mort de Llull, el 26 de novembre passat, va reunir a la catedral
de Mallorca, bisbes valencians, catalans i mallorquins, encapçalats pels
cardenals Cañizares, de València, i Martínez Sistach, arquebisbe emèrit
de Barcelona, amb els bisbes valencians Agustí Cortés, de la diòcesi de
Sant Feliu de Llobregat, Jesús Murgui, d’Oriola-Alacant, Xavier
Salinas, auxiliar de València, i Francesc Conesa Ferrer, bisbe electe de
Menorca i fins ara rector de la basílica de Santa Maria d’Elx,
juntament amb l’arquebisbe català Joan Enric Vives, del bisbat d’Urgell,
i l’Administrador Apostòlic de Mallorca, el bisbe Sebastià Taltavull.
Podríem dir que Ramon Llull, que està en procés de canonització, ja
ha fet el miracle per pujar a la glòria de Bernini, ja que ha agermanat
(o com a mínim, reunit) bisbes valencians, catalans i mallorquins (una
cosa que no s’havia vist mai) en una mateixa celebració, que presidida
pel cardenal Angelo Amato va transcórrer majoritàriament amb la llengua
comuna que compartim aquests tres pobles germans.
Ramon Llull, que va viure 84 anys, ja que morí el 1316, va rebre la
típica formació cortesana, es va casar amb Blanca Picany i va tindre dos
fills. Però sobre l’any 1263 la seua vida canvià per complet amb motiu
d’unes experiències místiques que el portaren a abandonar la seua
posició social i a oblidar els afers familiars per dedicar-se per
complet a la conversió al cristianisme dels ‘infidels’ musulmans, jueus i
gentils. És per això que Llull dedicà la resta de la seua vida i la
seua obra a aquest objectiu.
Després de nou anys d’estudi de les llengües i les cultures llatina i
àrab, Llull va tindre una revelació: l’Ars o Art lul·liana, que era un
sistema filosòfic que permetria demostrar als ‘infidels’, per mitjà de
l’argumentació filosòfica racional, la veritat de la fe cristiana.
Al llarg de la seua vida, Llull va escriure diverses variants
d’aquest sistema filosòfic com l’Ars Magna (1276), l’Art Demostrativa
(1283), l’Ars Inventiva (1289) i l’Art Breu (1308), entre més. També va
escriure obres amb diverses tècniques i estils per tal de transmetre,
d’una manera didàctica i més entenedora, el seu propòsit. Llull va
escriure en llatí i en àrab prop de 250 obres entre sermons, cartes,
proverbis, manuals didàctics, poesia, autobiografia, narrativa i
tractats científics, filosòfics i morals.
El seu projecte de conversió dels ‘infidels’ l’alternà també amb la
creació de monestirs, amb l’objectiu que foren llocs per aprendre la
llengua àrab i la formació missionera. Amb tot, només fundà un monestir,
Miramar, gràcies a les donacions del rei de Mallorca, Jaume II.
Descontent amb el resultat de les seues gestions diplomàtiques amb
els papes i els reis per tal de crear més monestirs, va decidir viatjar
als països de religió musulmana.
Així es traslladà al nord d’Àfrica i al Pròxim Orient. A París va
dictar la ‘Vida Coetània’ (1311) als monjos del monestir on es va
hostatjar (és la seua biografia) on explicà la seua vida i la seua
activitat a favor de l’expansió del cristianisme.
Sembla que Ramon Llull es va morir l’any 1316 a Palma, després d’un
viatge a Tunis. El seu cos va ser enterrat provisionalment a la
sagristia de l’església de Sant Francesc. Posteriorment va ser
traslladat a la capella de la Mare de Déu de la Consolació del mateix
temple. El sepulcre de Llull, bell i solemne, del segle XV, va ser
construït pels Jurats de Mallorca.
A nivell literari es pot afirmar que Llull és el primer i un dels
principals autors que contribuïren a la formació de la llengua
literària. També és considerat el primer escriptor europeu d’obres
filosòfiques i cultes en llengua vulgar, ja que d’aquesta manera podia
arribar millor al públic a què s’adreçava: en llatí per als lectors
europeus instruïts, en la nostra llengua per a la població laica de la
Corona d’Aragó, i en àrab per al proselitisme. En vida de Llull, la seua
obra va ser traduïda al castellà, al francès, a l’italià i a l’occità.
Del Llull poeta conservem el ‘Desconhort’ (1295) i el ‘Cant de Ramon’
(1300). I pel que fa a la narrativa, la seua obra més coneguda és el
‘Llibre d’Evast e Blanquerna’ (1276-1283) i també el ‘Llibre d’amic e
amat’ (1276-1283).
El fet que bisbes valencians, catalans i mallorquins compartiren a
Mallorca la cloenda del VII Centenari de la mort de Ramon Llull hauria
de fer possible una relació normal (pel que fa a la litúrgia i a la
pastoral) en l’inexistent (fins ara) diàleg que hi hagut entre aquests
bisbats units per una mateixa llengua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada