Cada 19 de juny, l´Església celebra la festa de Sant Romuald, abat i monjo, i fundador de l´Orde de la Camàldula. Romuald va ser un dels millors representants de la reforma de l´Església, a finals del segle X i principis de l´XI, degut al moment de decadència del cristianisme. Si la reforma de Cluny, entre els benedictins, va tindre lloc a principis del segle X, Sant Romuald va fer el mateix 100 anys després.
Romuald, de família dels Onesti, ducs de Ravena, va nàixer sobre el 950. Va passar la seua joventut d´una manera desordenada. Però un fet luctuós, va canviar Romuald. Son pare, Sergi, en un duel, al qual va assistir el seu fill, va matar el seu adversari. El jove, angoixat per aquella mort, es va retirar a fer penitència al monestir benedictí de Classe, a prop de Ravena. Després de 3 anys, Romuald va demanar que l´admeteren de monjo. La seua vida observant, era com una denúncia per als monjos relaxats, i per això, amb conformitat del seu abat, Romuald deixà el monestir i se n´anà a viure a un lloc solitari.
Juntament amb Pere Urseol, duc de Venècia, Romuald va arribar a Cuixà, on començà a viure en una ermita, a prop del monestir benedictí. Romuald va ser un prodigi d´ascetisme, amb dejunis rigorosos i pregàries, gràcies a les quals podia vèncer les temptacions.
Tornada a Itàlia
Cap al 999, Romuald va tornar a Itàlia, per residir, de nou al monestir de Classe, on en solitud, continuava fent vida de pregària i de penitència. Va haver de patir els ultratges dels monjos del seu propi monestir, que l´expulsaren. Romuald demanà a l´emperador Otó III, uns terrenys on construí un monestir de vida contemplativa, basat en la soledat i en l´obediència.
Romuald va ser un exemple de pregària, de soledat i de penitència. Fundà altres monestirs a prop de Roma, amb un règim de vida de silenci i austeritat. El 1012 va fundar el monestir de Camp Màldoli, nom que ha donat lloc a l´Orde de Sant Romuald: la Camàldula, un monestir amb cel·les independets i vida mig eremítica, mig cenobítica. Romuald va morir a Val de Castro, el 7 de febrer de 1027. L´Orde de la Camàldula va ser aprovada pel papa Alexandre II, en 1072.
Amb motiu del mil·lenari de la Camàldula, el 2012, el Prior General, Alessandro Barban deia que «el silenci i la pregària, no són un aïllament, ni una separació o una contradicció amb el diàleg i l´hospitalitat». I és que els monjos, tant els camaldulencs, com els benedictins o els cistercencs, no vivim aïllats del món. La vocació monàstica es viu en comunió amb els hòmens i les dones del nostre món. Per això els monjos i les monges ni fugim del món, ni el veiem com alguna realitat a condemnar!
Al monestir, els monjos i les monges, mentre compartim tot allò que som i tot allò que tenim, sense tindre res propi, fem possible una manera de viure fonamentada en la senzillesa i la frugalitat, el perdó i la pau. I és que com ha dit el P. Josep Mª Soler, Abat de Montserrat, «La Regla ens ensenya com hem de conviure amb els altres», en un ambient fratern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada