Amb motiu del pregó d'obertura de la
Setmana Santa de Girona, avui al vespre, a càrrec de la priora
administradora de la comunitat benedictina del monestir de Sant Daniel
de Girona, Maria Assumpció Pifarré, explico un recent retir espiritual en aquest indret mil·lenari
De l'1 al 4 d'aquest mes, he tingut el goig
d'acompanyar la comunitat de Sant Daniel en els exercicis espirituals.
Aquests dies de pregària i de silenci, de reflexió i de diàleg, de
compartir els àpats i la recreació, ha estat un temps de Déu. Convivint
amb les monges aquests dies, he pogut comprovar, una vegada més, la
sol·licitud feta servei, en unes dones abnegades i plenes d'aquella
esperança que els fa albirar la carena i els homes, amb una mirada nova i
amb uns ulls nets. Una esperança que fa que aquestes monges visquin amb
alegria i amb pau.
Les benedictines de Sant Daniel són unes dones arrelades en l'Evangeli i empeses per l'Esperit. Dones que, superant les inèrcies de la vida, han descobert el Déu de la llibertat que ens fa lliures. Dones que sense renunciar al passat, però sense el pes de la nostàlgia, viuen el present i s'obren a un futur, que sempre és a les mans de Déu.
Les benedictines de Sant Daniel són dones que amb un cor pobre, es deixen interpel·lar per la Paraula de Déu, a la llum de la qual accepten de revisar llurs vides. Des de la M. Assumpció a la M. Antònia (que si Déu vol farà 100 anys l'octubre vinent) les vuit monges de Sant Daniel són dones que, sortint d'elles mateixes, es posen en camí amb confiança. Dones que comparteixen i fan seves, les desgràcies i els sofriments del nostre món. Dones amb un cor ple de dolcesa, tenaces i pacients, que saben suportar la nit i l'aridesa del cor, sense afluixar ni abandonar mai la sembra de la Bona Nova. Dones que com els joncs, saben doblegar-se sense trencar-se, enmig de les tenebres i de les proves de la vida. Dones d'una fe perseverant i fidel, que cada dia aprenen a perdonar, a perdonar-se i a demanar perdó. Dones que saben que només les benaurances ens fan entrar en el món de Déu, en la família de Déu.
Les benedictines de Sant Daniel, com els petits del Regne, fugen de l'autosuficiència i de la tristesa, que bloquegen l'amistat amb Déu i amb els homes. I per això viuen l'autèntica alegria, que s'hi manifesta en la pau del cor, en la serenor i en la disponibilitat.
S'ha dit que la desesperació no és no tenir res, sinó no esperar res! I per això un petit canvi en nosaltres o en els altres, és sempre signe d'esperança. En un món mancat d'amor i de perdó, amb tantes i tantes pors, cansaments o fracassos, i on la il·lusió es va perdent amb el pas dels anys, les monges de Sant Daniel han estat, al llarg de mil anys, signes d'esperança.
S'ha dit també que l'amor és la força que arrossega els deixebles de Jesús. Però alhora és una llarga paciència. Per això l'esperança és, lentament però eficaç, la força que mou aquestes dones.
En un món amb tanta tristesa, tensions i violència, les benedictines de Sant Daniel ens fan veure que l'autèntica alegria, neix de l'amor. Per això aquestes dones ens ensenyen que només l'amor pot vèncer l'aridesa i el desànim del nostre món!! I que la generositat, és sempre fruit d'una fe senzilla i confiada.
Les benedictines de Sant Daniel, al llarg de mil anys, han amarat de pregària i d'amor, les pedres mil·lenàries d'aquest monestir tan estimat, que ha estat i encara ho és, una llar de perdó, d'esperança i de pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada