El bisber Fidel García: un bisbe difamat pel franquisme (VILAWEB/ONTINYENT, 31/07/2016)

El 1973 va morir Fidel García Martínez, un dels pocs bisbes (amb el cardenal Tarancon i el bisbe Añoveros) que es va enfrontar al franquisme.

Fidel García va nàixer en un poblet de Lleó, el 1880. El 1927 va ser nomenat bisbe de Calahorra i La Calzada. Acceptà la legalitat de la República, tot i que el 1936 firmà (amb reticència) la Carta Col·lectiva de l’episcopat espanyol, que beneïa el Règim franquista.

Quan el 1937 el papa Pius XIè va condemnar el nazisme, amb l’encíclica “Amb gran preocupació”, Franco va prohibir que aquest text es divulgara a l’Estat espanyol. Però el bisbe Fidel (l’únic bisbe que va desobeir l’orde de Franco) la va publicar al butlletí diocesà. Va ser el primer conflicte que el bisbe tingué amb el franquisme.

El 1942, el bisbe Fidel escrigué la “Instrucció pastoral sobre alguns errors moderns”, on condemnava el nazisme i el comunisme, per defendre “la llibertat i la dignitat de l’home davant l’Estat”. La pastoral del bisbe Fidel, com no podia ser d’altra manera, va ser mal rebuda pel govern de Franco, que desitjava el triomf de Hitler en la Segona Guerra Mundial.

Una nova disconformitat amb el Règim es va produir quan el bisbe García no va votar en el referèndum del 6 de juliol de 1947 sobre la successió de Franco. Per altra banda, i mogut per les seues preocupacions socials, el bisbe de Calahorra va escriure el llibre, “Observaciones Econòmicas” (adreçat als obrers de la Germandat Obrera d’Acció Catòlica) que tampoc va agradar gens als jerarques del franquisme.

Des de la pastoral de 1942, la Falange va començar una campanya de difamació, amb rumors sobre la presència del bisbe Fidel en prostíbuls. I va ser el 1952, quan el Règim va fer caure aquest pastor íntegre i bo, que aleshores tenia 72 anys. El “Patronato de Protección de la Mujer de Barcelona” i la “Hermandad de la Sagrada Familia de Nazaret” (que formaven  part de la trama benèfica del franquisme) afirmaren que en una inspecció en un pis de Barcelona on s’exercia la prostitució clandestina, van trobar al bisbe, que va ser detingut, cosa que era totalment falsa. La campanya de calúmnies va ser tan forta que el bisbe va haver de dimitir, ja que la “mala fama” del bisbe Fidel era “vox populi”.

Segons Antonio Arizmendi, magistrat emèrit del Tribunal Superior de Madrid, la difamació del bisbe de Calahorra i la Calzada va ser una trama en la que apareixien Franco i la Gestapo i els ministres Fraga i Iturmendi.

El 1962, Franco va ordenar al seu ministre de Justícia, Antonio Iturmendi, que oferira al bisbe Fidel una reparació per la difamació que havia rebut, però a condició que no es fera públic aquesta infame maniobra. El bisbe de Calahorra, ja ancià, va rebutjar la proposta vergonyant del dictador, i preferí continuar “amb el martiri fins a la mort”.

El bisbe Fidel García, que morí el 1973, va ser un exemple de lluita per la defensa de l’home i de la seua dignitat i de la seua llibertat, que són l’essència del cristianisme.

I és que el Règim franquista, que es proclamava catòlic, no va tindre cap escrúpol en difamar (bisbes inclosos) aquells que se li van oposar. Només cal recordar que el cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, pel fet de no haver signat la Carta Col·lectiva de l’episcopat espanyol a favor de Franco, no se li va permetre el seu retorn a Tarragona després de la guerra civil. El Règim de Franco també va empresonar capellans a la presó de Samora, durant els anys 60 i 70, pel fet que en les seues homilies defensaven els Drets Humans i criticaven les injustícies del franquisme.

Quan el 2013 s’acompliren 40 anys de la mort del bisbe Fidel, la Conferència Episcopal Espanyola va tindre una bona ocasió per demanar al Govern de l’Estat que rehabilitara, públicament, la memòria d’aquest bisbe difamat pel Règim de la dictadura, pel fet de no haver recolzat el totalitarisme franquista. Llàstima de l’ocasió perduda. L’any que ve farà 90 anys del nomenament del bisbe Fidel com a pastor de l’Església de Calahorra i la Calzada. Tant de bo que els bisbes espanyols, aprofitant aquesta avinentesa, demanen al Govern de l’Estat la rehabilitació d’aquest bisbe, fidel de nom i de fets.