El
títol de la conferència pronunciada pel bisbe Antoni Deig en un dels seminaris
de la Universitat d’Estiu de Prada de Conflent, el 22 d’agost de 1991, ara fa
25 anys, era: “Reestructuració de les
Esglésies als Països Catalans. Bisbats i institucions comuns”.
El
bisbe Deig va preparar una intervenció on, partint de la realitat històrica de
les diòcesis catalanes, proposà una nova reestructuració d’aquests bisbats: els
ja existents de Tarragona, Lleida, Girona, Vic, Urgell, Tortosa, Solsona i Barcelona,
i la creació de dos bisbats nous: Terrassa-Sabadell i Vilafranca del Penedès.
La proposta de Deig també contemplava que les diòcesis de Mallorca, Menorca i
Eivissa, sufragànies de l’arquebisbat de València, formaren una Província
Eclesiàsticament pròpia, com seria més lògic i no que depengueren de l’arxidiòcesi
de València.
Després
d’una primera part sobre les notes històriques en la formació i evolució de les
diòcesis catalanes, el bisbe Deig proposà la conveniència d’una Conferència
Episcopal Catalana, ja que “a una
realitat nacional catalana li correspondria una Església amb personalitat
pròpia, dotada de recursos propis, d’institucions adequades, de personal
necessari, de centres de reflexió per estudiar la realitat, planificar
l’actuació”. Deig pensava en una CEC no només de nom, sinó de dret i de
fet, ja que el Cànon 448/2 deixa oberta la possibilitat d’una conferència
episcopal per a un territori menor que l’estatal. De fet, el Dret Canònic
preveu que les conferències episcopals no s’hagen de circumscriure
necessàriament a una estat, com podem vore al Regne Unit, amb tres conferències
episcopals: Irlanda del Nord, Gal·les i la resta de la Gran Bretanya.
Deig
demanà iniciatives i formes de cooperació, que portaren a “un desmarcament progressiu de Madrid i a un enfortiment de la identitat
i de la personalitat de l’Església Catalana”.
La
proposta del bisbe Deig es va polititzar, tot i que la decisió del bisbe Antoni
estava en consonància amb el document dels bisbes catalans: “Arrels Cristianes de Catalunya”.
La
reacció a la conferència de Deig, com ha escrit Josep Pont, va ser “tan gran (fins i tot va rebre violentes
amenaces), que Deig, acompanyat de l’arquebisbe Pont i Gol, mossèn Josep Mª
Pairot i mossèn Jordi Orobig, es va refugiar en un xalet que un oncle de la
meua esposa Lluïsa, tenia al Grau de Castelló”.
En aquella
conferència, amb un fort ressò mediàtic, Deig només proposava que s’estudiara
la possibilitat de crear una Conferència Episcopal Catalana, i que si calia,
algú la demanara, atès que era possible.
Però mig any
després de la conferència del bisbe Deig a Prada, concretament el febrer de
1992, els bisbes catalans varen descartar la proposta del bisbe Antoni. I així
estem encara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada