Benvolgut bisbe
Arturo: no ens coneixem personalment, tot i que segur que tenim amics comuns de
Vinalesa, com la germana Vedruna Mª Pilar, els professors Xavier i Pilar, el
bon amic Bene o el capellà Antoni López.
El passat dia 27,
festa del gran bisbe Sant Ciril d’Alexandria, el papa Francesc el va nomenat
bisbe auxiliar de València, una diòcesi que ha estat beneïda amb la paraula,
l’exemple i la santedat de Sant Vicent Ferrer i de la Beata Pepa Naval, un
home i una dona que en la seua vida quotidiana, i en una distància de cinc
segles de diferència, utilitzaren amb normalitat la llengua del nostre Poble.
En la presentació
com a nou bisbe auxiliar, el cardenal Antonio Cañizares va dir que li ha
confiat promoure i potenciar “la nova evangelització dels laics i la participació
de la dona en la vida de l’Església”, àrees tan important en una diòcesi. És
per això que li escric aquestes lletres, preocupat per una Església Valenciana que
continua vivint d’esquena a la cultura del nostre País. Desgraciadament, des de
fa massa anys, els bisbes i els rectors valencians continuen menyspreant la
llengua de Sant Vicent i de la Sra. Pepa
Des
de la Transició ,
els successius bisbes de València han posat com a excusa per no introduir el
valencià a l’Església, la falta de consens en la societat valenciana i també la
falta d’un ens normatiu que fitxara la normativa lingüística. Afortunadament ja
tenim l’AVL i també els textos litúrgics que ha traduït aquesta institució, a
més del tresor que és el “Llibre del
Poble de Déu”. El problema és que com deia el bon bisbe Rafael Sanus,
aquest textos de l’AVL “dormen el son
dels justos” des de fa anys, en algun calaix del Palau Arquebisbal de
València.
Bisbe Arturo, ¿per
què l’Església Valenciana, o millor dit, els bisbes i els capellans valencians continuen
menyspreant el valencià? ¿Per què la llengua que ens han ensenyat els nostres
pares està prohibida als nostres temples? ¿Vostè s’imagina que a Requena, la
seua zona pastoral de llengua castellana, estiguera prohibit el castellà a la
litúrgia? ¿O que ho estiguera el portuguès a Lisboa o el francès a París? ¿No
seria un escàndol més que irracional? I si això no passa a cap de les ciutats
del món, ¿per què a Ontinyent, Sagunt, Gandia o Carlet, els cristians tenim
prohibit celebrar la nostra fe en la nostra llengua? ¿No és això un
contrasentit?
El bon rector de
Rocafort, mossèn Vicent Sorribes, ja abans del Concili va fer possible l’Eucologi
Valencià per a la celebració de l’Eucaristia en la nostra llengua, un missal
que fins i tot rebé la benedicció del bisbe Marcelino Olaechea. El problema va
ser que després del Vaticà II, a diferència de tots els països del món, que van
fer el pas de la litúrgia en llatí a la litúrgia en la llengua pròpia, els
valencianoparlants no van poder fer el mateix. I així, en compte de passar del
“Dominus vobiscum” a “El Senyor siga amb vosaltres”, el
rectors deien: “El Señor esté con vosotros”.
Bisbe Arturo: si el
cardenal Cañizares li ha encomanat a vostè “la nova evangelització”,
¿serà possible que ara, en una de les reunions dels bisbes de la Província Eclesiàstica
Si el papa Francesc
ens ha recordat que “un bisbe no és bisbe per a si mateix sinó per al poble”,
¿per què els bisbes (i els preveres valencians) no utilitzen la llengua del
poble que serveixen? ¿Quina “olor
d’ovella” faran els pastors valencians si no utilitzen la llengua del
ramat?
El 1965 més de
20000 valencians van demanar als bisbes la litúrgia en valencià, però (a
excepció dels bisbes Pont i Gol i Cases Deordal, tots dos de Sogorb -Castelló) cap
dels pastors del País Valencià no ha tingut la més mínima sensibilitat per la
nostra llengua. I encara estem igual que fa 50 anys, malgrat la recomanació de la Sacrosanctum
Concilium
Els bisbes
valencians haurien de recordar que el 1571 es va imprimir la “Cartilla y breu instrucció de la doctrina
Christiana”, un text que va ser reimprès el 1897, per ensenyar en valencià
la doctrina cristiana. En la introducció a aquesta obra trobem la justificació
d’aquesta reimpressió de 1897, quan J. E. Serano Morales escrivia: “La multitud de familias que, tanto en esta
provincia como en las vecinas de Alicante y Castellón, conservan todavía la
costumbre de hablar únicamente en valenciano, enseñan sin embargo, á sus hijos á rezar en catellano”, com en
l’actualitat passa encara per la desídia dels nostres bisbes i preveres. Per
això Serrano Morales es lamentava de “los
disparates” que naixien de “recitar
como papagayos, en lengua extraña”, les pregàries, ja que “a penas entienden las oraciones que deben
ser expresión de las más firmes y arraigadas creencias y de los sentimientos
más puros y elevados del alma”.
Bisbe Arturo: Confie
en el seu bon criteri i en la seua capacitat per fer entendre als seus germans
en l’episcopat, la importància pastoral de la inculturació de l’Església Valenciana
en la cultura dels valencians. La importància d’aquesta inculturació ens la
recordava el General de la Companyia de Jesús, Claudio Acquaviva, en una carta
que escriví el 21 de novembre de 1595, adreçada al P. Villar. El jesuïta
Acquaviva deia: “El fruto de las misiones que los nuestros hacen en
Cataluña, Valencia y Mallorca, dicen sería mucho mayor si predicasen en la
lengua natural de la tierra, que no predicando en castellano. Deseo que V.R. lo
encomiende muy de veras a los que fuesen a las misiones por aquellas tierras,
pues ya que trabajan, lo deben de hacer en aquel modo que se pueda recoger
mayor fruto”.
Pregue a la Mare de
Déu del Puig perquè el seu ministeri siga ben fecund, i perquè puga fer
realitat el misteri de Pentecostès pel que fa a la diversitat de llengües, que
tants cristians valencians esperem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada