dijous, 5 d’octubre del 2017

Armes contra urnes (LEVANTE-EMV, 04/10/17



El passat 1 d’octubre, durant la jornada electoral a Catalunya, els qui vam patir el franquisme vam vore escenes que mai no ens pensàvem que hauríem de tornar a vore: armes contra urnes. 

Cal tindre en compte que en l’ordre de la Sra. Mercedes Armas, magistrada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, aquesta jutgessa demanava adoptar les mesures necessàries per impedir el referèndum, “sin afectar la normal convivencia ciudadana”. La Sra. Armas demanava que els cossos de seguretat prenguessin les mesures necessàries per precintar les seus electorals i requisar el material per al referèndum, “sin afectar la normal convivencia ciudadana”. Però l’actuació dels cossos de seguretat de l’Estat ha alterat, i d’una manera molt greu, “la convivencia ciudadana” amb càrregues violentes de la policia espanyola i de la Guardia Civil, davant l’actitud pacífica dels catalans, ocasionant més de 800 ferits. Han segut colpejades moltes persones, tirades a terra, atacades amb pilotes de goma, 800000 paperetes han estat requisades, hi ha hagut trencament de vidres dels col·legis electorals i portes rebentades per endur-se’n les urnes. Amb tot això s’han vulnerat d’una manera flagrant els més elementals drets humans. Per això, tant l’arquebisbe Jaume Pujol, de Tarragona, com l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, han lamentat la violència “deplorable” dels cossos de seguretat de l’Estat. Igualment el bisbe Francesc Pardo, de Girona ha condemnat “la violència que sofreix Catalunya”. També el P. Josep Mª Soler, abat de Montserrat, ha condemnat “les accions violentes contra ciutadans pacífics”.  

El 9 de novembre a Medellín, el papa Francesc ens exhortava a no ser “cristians amb l’estendard de prohibit el pas”, sinó a viure oberts a les realitats del nostre món i del nostre temps i per això, alhora que ens demanava “no restar indiferents als sofriments dels més desemparats”, ens convidava a ser deixebles “que sàpiguen vore sense miopies heretades, deixebles que examinen la realitat, que sàpiguen vore, jutjar i actuar, capaços d’arriscar, d’actuar, de comprometre’ns”. 

L’Església Catalana ha de defensar “la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història”, com afirmen els documents episcopals, “Arrels cristianes de Catalunya” i “Al servei del nostre poble”, on els nostres pastors reclamaven per al nostre país “l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial”, perquè siguin reconeguts, promoguts i respectats “els drets i els valors culturals de les minories ètniques”. Uns drets, com diuen aquests documents, que “de cap manera no poden, ser perseguits, destruïts o assimilats a una altra cultura majoritària”. Per això el passat 11 de maig, la Conferència Episcopal Tarraconense demanava que fossin “escoltades les legítimes aspiracions del poble català”. 

L’Església Catalana té el dret i el deure de construir el futur del nostre país d’una manera cívica, democràtica i pacífica, tal com ho reconeix la Doctrina Social de l’Església, com quan el papa Joan Pau II, el 5 d’octubre de 1995, a l’ONU, afirmava: “Per tots els mitjans que disposeu, vetlleu per aquesta sobirania que posseeix cada nació en virtut de la pròpia cultura. Ningú (ni un Estat, ni cap altra nació, ni cap organització internacional) no està legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir”. 

L’Església Catalna, és veritat, no pot caure en partidismes, però tampoc no pot ser neutral, ja que, com deia la nota dels abats de Montserrat i de Poblet del passat 21 de setembre, ha d’estar a favor de “la pau, les llibertats d’expressió democràtiques i el respecte als drets del nostre poble”.

L’Església Catalana ha de viure el moment present amb esperança i amb un ferm compromís per construir una societat més justa i més d’acord amb l’Evangeli, on la democràcia acabi sempre guanyant les pors o les amenaces, on la força mai no derroti les idees, apostant sempre per la força de la raó i no per la raó de la força. Per això ha de condemnar qualsevol tipus de violència com condemnava l’arquebisbe Òscar Romero la repressió de l’exèrcit al Salvador: “En nom de Déu us prego, us demano, us exigeixo que cessi la violència”. I és que davant d’un problema polític cal una solució política i no una resposta policial.

En aquests moments històrics que viu Catalunya, l’Evangeli ens empeny a somiar per ser artesans d’esperança, de vida i de solidaritat, com ens ho recordava el papa Francesc el 22 de setembre: “Que no et facin por els somnis. Somia un món que encara no es veu, però que certament arribarà”. I el papa deia també: “No pensis mai que la lluita que estàs fent ací sigui completament inútil. Tot neix per florir en una eterna primavera”.

Un noi argentí que treballa a Montserrat em deia el diumenge: “avui esteu fent vosaltres el que Argentina va fer fa 201 anys, quan el 9 de juliol de 1816 va declarar la independència del país”. Com ho va fer Mèxic, Bolívia, Equador, Panamà, Xile, Colòmbia, Argentina, Uruguai, Veneçuela....
Que la Mare de Déu de Montserrat, com diu la Visita Espiritual del bisbe Torras i Bages, ens hi ajudi perquè mai “no es desfaci aquest poble català” que ella espiritualment engendrà i aconsegueixi “per als pobles de Catalunya una pau cristiana i  perpètua”.

Per cert: també ha estat il·legal el finançament del PP durant anys i més anys i la policia no ha tractat el PP amb la violència amb que ha tractat els catalans. La diferència és que mentre que ahir posàvem uns sobres a les urnes, diversos dirigents del PP han posat sobres a les seves butxaques.  


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

P. Oriol M. Diví (Catalunya Religió, 12/02/2024)

  Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.   Oriol M. Diví , monjo de Montserrat...

MONTSERRAT