Aquest pelegrinatge, que data del segle XIV, respon a un vot de poble, en ‘forma de processó de rogatives en la seua intenció més aparent i de processó litànica en el ritual’, tal i com descriu magistralment el professor Àlvar Monferrer en el seu llibre: ‘Els Pelegrins de les Useres’. Per això ‘la figura del Crist ocupa el centre, amb el Pare i la Trinitat’. Així queda palès en els versets de les sis estacions del camí dels pelegrins, que ‘fan referència contínua i exclusiva al Verus Deus, Trinus et Unus, al Kyrie, Christus, Rex Inmortalis’ com destaca el professor Monferrer.
La música dels cants del pelegrinatge, segons l’opinió del monjo de Montserrat P. Gregori Estrada, sembla medieval, amb una influència bizantina, com creia també la compositora castellonenca Matilde Salvador.
Un detall curiós és el dels vestits dels pelegrins (semblant als que trobem al Llibre Vermell de Montserrat), integrat per una vesta blavenca amb esclavina i un bordó de fusta. Els pelegrins també porten un capell negre, un cinturó i grossos rosaris al voltant del coll.
El pelegrinatge, de prop de 35 quilòmetres des de les Useres, a l’Alcalatén, fins a Sant Joan, està integrat per 13 hòmens (el guia i 12 pelegrins), acompanyats pel capellà, tres cantors, els clavaris i 19 muntures (càrregues) que porten els aliments per a les dues jornades.
En aquest pelegrinatge també està rigorosament reglat el menjar que prenen els pelegrins, ‘un menjar d’abstinència però dietèticament complet’, tal com ho descriu el professor i antropòleg Àlvar Monferrer i que serà preparat els dies anteriors: ‘quinze quilos d’arròs, deu de fesols, quinze de bacallà, sis dotzenes d’encisams, deu quilos d’olives, seixanta dotzenes d’ous, un quilo d’ametles, un quilo de tomata, un quilo de pebres, un quilo de sal, deu litres d’oli, dos de vinagre, noranta de vi, set-centes fogassetes de pa, unes quantes ampolles d’aiguardent, de moscatell i de conyac, entre deu i dotze quilos de figues seques, de quinze a vint pastilles de xocolate, canyella i safrà’ .
És l’últim divendres d’abril, quan a les 6 del matí amb la missa de les càrregues, seguida a les 7 de la missa dels pelegrins, comença oficialment el pelegrinatge fins a l’ermita de Sant Joan: les càrregues al davant, seguides dels pelegrins amb el capellà, amb estola i capa pluvial morada que porta el reliquiari, i els cantors, que no deixen de cantar mai la salmòdia. El seguici esmorza al Corral Blanc, passa pel Mas de la Vall, fins arribar a l’ermita de Sant Miquel on se celebra la missa i es fa el dinar. Després els pelegrins passen pel Mas d’Aicart, la Lloma, la Font dels Possos, on berenen, la pujada del Marinet, fins que arriben a Sant Joan sobre les 9 de la nit. Ací es fa la processó del sant al voltant de l’ermita, les Completes, el rosari, i el sopar. Els pelegrins passen tota la nit a la Cova, per tornar a l’ermita, almenys tres vegades, per resar ‘el Via Crucis, una part del rosari o les oracions que el guia considere escaients’, com destaca el professor Monferrer.
El dissabte se celebra la missa de les càrregues seguida de la dels pelegrins, després de la qual té lloc la cerimònia del perdó, acte central del pelegrinatge. Els pelegrins se situen en rogle amb el guia al mig, que renta i besa els peus de cadascun d’ells. Posteriorment són els pelegrins els qui fan això mateix amb el guia.
Després del dinar, els pelegrins ixen de Sant Joan passant pel Pi dels tres troncs, la Font de l’Arxivello, Xodos, la Lloma de Bernat, el Mas d’Aicart, la Font dels Xops, on berenen, i el Corral Blanc. Les Useres reben els pelegrins, ja de nit, amb una catifa d’heura, que ells amb els peus descalços trepitgen. A l’ermita de Loreto es canta l’Omnes Sancti i el Regina Coeli mentre el poble coreja l’Alleluia.
Quan els pelegrins arriben a l’església, el guia besa el terra i el capellà deixa el reliquiari, es resa l’estació al Santíssim i s’entonen els goigs de Sant Joan de Penyagolosa, amb la qual cosa s’acaba el pelegrinatge.
Els pelegrins de les Useres és un dels tresors més entranyables de la nostra terra, tot i que desgraciadament encara massa desconegut. I és que cada últim divendres d’abril, aquesta tradició torna a refer el camí més que centenari fins a Sant Joan, per recordar-nos les nostres arrels de Poble des de l’espiritualitat i la cultura, des de les tradicions i la fe.
josep miquel bausse
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada