D’aquesta manera tan clara i valenta parla, un dia sí i un altre també, el bisbe Santiago Agrelo, un cristià de cap a peus, que ha estat el passat cap de setmana a València per participar en el Fòrum “Cristianisme i món d’avui”.
Arquebisbe de Tànger, el gallec Santiago Agrelo parla amb la força dels profetes. I per això denuncia amb valentia, sense por, les injustícies del nostre món. L’arquebisbe Agrelo defensa una Església, comunitat de seguidors de Jesús de Natzaret, que no té per missió “portar bones raons, sinó bones notícies”, és a dir l’Evangeli, la Bona Nova, que és sempre un missatge d’alliberament i de llibertat, no d’opressió. Per això l’arquebisbe Agrelo defensa també la necessitat d’una Església que, només des de la fragilitat, quan és dèbil, pot ser forta, mentre que no vol una Església forta, ja que quan més forta, més temptació hi ha a caure en la corrupció.
En la seua denúncia profètica, l’arquebisbe Santiago Agrelo assenyala, una vegada i una altra, el problema, i alhora l’escàndol de la fam, quan acusa els governs del Primer Món de ser els responsables d’aquest flagell, ja que “si no són criminals per condemnar a fam a una multitud de pobres, són culpables per ignorar-los”. I per això l’arquebisbe es pregunta, i ens pregunta a tots nosaltres: “Els qui maten de fam milions de persones, si no són terroristes, ¿què són?”.
Arquebisbe de Tànger, el gallec Santiago Agrelo parla amb la força dels profetes. I per això denuncia amb valentia, sense por, les injustícies del nostre món. L’arquebisbe Agrelo defensa una Església, comunitat de seguidors de Jesús de Natzaret, que no té per missió “portar bones raons, sinó bones notícies”, és a dir l’Evangeli, la Bona Nova, que és sempre un missatge d’alliberament i de llibertat, no d’opressió. Per això l’arquebisbe Agrelo defensa també la necessitat d’una Església que, només des de la fragilitat, quan és dèbil, pot ser forta, mentre que no vol una Església forta, ja que quan més forta, més temptació hi ha a caure en la corrupció.
En la seua denúncia profètica, l’arquebisbe Santiago Agrelo assenyala, una vegada i una altra, el problema, i alhora l’escàndol de la fam, quan acusa els governs del Primer Món de ser els responsables d’aquest flagell, ja que “si no són criminals per condemnar a fam a una multitud de pobres, són culpables per ignorar-los”. I per això l’arquebisbe es pregunta, i ens pregunta a tots nosaltres: “Els qui maten de fam milions de persones, si no són terroristes, ¿què són?”.
El bisbe Santiago Agrelo
L’arquebisbe Agrelo també denuncia la corrupció en la política i en l’economia, una pràctica basada en la mediocritat d’alguns polítics, que quan és “acceptada per una majoria de ciutadans, és la mare de la corrupció escandalosa d’una minoria de mediocres”. I d’això alguns polítics valencians ens són exemple, desgraciadament!
A partir de l’Evangeli, i en sintonia amb el papa Francesc, l’arquebisbe Santiago Agrelo proclama que “una legalitat injusta és una injustícia legal”. D’ací que també alça la seua veu per denunciar la indiferència d’Europa envers els refugiats, quan la impermeabilització de els fronteres, “han impermeabilitzar el cor” dels hòmens. I per això, si a través de les fronteres passen els diners, però moren els pobres, vol dir que “les fronteres són l’evidència de la nostra iniquitat”. Per a l’arquebisbe Agrelo, “els morts en les nostres fronteres són l’evidència que la política migratòria és criminal”. I això hauria de fer reflexionar els governs i els ministres que condecoren imatges de la Mare de Déu, i alhora menyspreen les persones més vulnerables del nostre món. Amb aquesta actitud, el bisbe Agrelo proclama que per humanitzar el nostre món, cal mirar els altres com a germans: “Només coneixerem l’altre si t’acostes a ell”. L’arquebisbe Agrelo sempre ha defensat que abans del dret de les fronteres, hi ha el dret de les persones.
La reixa de Melilla
En el Fòrum “Cristianisme i Món d’avui” del cap de setmana passat, l’arquebisbe Agrelo ha defensat el dret a celebrar la fe en la llengua del poble, com passa a París, a Londres o a Madrid, però no al País Valencià, on la nostra llengua continua prohibida.
L’arquebisbe Santiago Agrelo parla com parlava Jesús, sense ser políticament correcte, sense adular el poder, sense tancar els ulls o mirar cap a una altre banda, davant la dramàtica situació que viu una multitud de persones. Per això les paraules del bisbe Santiago Agrelo, com les del papa Francesc, fan creïble la nostra Església, ja que parla, no des de l’aliança amb el poder, sinó des de la denúncia profètica d’un home que, d’una manera radical (és a dir, des de l’arrel de l’Evangeli) és testimoni del Regne. L’arquebisbe Agrelo no viu tancat (i aïllat) en un palau d’ivori, sinó que, com Jesús de Natzaret, va pels carrers i per les places en contacte amb la gent, i es desplaça a les reixes de Ceuta i de Melilla, per denunciar una política migratòria antihumana i, evidentment, anticristiana.
El bisbe Agrelo i la reixa de Ceuta
Com enyorem al País Valencià pastors com l’arquebisbe Santiago Agrelo, que amb veu profètica denuncia les injustícies i les opressions dels poderosos, i obri camins d’alliberament i de llibertat per als pobres. És d’aquesta manera, amb humilitat i senzillesa, i alhora amb valentia i coratge, que l’arquebisbe Agrelo, amb els peus enfangats i no sobre la moqueta, presenta el Déu dels cristians, que no és el Déu dels poderosos, sinó el Déu dels oprimits, el Déu que “dispersa els hòmens de cor altiu”, el Déu que “derroca els poderosos del soli i exalça els humils” (Lc 1:51-52)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada