Religió a l'escola? (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 31/03/2016)

El currículum de religió a l’escola ha alçat polseguera entre els partidaris i els contraris a que aquesta matèria puga impartir-se als centres escolars. ¿Cal una educació o formació religiosa a l’escola, o bé aquesta “assignatura” pertany només a l’àmbit de la família i de la parròquia?

És evident que la dimensió religiosa és important. Com a mínim per a un bon nombre de persones. Això sí: des del respecte al qui pensa d’una altra manera. I des de la llibertat per part dels pares a poder escollir o a rebutjar aquesta assignatura.

És evident que una cosa és la formació religiosa i una altra l’adoctrinament o la catequesi. Crec que estudiar religió catòlica (com també musulmana, jueva o evangèlica) és un dret dels pares que lliurement escullen aquesta formació per als seus fills. Així ho ha expressat la professora Victòria Camps, catedràtica emèrita d’Ètica de la Universitat i exsenadora pel PSC, quan el 23 de març de l’any passat escrivia un article on deia: “La religió hauria de ser una opció voluntària”, ja que “la nostra cultura inclou el “fet religiós” i ignorar-lo és analfabetisme”.

L’any passat diverses delegacions episcopal d’ensenyament, molt encertadament, van donar a conèixer un text d’una gran claredat, amb unes pautes a seguir per part dels professors de religió. Cal dir que a la classe es fa formació religiosa, i per tant no es resa, perquè la pregària sí que entra en l’àmbit de la família i de la parròquia, i per això se subratllen aquests quatre punts:
 

“Si algun docent de religió fa resar a les aules en els centres públics, no fa el que ha de fer” (5).

“Si algun docent de religió aprofita el currículum de religió per a adoctrinar als alumnes, no fa el que ha de fer” (6).

“Els continguts de pràctica religiosa no s’han d’impartir a les classes de religió” (10).

“La religió a l’escola està en el nivells dels coneixements culturals, no de la pràctica de la fe” (11)  

I és que malgrat que s’ha repetit que el nou currículum de religió obliga els alumnes a resar a classe, això és fals.

És evident que la formació o cultura religiosa és important, fins i tot en el dia a dia. Fa uns anys, el periodista Salvador Alsius va publicar el llibre, “Hem perdut l’oremus”, on posava de manifest la pèrdua progressiva de la terminologia relacionada amb la temàtica religiosa. I feia vore que les conseqüències d’aquesta pèrdua es detecten, no només en la incomprensió d’una part important de la fraseologia popular, sinó també en la incomprensió  d’una gran quantitat d’obres literàries, musicals o pictòriques. Són nombrosos (ho recordava jo mateix en l’últim article meu a La Veu, el 27 de març de 2016) els professors d’Història de l’Art, que es queixen de la incultura de molts alumnes en matèria religiosa, com destacava la professora Victòria Camps. La llista d’expressions col·loquials amb referència al fet religiós és molt llarga, com “acabar com el rosari de l’aurora”, o bé “anar d’Herodes a Pilat”, o “el Benjamí”, per parlar del més menut dels fills, “decisió salomònica”, “esquinçar-se les vestidures”, o encara, “fer Pasqua abans de Rams”.

Algú pot comprendre l’Europa actual sense la influència del cristianisme? Per no parlar de la influència dels monestirs en la civilització i en la cultura de l’Europa naixent.

Els pares i les mares, que són els primers responsables en l’educació dels fills, tenen el dret d’educar-los de forma integral i, per tant, de fer-ho segons les seves conviccions religioses i morals. Per això estic totalment d’acord amb Pep Ferrer i el seu article a La Veu (30 de març de 2106) quan constata que “socialment la catolicitat encara marca la vida de molts aspectes dels nostres costums”. I com que la Religió “forma part de la història de la humanitat”, fer fora de les aules una Història de les Religions (sense cap mena d’adoctrinament) seria condemnar a l’analfabetisme els nostres jóvens.

Cal dir per altra banda, que l’assignatura de religió catòlica no és cap privilegi per als catòlics, ja que també la legislació garanteix l’ensenyament de la religió a les famílies evangèliques, jueves i musulmanes que ho demanen. I sempre com una opció lliure, que es pot acceptar o rebutjar. Perquè cal recordar que cap dels alumnes no està obligat a fer aquesta assignatura!

És evident que un estat aconfessional no pot identificar-se amb cap opció religiosa. Però tampoc amb l’ateisme o l’agnosticisme. Per això si no s’oferira la possibilitat de l’ensenyament de la religió, de qualsevol religió, l’Estat deixaria de ser aconfessional, perquè prendria com a oficial una ideologia i una concepció determinada de la persona i del món, en aquest cas, no religiosa.

Cal recordar que l’Estat  ha de respectar l’opció dels pares a l’ensenyament dels fills. De fet, el dret a l’ensenyament de la religió està regulat per la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), la Declaració Universal dels Drets de l’Infant (1959), el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides (1976), la Convenció sobre els drets de l’Infant de les Nacions Unides (1979) i la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (2000).  

És de desitjar que aquest debat puga fer-se des del respecte i la llibertat, per trobar una solució i per evitar que tot això acabe “com el rosari de l’aurora”.