Abans era tradicional fer cada Divendres Sant el Sermó de les Set Paraules, per meditar la Passió del Senyor, seguint les set paraules que Jesús digué a la creu.
Pròpiament no són set les paraules que es comenten en aquest sermó, sinó les set frases que Jesús digué al Gòlgota quan estava crucificat. D'aquesta manera els cristians, acompanyats pel capellà que feia el sermó, anaven resseguint els últims moments de Jesús abans d'expirar.
Les Set Paraules de Jesús a la Creu van ser analitzades per primera vegada pel monjo cistercenc del segle XII, Arnauld de Bonneval. Però va ser Sant Rober Bel·larmí qui impulsà la seua difusió i devoció, en escriure el tractat «Sobre les Set Paraules pronunciades per Crist a l Creu».
Al llarg dels quatre Evangelis, és Sant Lluc qui recollí la primera, la segona i l'última de les Set Paraules. Per la seua part, el Quart Evangeli, recollí la tercera, la cinquena i la sisena de les frases de Jesús. I finalment Sant Marc i Sant Mateu ens presenten la quarta de les paraules de Jesús.
La primera de les frases de Jesús a la Creu, «Pare, perdoneu-los perquè no saben el que fan» (Lc 23:34) és la intercessió de Jesús a favor d'aquells que l'havien condemnat a mort i crucificat. Jesús al sermó de la muntanya ens va donar la nova llei del Regne, en la qual la compassió i la misericòrdia han de ser la norma de vida dels cristians. I per això el perdó és un dels trets característics dels deixebles de Jesús. Així ho va fer vore el Mestre quan Pere li va preguntar quantes vegades havia de perdonar: «Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faça? Fins a set vegades?» (Mt 18:21). Jesús no posà límits al perdó, perquè l'amor ens ha de fer perdonar sempre: «No et dic fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set», és a dir, sempre. I també en el Parenostre, Jesús ens convida al perdó mutu. Per això a la creu, Jesús va perdonar els seus botxins, implorant el perdó del Pare per aquells que l'havien crucificat.
La segona de les Set Paraules, «Et promet que hui estaràs amb mi al paradís» (Lc 23:43) està adreçada a l'anomenat «bon lladre», clavat a la creu també, al costat de Jesús. Al llarg de la seua vida, Jesús va mostrar sempre la seua sol·licitud pels qui patien i va acollir el clam dels més desvalguts. També a la creu, Jesús acollí la súplica d'aquell que la devoció popular ha anomenat Sant Dimas, el lladre que va reconèixer el Mestre com a Senyor: «Jesús, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne». I per això Jesús va prometre al bon lladre que seria acollit al Regne. Jesús no tanca mai les portes del Regne a ningú. Al contrari: per la seua misericòrdia, la seua actitud és d'acolliment i d'obertura a tots els qui se li acosten.
La tercera de les paraules de Jesús és doble. Per una part hi ha la frase que Jesús adreçà a sa mare: «Mare, ací tens el teu fill» i la que adreçà a Joan, el deixeble estimat: «Ací tens la teua mare» (Jo 19:26-27). En la primera frase, Jesús donà Maria al deixeble com a mare. Però no únicament al deixeble. Jesús va fer de Maria, mare de l'Església, de tots els cristians, com ressaltà el Vaticà II en la Constitució «Lumen gentium», en dir que Maria és «veritable mare dels membres (de Crist)....pel fet d'haver cooperat amb el seu amor a que naixeren a l'Església els fidels» (LG nº 53). I és en la segona de les frases, l'adreçada a Joan, que Jesús ens demana que veiem i que tinguem Maria com a mare.
La quarta frase de Jesús, «Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat» (Mc 15:34 i Mt 27:46) és el crit ple de dolor del crucificat, quan sent el silenci de Déu. I en aquest crit hi ha també el dolor dels qui senten l'abandonament de Déu enmig del seu dolor: els qui no tenen treball, els malalts, els qui passen per un depressió, els immigrants, els qui moren de fam, els refugiats que es veuen rebutjats per Europa, els ancians, els qui viuen sols....El crit de Jesús a la creu és també el crit del nostre món. El bisbe Pere Casaldàliga comentava aquesta paraula de Jesús a la creu, així: «És l'hora de les tenebres, del silenci del Pare, per al seu Fill. És l'hora de la fe, fosca i despullada, del silenci de Déu, per a tots nosaltres».
La cinquena frase, «Tinc set» (Jo 19:28) expressa el cansament i l'ofegament de Jesús a la creu. Però també la set de Déu i de portar Déu al nostre món. Per això el bisbe Pere Casaldàliga deia, referint-se a aquesta paraula de Jesús: «Tu tens set ¿de què, oh Font d'Aigua Viva? Sabem que serà d'aquesta boca, reseca per la set, d'on ens vindrà l'himne de l'Alegria, el vi de la Fraternitat, i el creixement joiós de la Terra Promesa! Dóna'ns set de la set! Dóna'ns set de Déu!».
La sisena frase, «Tot s'ha acomplert» (Jo 19:30) és el final. Jesús ha viscut donant-se als altres i ara ha arribat al terme. El jesuïta Karl Rahner evocava així aquesta sisena paraula de Jesús a la creu: «El final és l'acompliment, perquè acabar amb fidelitat i amb amor, és l'apoteosi. El teu declinar és la teua victòria».
Finalment, l'última de les Set Paraules de Jesús, «Pare a les teues mans encomane el meu esperit» (Lc 23:46) expressa la confiança de Jesús en el Déu-Abbà. El Déu en el qual Jesús va confiar sempre. El Déu que defèn els pobres, que encoratja els desanimats, que acull els pecadors, que consola els tristos i els qui estan cansats. El Déu, l'amor del qual «s'estén de generació en generació», que manifesta el seu poder derrocant els poderosos del soli i exalçant els humils. És el Déu del Magníficat (Lc 2:46-56). Amb aquesta frase Jesús es posà en les mans del Pare. I per això el bisbe Pere Casaldàliga comentava així aquesta paraula: «Descansa en Pau, finalment, en la Pau del Pare, Tu que eres la nostra Pau».
Jesús a la creu és l'expressió de l'amor de Déu per tots nosaltres, i en les seues Set Paraules trobem com una síntesi de la seua vida.
Pròpiament no són set les paraules que es comenten en aquest sermó, sinó les set frases que Jesús digué al Gòlgota quan estava crucificat. D'aquesta manera els cristians, acompanyats pel capellà que feia el sermó, anaven resseguint els últims moments de Jesús abans d'expirar.
Les Set Paraules de Jesús a la Creu van ser analitzades per primera vegada pel monjo cistercenc del segle XII, Arnauld de Bonneval. Però va ser Sant Rober Bel·larmí qui impulsà la seua difusió i devoció, en escriure el tractat «Sobre les Set Paraules pronunciades per Crist a l Creu».
Al llarg dels quatre Evangelis, és Sant Lluc qui recollí la primera, la segona i l'última de les Set Paraules. Per la seua part, el Quart Evangeli, recollí la tercera, la cinquena i la sisena de les frases de Jesús. I finalment Sant Marc i Sant Mateu ens presenten la quarta de les paraules de Jesús.
La primera de les frases de Jesús a la Creu, «Pare, perdoneu-los perquè no saben el que fan» (Lc 23:34) és la intercessió de Jesús a favor d'aquells que l'havien condemnat a mort i crucificat. Jesús al sermó de la muntanya ens va donar la nova llei del Regne, en la qual la compassió i la misericòrdia han de ser la norma de vida dels cristians. I per això el perdó és un dels trets característics dels deixebles de Jesús. Així ho va fer vore el Mestre quan Pere li va preguntar quantes vegades havia de perdonar: «Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faça? Fins a set vegades?» (Mt 18:21). Jesús no posà límits al perdó, perquè l'amor ens ha de fer perdonar sempre: «No et dic fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set», és a dir, sempre. I també en el Parenostre, Jesús ens convida al perdó mutu. Per això a la creu, Jesús va perdonar els seus botxins, implorant el perdó del Pare per aquells que l'havien crucificat.
La segona de les Set Paraules, «Et promet que hui estaràs amb mi al paradís» (Lc 23:43) està adreçada a l'anomenat «bon lladre», clavat a la creu també, al costat de Jesús. Al llarg de la seua vida, Jesús va mostrar sempre la seua sol·licitud pels qui patien i va acollir el clam dels més desvalguts. També a la creu, Jesús acollí la súplica d'aquell que la devoció popular ha anomenat Sant Dimas, el lladre que va reconèixer el Mestre com a Senyor: «Jesús, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne». I per això Jesús va prometre al bon lladre que seria acollit al Regne. Jesús no tanca mai les portes del Regne a ningú. Al contrari: per la seua misericòrdia, la seua actitud és d'acolliment i d'obertura a tots els qui se li acosten.
La tercera de les paraules de Jesús és doble. Per una part hi ha la frase que Jesús adreçà a sa mare: «Mare, ací tens el teu fill» i la que adreçà a Joan, el deixeble estimat: «Ací tens la teua mare» (Jo 19:26-27). En la primera frase, Jesús donà Maria al deixeble com a mare. Però no únicament al deixeble. Jesús va fer de Maria, mare de l'Església, de tots els cristians, com ressaltà el Vaticà II en la Constitució «Lumen gentium», en dir que Maria és «veritable mare dels membres (de Crist)....pel fet d'haver cooperat amb el seu amor a que naixeren a l'Església els fidels» (LG nº 53). I és en la segona de les frases, l'adreçada a Joan, que Jesús ens demana que veiem i que tinguem Maria com a mare.
La quarta frase de Jesús, «Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat» (Mc 15:34 i Mt 27:46) és el crit ple de dolor del crucificat, quan sent el silenci de Déu. I en aquest crit hi ha també el dolor dels qui senten l'abandonament de Déu enmig del seu dolor: els qui no tenen treball, els malalts, els qui passen per un depressió, els immigrants, els qui moren de fam, els refugiats que es veuen rebutjats per Europa, els ancians, els qui viuen sols....El crit de Jesús a la creu és també el crit del nostre món. El bisbe Pere Casaldàliga comentava aquesta paraula de Jesús a la creu, així: «És l'hora de les tenebres, del silenci del Pare, per al seu Fill. És l'hora de la fe, fosca i despullada, del silenci de Déu, per a tots nosaltres».
La cinquena frase, «Tinc set» (Jo 19:28) expressa el cansament i l'ofegament de Jesús a la creu. Però també la set de Déu i de portar Déu al nostre món. Per això el bisbe Pere Casaldàliga deia, referint-se a aquesta paraula de Jesús: «Tu tens set ¿de què, oh Font d'Aigua Viva? Sabem que serà d'aquesta boca, reseca per la set, d'on ens vindrà l'himne de l'Alegria, el vi de la Fraternitat, i el creixement joiós de la Terra Promesa! Dóna'ns set de la set! Dóna'ns set de Déu!».
La sisena frase, «Tot s'ha acomplert» (Jo 19:30) és el final. Jesús ha viscut donant-se als altres i ara ha arribat al terme. El jesuïta Karl Rahner evocava així aquesta sisena paraula de Jesús a la creu: «El final és l'acompliment, perquè acabar amb fidelitat i amb amor, és l'apoteosi. El teu declinar és la teua victòria».
Finalment, l'última de les Set Paraules de Jesús, «Pare a les teues mans encomane el meu esperit» (Lc 23:46) expressa la confiança de Jesús en el Déu-Abbà. El Déu en el qual Jesús va confiar sempre. El Déu que defèn els pobres, que encoratja els desanimats, que acull els pecadors, que consola els tristos i els qui estan cansats. El Déu, l'amor del qual «s'estén de generació en generació», que manifesta el seu poder derrocant els poderosos del soli i exalçant els humils. És el Déu del Magníficat (Lc 2:46-56). Amb aquesta frase Jesús es posà en les mans del Pare. I per això el bisbe Pere Casaldàliga comentava així aquesta paraula: «Descansa en Pau, finalment, en la Pau del Pare, Tu que eres la nostra Pau».
Jesús a la creu és l'expressió de l'amor de Déu per tots nosaltres, i en les seues Set Paraules trobem com una síntesi de la seua vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada