Amb motiu de la mort i l’enterrament de Pere Casaldàliga, bisbe subversiu, poeta, pastor i profeta, molts han comentat el comiat i el dol d’aquest bisbe enterrat a Sâo Felix ‘envoltat de la seua gent’. Pere Casaldàliga, un bisbe de combat i d’esperança, va ser acomiadat en tres vetles. Una a Batatais, el dissabte 8 d’agost; el dilluns 10 a Ribeira Cascalheira, i finalment el dimecres 12 a Sâo Felix, on el van soterrar. Per això molt encertadament s’ha dit que amb aquestes tres celebracions culminava un procés de comiat llarg, fruit de l’estima i l’admiració que diferents col·lectius li han volgut expressar.
I és que quan ens deixa una persona estimada, necessitem un temps per al comiat i per al dol. La covid-19 és encara un drama, per la malaltia i la mort de les persones que estimem i per la crisi econòmica que ha portat moltes famílies a demanar ajuda per a poder cobrir les necessitats més bàsiques. Però la covid-19 ens ha deixat també un ‘buit’ molt gran per poder acomiadar-nos (com ens cal) dels familiars que se n’han anat.
Durant els mesos més durs d’aquesta pandèmia, els enterraments han estat molt dolorosos, sense poder vetlar l’ésser estimat, amb tres o quatre familiars només als cementeris i en molts casos sense poder veure la persona que ens havia deixat. No hem tingut temps per acomiadar els nostres pares, fills o germans, i per això no hem pogut pair-ne l’absència. Com diuen les psicòlogues Begoña Elizalde i Marta Argilés, especialistes en pèrdues i dol i en pal·liatius, com que no hem pogut fer el dol necessari per la mort de les persones estimades, ‘les conseqüències psicològiques, socials i emocionals estan per veure. Però no seran senzilles’.
En l’acompanyament de la persona al final de la seua vida necessitem temps, ja que no acomiadar-nos com cal de qui estimem repercuteix en el benestar i en la dimensió emocional de l’ésser humà. Per a dir adéu a les persones que se’n van necessitem una abraçada sentida, un petó, una carícia, una mirada, una paraula d’afecte. I la manca de tot això, per les mesures sanitàries en l’època més dura de la covid-19, que les persones s’hagen mort sense la companyia dels seus familiars fa que hi haja una angoixa, com diuen aquestes psicòlogues, ‘no només en la persona que es mor, sinó també en els seus familiars’. I això és ‘un fet traumàtic que tardarà molt a poder-se elaborar’.
A la porta de la mort tothom necessita la companyia dels éssers estimats per a acomiadar-nos amb tendresa, amb afecte, sense deixar sola la persona que se’n va.
Ara és l’hora de valorar aquests petits gestos que donen caliu i sentit a la vida i a les relacions humanes.
Amb tot, els cristians sabem que malgrat la soledat en el moment de la mort, el Senyor, que és a prop nostre, ens asserena i ens conforta (Ps 22).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada