El 13 de maig passat, en plena pandèmia (i per això va passar desapercebut l’aniversari), va fer deu anys de la mort del bisbe Rafael Sanus, un pastor bo, seguidor de la línia aperturista del cardenal Tarancon. Però a més, aquest 2020 es compleixen vint anys que el bisbe Sanus va dimitir com a bisbe auxiliar per les diferències amb l’arquebisbe de València, Agustín García Gasco, ja que se sentia marginat.
Tot i que va ser nomenat bisbe auxiliar de València el 1989, vint-i-quatre anys després de la clausura del Concili, el bisbe Rafael Sanus va ser un home del cardenal Tarancon i per això mateix, un bisbe plenament conciliar, un capellà del Vaticà II.
Nascut a Alcoi el 29 d’agost de 1931, va ser professor de la Facultat de Teologia de València, director del col·legi Sant Joan de Ribera de Burjassot (1960-1969), rector del seminari de València (1969-1976), rector del col·legi seminari del Corpus Christi de València (1985-1989) i bisbe auxiliar primer de l’arquebisbe Miquel Roca Cabanellas (1988), i posteriorment de l’arquebisbe Garcia Gasco, qui el mantingué en l’ostracisme.
El bisbe Sanus era un home lliure, dialogant, amable i afable, que sabia escoltar i aconsellar amb seny i prudència. Allunyat de postures intransigents i d’actituds fonamentalistes, Rafael Sanus va ser un bisbe que, en paraules de Rafa Roca (del consell de redacció de la revista Saó) era ‘una referència per a tots els qui ens estimem una Església valenciana’.
El bisbe Sanus va ser rector del seminari de València i col·laborador de Saó i Cresol, revistes que defensen la necessitat d’una valencianització de l’Església al País Valencià. Home d’una gran noblesa i bonhomia, Rafael Sanus destacava la necessitat d’aconseguir la independència entre l’Església i l’estat. En un article seu de l’any 2005, el bisbe Sanus deia: ‘l’estat confessional, no solament no constitueix un ideal per a l’Església, sinó que fàcilment es converteix en un obstacle’. Per això el bisbe Sanus, en sintonia amb el que havia defensat el cardenal Tarancon, demanava que l’Església fera ‘un esforç per canviar de mentalitat i assumir les conseqüències de l’aconfessionalitat de l’Estat’. La postura del bisbe Sanus era valenta i plenament evangèlica: ‘Què passaria si l’Església renunciara a l’ajuda econòmica de l’estat? Res. Que estaria més a prop de la primera de les Benaurances i guanyaria llibertat’. I continuava: ‘Si l’Església vol ser lliure, ha de tallar els llaços que la lliguen a l’estat’.
Amb un llenguatge senzill i proper i gens autoritari, el bisbe Sanus sabia transmetre l’Evangeli amb una veu lliure. Era conscient que el document del Vaticà II Dignitatis humanae sobre la llibertat religiosa, havia de provocar en l’Església un gir de 180º en la seua relació amb la societat civil, plural i democràtica. Per això creia que aquest document ‘havia de despertar els bisbes espanyols, embolcallats en el núvol del nacionalcatolicisme, del seu somni dogmàtic’. Per al bisbe Sanus, l’esperit de la Dignitatis humanae assumia el nucli essencial de l’antropologia moderna: la dignitat de la persona, fonamentada en la llibertat.
I és que per al bisbe, el gran problema de l’Església no era ‘la moral sexual, ni la bioètica, ni la defensa de la vida, sinó despertar la set de Déu que tenen els hòmens del nostre temps’.
Rafael Sanus patia per la situació de l’Església, perquè ‘alguns bisbes parlen amb una arrogància i seguretat i amb un sentit autoritari que produeixen al·lèrgia en aquells que els escolten. Sembla que sempre parlen contra algú! No és eixe l’estil de Jesús en la paràbola de l’ovella perduda’.
Com he dit al començament, aquest 2020 també fa vint anys que Rafael Sanus, per la seua llibertat evangèlica, va dimitir després de huit anys, com deia el periodista Alfons Garcia de ‘relació tempestuosa amb l’arquebisbe Garcia Gasco, encara que Sanus no va revelar els detalls d’aquesta desavinença’. La seua dimissió, com Sanus explicava en privat, va ser deguda al fet que havia de triar entre ‘la fe i el bisbat. I decidí quedar-se amb la fe’.
Rafael Sanus va haver de patir humiliacions i injustícies, així, com recordava Alfons Garcia, ‘després del Nadal del 2000’, l’any que va dimitir, ‘va rebre la notificació que havia de deixar el col·legi seminari del Corpus Christi, on vivia des de feia més de vint anys’.
Una altra humiliació que patí, com deia Alfons Garcia, va ser el 2002, quan el PP valencià, amb Eduardo Zaplana al capdavant, ‘rebutjà que Sanus entrara al Consell Valencià de Cultura en una llista de consens’. Per això renuncià a estar al CVC només amb els vots del PSPV.
‘Bisbe del diàleg i de la solidaritat’, com el definí Alfons Garcia, el bisbe Sanus va ser ‘un home del poble que va sofrir molt’.
Rafael Sanus va ser un clar defensor de la litúrgia en valencià. De fet, en el seu últim article públic (a la revista Saó, el 2010), com recollia el periodista Alfons Garcia, Sanus ‘demanava a l’arquebisbe Osoro que reunira els bisbes de les diòcesis valencianes, per aprovar el missal en valencià’. Sanus demanà a l’arquebisbe Osoro ‘que no seguira l’exemple d’indiferència i menyspreu envers el valencià de l’etapa de Garcia Gasco’. Com deia Alfons Garcia, ‘Rafael Sanus morí i tot continua igual per a la litúrgia en valencià’.
I deu anys després de la mort de l’estimat bisbe, el valencià continua marginat i menyspreat pels bisbes valencians.
El bisbe Rafael Sanus estimava Montserrat amb tot el cor i sempre que pujava al nostre santuari, acompanyat pel bon amic Alfons Llorenç, concelebrava l’Eucaristia i dinava amb els monjos i passava alguns dies a la nostra hostatgeria. Pel fet de ser valencià com ell, amb el bisbe Sanus hi havia una sintonia especial en les confidències i en l’amistat. Amb el seu humor tan característic i gens maliciós, em comentava: ‘no sé què ens passa als bisbes, perquè en posar-nos la mitra al cap, alguna cosa ens afecta al cervell, i ja no som com érem abans’. Amb tot, a ell la mitra no el va fer canviar i va continuar sent senzill i acollidor, servidor de l’Evangeli i dels hòmens.
Rafael Sanus va ser un home ple de bondat, que somiava una Església valenciana oberta a l’esperança, que fera possible un camí de diàleg i d’entesa. Somiava una Església allunyada de la crispació, de la connivència amb un partit polític concret i de la confrontació sistemàtica amb la societat.
Deu anys després de la seua mort, ja seria hora que l’arquebisbat de València organitzara un homenatge a aquest pastor que va ser fidel a la seua consciència, i que va saber acollir i encoratjar molts capellans en un moment de dificultat, com va ser l’episcopat de García Gasco. Com també seria important que, a títol pòstum, la Generalitat Valenciana atorgara l’Alta Distinció al bon bisbe Rafael Sanus.
‘Servent fidel i prudent’, va ser un home comprensiu i compassiu, amic dels seus amics, fidel servidor de l’Evangeli i dels hòmens.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada