La festa fou instituïda el 7 d’agost de 1600, tal com canten els goigs: ‘Era lo any mil sis-cents/ en que esta Universitat/ estava molt afligida/ patint de la pesta el mal,/ puix huitanta-i-tres veïns/ en dos mesos soterrà’. Així, en les actes del Llibre de Consells (1592-1644) municipals del 28 i del 29 d’octubre, el poble de la universitat d’Agullent, reunit en Consell Particular el 28 i en Consell General el 29, va admetre que la curació dels malalts de pesta i la desaparició d’aquesta epidèmia era obra de la intervenció de Sant Vicent Ferrer.
La tradició ens diu que va ser la nit del 3 al 4 de setembre de 1600, quan al poble ja s’havien mort 83 veïns víctimes de la pesta, que l’ermità Joan Solves sentí un fort soroll a l’ermita: ‘Era ermità en esta ermita/ Joan Solves aquell any,/ i sols quedava en les cases/ lo vicari i los jurats;/ la demés gent fugitiva per barraques i barrancs’.
Quan Joan Solves anà a veure què passava, veié un frare dominic, que identificà amb Sant Vicent Ferrer, agenollat, resant. L’ermità anà a avisar la seua dona i quan marit i muller arribaren on hi havia Sant Vicent resant ja no trobaren ningú: ‘Joan, tancada la porta,/ desde son cuarto atisbà/ genollat un dominico/ davant de l’altar del Sant;/ més cridant a sa muller/ mai el pogueren trobar’.
Però al lloc on hi havia estat el gran sant i taumaturg valencià, hi veieren una llàntia encesa suposadament pel sant (que abans estava apagada) i que amb el seu oli curava de la pesta els malalts del poble: ‘Però veieren que la llàntia/ que ans no havien cuidat/ estava sobreeixint d’oli/ en una llum molt flamejant’.
En veure aquest prodigi, ‘Lo repic i la notícia,/ per lo poble s’escampà,/ pujaren tots a l’ermita’. Així ho canten aquests goigs de 1658: ‘Tocaren, doncs, la campana,/ i després es veren pujar,/ Justícia, Jurats, Vicari,/ pensant-se era algun fracàs;/ però vent ser gran miracle,/ plens de goig tornaren a baixar’.
Una vegada allí ‘Prengueren, puix de la llàntia/ llum i oli en quantitat,/ anant-se’n per poble i terme/ untant i curant malalts;/ i en un instant,/ s’encontraren de la pesta/ bons i sans’.
Pujar cada any, de nit, a l’ermita de Sant Vicent d’Agullent, amb torxes i fanalets, ja és una tradició més que centenària en aquesta vila de la Vall d’Albaida. És la manera com el poble agraeix cada any a Sant Vicent la curació dels veïns d’Agullent. Una tradició que perdura cada any i que consisteix, en arribar a l’ermita, a untar-se el front o una altra part del cos amb l’oli de la llàntia de Sant Vicent.
Per això, també enguany, encara que no siga la nit del 3 al 4 de setembre, Agullent aclamarà Sant Vicent, per agrair-li la seua protecció: ‘Puix que Déu en Agullent/ per Vós féu coses tan grans:/ guardau-nos, Gloriós Vicent/ de la pesta i altres mals’.
Com diu l’amic i cronista oficial d’Agullent, Ramon Haro Esplugues, ‘La tradició agullentina admet sense reserves la predicació del pare i mestre Vicent Ferrer en Agullent pel 1410, com també la seua estada, una nit’, en aquesta vila de la Vall d’Albaida. Ramon Haro afirma també que ‘la devoció agullentina al sant apareix en la documentació del Llibre de Consells de la Universitat d’Agullent, en el Decreto del Milagro i en els escrits de mossèn Josep Esplugues, agullentí, rector de Montaverner i promotor de la Nova ermita de Sant Vicent Ferrer (1745-1749)’.
Que en aquesta festa tan entranyable, Sant Vicent, patró del País Valencià, ens ensenye a ungir amb l’oli de l’amor i de l’amabilitat, de la generositat i de l’alegria, tots aquells que viuen situacions de pobresa, de malaltia o de solitud. I que Sant Vicent continue protegint els ciutadans d’Agullent i de tot el País Valencià: ‘La salut per atalaia/ en tal tossal us posà:/ Guardau-nos gloriós Vicent/ de la pesta i altres mals’.
Vull aprofitar aquest article per agrair al Sr. Jesús Pla, batle d’Agullent, que, per mitjà de l’amic Àngel Canet, em fera arribar el treball del cronista d’aquesta vila, Ramon Haro Esplugues: Sant Vicent Ferrer i Agullent.
L’amic Ramon Haro, el 1972, escrivia aquest preciós poema dedicat a la Nit de les Fogueretes, amb el qual vull honorar aquesta festa i tots els agullentins i agullentines, pel fet d’haver sabut mantenir aquesta tradició tan bonica i tan arrelada en la vila d’Agullent : ‘És la Nit del Miracle,/ nit de popular devoció;/ de setembre, la nit més lluminosa;/ d’Agullent, la més bella explosió./ És nit de bona assistència,/ puix tots els agullentins/ hi fan acte de presència,/ acudint per tots els camins./ Xics i xiques pugen pel Camí de ciprers/ i pel pinar a l’ermita del Sant,/ uns amb falles, d’altres a ballar./ La música ix de la Plaça/ i de la torre la campana/ la nostra festa proclama./ És la Nit del Miracle,/ que proclama el nostre idioma vernacle’.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada