En aquests moments històrics i apassionants que viu Catalunya, quan està intentant teixir en llibertat el seu futur, cal rescatar les idees, tan sensates i tan plenes de sentit comú d’Azorín, en relació al futur d’aquest Poble.
El 1898, a El Progreso, Azorín escrivia: ‘Cada vez admiro más a Cataluña. No se mide la estatura de un pueblo, de una época, por sus hombres eminentes, por el número de sus genios en las ciencias, en las artes, en las letras; se mide por la masa, por el pueblo, por la clase que trabaja, que produce’ i per això deia Azorín: ‘la tierra catalana es admirable’. Azorín continuava així el seu article: ‘Cataluña es un pueblo a parte; nada tiene en común con las demás regiones españolas, ni historia, ni lengua, ni literatura, ni costumbres. Es una nación independiente’. Tot i que al seu llibre ‘Una historia de España (entre 1560 y 1590)’ escriu: ‘Cataluña es Valencia, y es Alicante y es Mallorca‘.
Va ser Miguel de Unamuno (crític amb el catalanisme i alhora molest amb el tracte que la premsa madrilenya feia de la qüestió catalana) que en una carta de 1907 deia a Azorín: ‘Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se altera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tiene testículos en vez de sesos en la mollera)’. I és que Unamuno, en una carta a Azorín de 27 de juny de 1907, manifestava la seua oposició al catalanisme i posava com a exemple la independència de Portugal, subjugada a ‘rey ladrón’. Unamuno escrivia a Azorín: ‘Aquí, a Portugal, deberían venir los catalanes para estudiar su problema y ver lo que vendrían a ser si sus más íntimos votos se realizaran. La independencia es un medio no un fin’.
El 1909 Azorín escrivia: ‘Cataluña ha mandado sus representantes a las Cortes; lo que era una protesta revolucionaria y agresiva, se ha convertido en pacífica labor legislativa.¿Qué sucederá si a pretensiones que estimamos todos justas de esta representación se contesta con la negativa?’. El mateix que va passar, no fa gaires anys, quan els partits sobiranistes van anar al Congrés per demanar el reconeixement dels drets nacionals de Catalunya. De nou la negativa, com el 1909.
En un article d’Azorín a Crisol, de 19 d’agost de 1931, preocupat per la qüestió catalana, l’escriptor de Monòver, escrivia: ‘Digamos dos palabras acerca del asunto de Cataluña. Para decidir en el asunto Cataluña se puede leer o no leer; se puede leer mucho o no leer nada. Todas las disciplina: la historia, el derecho, la filosofía de la historia, la historia del derecho, la estética, la etnografía, el folklore, la poesía erudita, la poesía popular, la novela, la sociología, el derecho consuetudinario, la filología; todas las disciplinas, en suma, estudiadas para demostrar que Cataluña tiene una vitalidad propia, que Cataluña es una nación’. Azorín afegia encara: ‘Las teorías que antaño corrían como válidas han sido reemplazadas por teorías nuevas. Creemos conocer el ideario de los catalanistas, y tenemos que estudiar de nuevo sus programas; otras doctrinas están ahora en curso. Los hombre se suceden y las ideas también’.
El Sr. Rajoy, el Sr. Sánchez i el Sr. Rivera (i també el Sr. Coscubiela) haurien de recordar que ‘las teorías de antaño’, tal i com remarcava Azorín, ‘han sido reemplazadas por teorías nuevas’! I per això aquests polítics haurien d’estudiar ‘de nuevo sus programas’, ja que ‘otras doctrinas están ahora en curso’.
En el seu article, Azorín elogiava l’obra de ‘la muchedumbre de nombres políticos y de teorizantes’ com Almirall, el doctor Robert, Prat de la Riba, Maragall, Torras i Bages, Cambó, Rovira i Virgili. I per això deia: ‘¡Qué vida tan intensa la de esta nación desde hace siete siglos!’ Azorín continuava així el seu article a Crisol: ‘La ondulación de la historia de Cataluña es interesante. Seguir las fluctuaciones de la nación catalana desde la Edad Media hasta el presente es contemplar el más bello panorama’.
Però la part més interessant (i més actual) de l’article d’Azorín, sobre la que els polítics del PP, del PSOE, de Cs i de CSQP (a més dels membres del Tribunal Constitucional i de la Fiscalia) haurien de reflexionar, és quan l’escriptor de Monòver deia: ‘Una historia de siete o más siglos y cuatro centurias de inquietud. De inquietud para Cataluña y de preocupación para el resto de España. No ha habido sosiego ni para Cataluña ni para el resto de España en ese largo periodo. Y es hora de que la inquietud y la preocupación terminen. Cataluña tiene derecho a vivir su vida. El resto de España debe, sin más dilación, hacer que Cataluña viva su vida’. Azorín acabava així el seu article: ‘¡Que acabe la fiebre de cuatro siglos! Todo debe hacerse con elegancia y pulcritud. La voz de un transeúnte, que no tiene voto, simple voz de la calle, es la de que a Cataluña debe dársele todo lo que pide en su integridad. En su integridad y sin regateos. Todo y en el acto. Con pulcritud y elegancia. Así terminaría cordialmente el desasosiego de cuatrocientos años’. I això només serà possible amb un referèndum, on la ciutadania puga votar amb llibertat.
Quan el Sr. Rajoy diu que el referèndum i el fet de votar és una ‘estafa a la democracia’, li hauríem de recordar (com ha dit la periodista Pilar Rahola) que ‘només algú que no entén el sentit de la democràcia, pot equiparar el desig de votar amb una estafa’. El que ha estat una estafa ha estat el que han furtat diversos dirigents del PP, amb els casos Gürtel, Palma Arena, Brugal, Cooperació, Carlos Fabra, Bárcenas, Taula i tants d’altres. Sense anar més lluny: segons la Guardia Civil (Levante, 9 de setembre de 2017), ‘el PP es va finançar il·legalment en les campanyes de 2007 a 2015’. Això no és una estafa?
El Sr. Rajoy i el seu govern, la Fiscalia i el Tribunal Constitucional, en comptes de multes i de querelles, haurien de recordar el que ha dit Ahmed Galai, Premi Nobel de la Pau 2015: ‘La Carta Internacional dels Drets Humans reconeix a tot poble o nació el dret a autodeterminar-se. El vot és una eina pacífica inapel·lable per a tot demòcrata, així que jo aniria a votar, sens dubte. I votaria sí’ (La Vanguardia 5 de setembre de 2017, pàg 52). El Sr. Rajoy que parla del referèndum com una estafa i una burla a la democràcia, també hauria de saber què deia aquest Premi Nobel de la Pau: ‘No entregar les urnes és violència. I les pressions personals i simbòliques són violència’. Per la seua part el Sr. Adolfo Pérez Esquivel, Premi Nobel de la Pau 1980, també deia: ‘Les lleis injustes han de ser resistides’ (Ara, 5 de setembre, pàg 10). Per cert, tant que parlen de respecte a la legalitat, el rei emèrit Juan Carlos, que va jurar fidelitat a los Principios Fundamentales del Movimiento, es va saltar la legalitat dels Principios per donar pas a una monarquia parlamentària. No va ser això una transgressió de la llei?
Com escrivia Azorín, Catalunya té dret de viure la seua vida. I això només es podrà fer si les urnes són al carrer (com ho van ser a Escòcia i al Quebec), perquè la ciutadania de Catalunya puga votar i escollir lliurement el seu futur. Així s’acabaran ‘la inquietud y la preocupación’. Perquè la democràcia es construeix amb les urnes i no amb les armes, la por, les amenaces, les multes i les querelles.
Quina llàstima que actualment a Espanya no hi haja intel·lectuals com Azorín. Per això també convé recordar el que ha escrit l’escriptor Francesc Torralba (El Punt-Avui, 7 de setembre de 2017): ‘Ser excel·lent significa lluitar contra els propis límits, no acontentar-se amb allò que ja se sap i es fa bé; exigeix explorar nous territoris, arriscar’.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada