Va ser l’1 de setembre passat quan l’arquebisbat va enviar a les parròquies de la diòcesi l’avantprojecte del Pla Diocesà de Pastoral Evangelitzadora per tal de ser estudiat. En la carta de presentació d’aquest Pla Diocesà, el cardenal Cañizares demanava que l’assemblea que tindrà lloc hui fóra un ‘espléndido instrumento querido por Dios, para la Iglesia en Valencia, de renovación y revitalización para recobrar el vigor de una fe vivida’, per així ‘anunciar y testimoniar el Evangelio’.
Aquest avantprojecte inclou, entre d’altres temes, 18 proposicions i 233 línies pastorals prioritàries per a la diòcesi, en àmbits com ‘corresponsabilidad al servicio de la Evangelización, el anuncio de la Palabra de Dios, la liturgia y el servicio de la caridad’.
Ja el desembre de 2015, l’arquebisbe Antonio Cañizares escriví la Carta Pastoral ‘Evangelizar la cultura en Valencia’ on exposà una qüestió de gran actualitat: que la fe es faça cultura. I és que com va dir el papa Pau VI (i ens recordava l’arquebisbe Cañizares) ‘la ruptura entre el Evangelio y la cultura es sin duda el drama de nuestra época’ (Evangelii Nuntiandi 20). Aquesta ruptura entre Evangeli i cultura és una realitat que patim, des de segles, els cristians valencians, que veiem marginada la nostra llengua i la nostra cultura a l’Església. Per això estic totalment d’acord amb l’arquebisbe Cañizares, quan en aquesta Carta Pastoral digué que ‘una fe que no se hace cultura, no es plenamente acogida’.
Si l’arquebisbe de València defensa la necessitat que l’Església integre totes les cultures, com és que des de fa segles els bisbes valencians no valoren, estimen i introdueixen la nostra llengua a l’Església?
L’arquebisbe Cañizares destacava en el seu text ‘las raíces cristianas de la identidad valenciana’, ja que el nostre País ha estat al llarg dels segles, tant ‘centro de diálogo y de convivencia’, com també ‘cruce de culturas’. Per això l’arquebisbe presentà la necessitat de ‘crear, desde la inmensa riqueza cultural de esta diócesis de Valencia, una auténtica cultura de la verdad y del bién, de la belleza y del progreso, que pueda contribuir al diálogo entre ciencia y fe, entre la cultura cristiana y la civilización universal’. Però podrem evangelitzar la cultura sense utilitzar la llengua del nostre Poble?
El capellà valencià Alexandre Alapont, que ha passat pràcticament tota la vida a Zimbabwe, el primer que va fer en arribar al poble que l’acollí va ser aprendre la llengua dels nàmbies. Així pogué traduir la Paraula de Déu a aquesta llengua, així com també celebrar la fe en la llengua d’aquest poble.
Per què els bisbes valencians pretenen evangelitzar la cultura dels valencians prescindint de la llengua d’aquesta cultura? Com és possible que les nostres parròquies, en ple segle XXI, ens obliguen a deixar la nostra llengua a les portes dels temples?
La carta pastoral de l’arquebisbe Cañizares no feia cap referència concreta a la cultura i a la llengua dels valencians. I és així com, desgraciadament, l’Església Valenciana tracta la nostra cultura: ignorant-la.
L’arquebisbe parla de ‘la riqueza cultural de esta diócesis de Valencia, una autentica cultura de la verdad y del bien, de la belleza y del progreso’. D’acord. Però la riquesa de la cultura no està formada també pel valencià?
Sintonitze plenament amb l’arquebisbe Cañizares quan diu que s’ha d’evangelitzar la cultura. Però no s’haurà també d’encarnar l’Evangeli en aquesta mateixa cultura?
Espere que en l’assemblea de hui a València, alguna parròquia o grup presente la necessitat d’introduir el valencià a l’Església.
En el viatge del papa Francesc a Terra Santa, Netanyahu li digué al papa, per destacar la connexió entre el judaisme i el cristianisme, que Jesús parlava hebreu. Però el papa va corregir Netanyahu dient-li que Jesús no parlà hebreu sinó arameu, la llengua de Josep, de Maria, dels Apòstols i dels seus veïns. I és que Jesús estimà la llengua dels seus pares i per això no parlà ni hebreu (la llengua del temple), ni llatí (la llengua del poder), ni grec (la llengua de la cultura en aquell moment). Jesús parlà la llengua del seu poble, com l’Església Valenciana hauria de parlar i de celebrar la fe, també en la llengua del País Valencià.
(Aquest article que llegiu es
publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport
econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si
podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara
més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada