Hui divendres, a les 11 del matí,
l’amic Emili Marín rebrà l’homenatge de l’Ajuntament de València, que el
farà fill adoptiu del Cap i Casal. Ben merescudament, Emili Marín,
capellà, escriptor i tantes coses més, rebrà aquest guardó per part de
l’ajuntament de la capital del País Valencià.
Vaig conèixer Emili fa molt de temps, per l’amistat que ell tenia amb mon pare. També pels seus assidus viatges a Montserrat, on cada any, ell, amb d’altres valencians, passaven ací la setmana de Pasqua. Va ser a finals de 2007 quan em telefonà per “fitxar-me” com a col·laborador de la revista Saó. Una altra data que recorde d’Emili va ser el 19 d’agost de 2010, el dia que mon pare complí 100 anys, quan ell, amb uns altres amics vingueren a la Platja de Piles per celebrar el centenari del naixement de mon pare.
Emili J. Marín i Soriano va nàixer a Alcoi el 14 d’abril de 1940 al si d’una família molt senzilla. Son pare va estar tancat a la presó pel fet d’haver estat republicà. Emili estudià al col·legi dels salesians i als dotze anys començà a treballa al despatx d’una empresa tèxtil. Als tretze anys entrà al Seminari de Montcada, “sense que hi haja cap rastre en la meua vida que contradiga la decisió presa”, com diu ell mateix. El Seminari va ser per a Emili un lloc “meravellós”, en el qual va poder desenrotllar una vida esportiva (ja que jugava al futbol molt bé) i artística. També va fer teatre, amb un muntatge d’Antígona i de Hamlet. Aficionat al cinema, Emili fruïa amb les pel·lícules d’aquella època, encara que “quan apareixien escenes afectuoses les tapaven, la qual cosa provocava el riure en els seminaristes”.
Emili va acabar la carrera gràcies a una beca, al Col·legi Sant Tomàs de Villanueva de València, un “autèntic regal”, com reconeix ell mateix, ja que en aquell centre va poder conèixer persones excepcionals, com mossèn Josep Espasa, Joan Fuster, Vicent Ventura o Raimon. Va ser en contacte amb aquests homenots de la nostra cultura, que Emili Marín va poder descobrir i desenrotllar “la meua consciència nacionalista”.
Vaig conèixer Emili fa molt de temps, per l’amistat que ell tenia amb mon pare. També pels seus assidus viatges a Montserrat, on cada any, ell, amb d’altres valencians, passaven ací la setmana de Pasqua. Va ser a finals de 2007 quan em telefonà per “fitxar-me” com a col·laborador de la revista Saó. Una altra data que recorde d’Emili va ser el 19 d’agost de 2010, el dia que mon pare complí 100 anys, quan ell, amb uns altres amics vingueren a la Platja de Piles per celebrar el centenari del naixement de mon pare.
Emili J. Marín i Soriano va nàixer a Alcoi el 14 d’abril de 1940 al si d’una família molt senzilla. Son pare va estar tancat a la presó pel fet d’haver estat republicà. Emili estudià al col·legi dels salesians i als dotze anys començà a treballa al despatx d’una empresa tèxtil. Als tretze anys entrà al Seminari de Montcada, “sense que hi haja cap rastre en la meua vida que contradiga la decisió presa”, com diu ell mateix. El Seminari va ser per a Emili un lloc “meravellós”, en el qual va poder desenrotllar una vida esportiva (ja que jugava al futbol molt bé) i artística. També va fer teatre, amb un muntatge d’Antígona i de Hamlet. Aficionat al cinema, Emili fruïa amb les pel·lícules d’aquella època, encara que “quan apareixien escenes afectuoses les tapaven, la qual cosa provocava el riure en els seminaristes”.
Emili va acabar la carrera gràcies a una beca, al Col·legi Sant Tomàs de Villanueva de València, un “autèntic regal”, com reconeix ell mateix, ja que en aquell centre va poder conèixer persones excepcionals, com mossèn Josep Espasa, Joan Fuster, Vicent Ventura o Raimon. Va ser en contacte amb aquests homenots de la nostra cultura, que Emili Marín va poder descobrir i desenrotllar “la meua consciència nacionalista”.
Ordenat capellà als vint-i-quatre anys, son pare li va retre homenatge assistint per primera vegada en la seua vida a l’església, on Emili va celebrar la seua primera missa. La seua mare, com diu Emili irònicament, “en solidaritat amb mi, es va fer beata”.
El Concili Vaticà II (1962-1965) va ser decisiu en Emili, ja que aquest esdeveniment va reforçar la seua vida de fe. El 2001 va obtindre la llicenciatura en Teologia Moral a Barcelona.
La primera parròquia on va ser destinat va ser Castelló de la Ribera i després, Pedralba, la Pobla de Farnals, el col·legi Sant Francesc Xavier del Tribunal de Menors, la Fonteta de Sant Lluís i a Barcelona, el temps que va estar fent la llicenciatura en Teologia. Va ser també delegat d’Emigració, i actualment, malgrat les dificultats de visió que té, col·labora en la parròquia del Bon Pastor, a València.
A més del seu treball pastoral com a prevere, Emili sempre ha estat en contacte amb el món de la cultura. Per això va ser membre del Consell Valencià de Cultura (en substitució de Joan Fuster) entre 1993 i 1998. Durant el seu temps en el CVC, Emili va coordinar els llibres dedicats al cardenal Tarancon i al canonge Espasa.
Emili va tindre un paper destacat en el naixement de Saó, com a fundador d’aquesta revista de la qual va ser el seu director entre els anys 1987 i 1998. A més, ha estat dotze anys en el Consell Redactor de Teatres, va ser coordinador del Cicle Cultural de la Caixa de Torrent i director de l’únic curs que s’ha fet de Teologia de l’Alliberament a la Universidad Internacional Menéndez Pelayo, en el qual van participar personalitats com Joan Nebot, Pedro Blat, Martínez Dousel o González Faus. En la seua faceta periodística, Emili ha realitzat més de sis-centes entrevistes a diversos personatges, entre ells Gorbatxov, Irene Paps o Ernesto Cardenal.
Actualment Emili Marín és el director de la col·lecció “Tresors de la Fe”, que ha publicat els volums: “Josep Espasa i Signes”, “Vicente Enrique Tarancon. Cardenal de l’Església”, “Josep Lluís Bausset i Ciscar. El darrer maulet”, “Julián Álvarez. Director de Càritas. Un bon home”, i prompte apareixerà el volum: “Ovidi Montllor. El cantant de l’Alcoià”.
La personalitat d’Emili és ben explícita en l’excel·lent entrevista que l’amic Francesc Viadel li va fer per a la revista Serra d’Or.
Apassionat per la cultura, Emili Marín ha donat la seua important biblioteca a l’Ajuntament de la Pobla de Farnals, que s’ha fet càrrec de l’edició d’un llibre sobre aquest homenot del País Valencià i que eixirà aviat.
Emili Marín és una persona lúcida i entusiasta, un home irònic i ple de bondat. Amic dels seus amics, el seu bon humor i el seu gran amor per Déu, pel País i per la nostra gent, el fan ben mereixedor d’aquest guardó que hui, ben merescudament, li atorgarà l’Ajuntament de València. Espere que l’Església del País Valencià es faça present en aquest homenatge, ja que sovint l’Església del nostre País es mira amb recel aquells preveres que considera heterodoxos i que per això mateix estan a les perifèries del nostre món. I tant de bo que la nostra Església també puga retre, ben aviat, un homenatge a aquest capellà, escriptor, teòleg, periodista i home de bé que és Emili Marín: un homenot del País Valencià.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada