No n'eren deu? (LEVANTE-EMV, 09/10/2016)

Aquest és el títol d´una obra preciosa de Martí Domínguez, publicada a València el 1960 per Cosmos i reeditada posteriorment. Aquesta novel·la de Martí Domínguez, que convide a llegir, fa una relectura de l´Evangeli de hui, diumenge (Lc 17:11-19), on se´ns narra l´episodi on Jesús va curar deu leprosos, amb la particularitat que només un d´ells va tornar al Mestre per agrair-li la curació. Curiosament, aquest leprós era un samarità, un estranger, un no jueu.
Quan Jesús passava entre Samaria i Galilea, en entrar en un poblet, li eixiren al pas deu leprosos que un tros lluny cridaren: "Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres". Jesús, com ens relata Sant Lluc a l´Evangeli de hui, els envià a presentar-se als sacerdots, tal i com manava el Levític: "Aquesta serà la llei del leprós: el duran al sacerdot, i el sacerdot eixirà fora del campament i l´examinarà" (Lv 14:2-3). Cal tindre present que la lepra no només era una malaltia física, sinó que també excloïa el malalt de la vida de la comunitat, ja que era considerava impur.
D´aquests deu leprosos de l´Evangeli de hui, ja no en sabem res més després que foren curats per Jesús. Com tampoc sabem res d´ells abans de la curació.
Sant Lluc, en aquest fragment del seu Evangeli, ens fa notar que només un dels deu leprosos, l´únic que era samarità, va tornar a Jesús en vore´s lliure de la lepra, per donar glòria a Déu. L´Evangeli de Sant Lluc ens diu que aquell estranger, purificat de la lepra, "tornà enrere donant gràcies a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies".
Les paraules de Jesús en vore el samarità, i que Martí Domínguez utilitzà per donar títol a la seua novel·la, expliciten l´estranyesa del Mestre en vore que havien estat curats deu leprosos, i només un d´ells havia retornat a Jesús.
Va ser precisament el samarità, i no els altres nou, el qui es va adonar que la curació que Déu li havia atorgat, s´havia realitzat per mitjà de Jesús. I per això, a diferència dels altres que anaren als sacerdots, tornà al Mestre per donar glòria a Déu. El samarità, malgrat que no pertanyia al poble elegit, va ser l´únic dels deu que va saber descobrir en Jesús el profeta, el Messies que el poble d´Israel esperava.
Si els nou leprosos curats van anar a presentar-se als sacerdots, el samarità deixà de banda la Llei, i per destacar l´agraïment, ja que va vore en Jesús, l´ungit de Déu. Només va ser el samarità qui va saber descobrir que el Regne de Déu es feia present en Jesús, per damunt de la Llei, del Temple de Jerusalem i del ritual dels sacerdots.
Moltes vegades la nostra societat, i també els cristians, mirem els estrangers, els qui no són com nosaltres, amb recel i amb desconfiança. Això ho veiem en els nostres dies en els refugiats, a qui Europa tanca les portes, excloent-los d´una vida digna, i condemnant-los a viure en la guerra i en la fam o a morir a la mar Mediterrània.
En l´Evangeli de hui diumenge, Jesús posa de relleu la fe del samarità, molt més preciosa que el simple compliment de la Llei dels altres nou.
Com diu la introducció a l´Evangeli de hui del Missal de Montserrat, la fe del samarità el va fer tornar a Jesús (que és qui el va salvar) pel fet que va saber descobrir en el profeta de Natzaret, "el veritable sacerdot de l´Aliança nova en la qual Déu crida els pagans a la salvació".
I nosaltres, en la nostra vida, ¿som com el samarità, per saber agrair els dons que rebem de Jesús, o bé com els altres nou, esclaus de la Llei, de la norma i de les pràctiques, però insensibles a la gràcia que Déu ens atorga?