Les vocacions al presbiterat, a la vida religiosa, al monaquisme i als Instituts Seculars, tenen en l ´Esglesia el seu origen i d´una manera especial, com ens ha dit el papa, en "la mirada compassiva de Jesús", que ens elegeix com a missatgers del Regne. Per això el camí vocacional que "es fa al costat d ´altres germans i germanes" i que "el Senyor ens regala, és una convocació".
Les vocacions al si de l´Església ens han de portar a fer l´experiència, en la pròpia vida, del vore, el creure i el viure, que són els tres verbs que l´Evangeli de Sant Joan va repetint al llarg dels seus vintiun capítols. Vore per creure, però també creure per vore, i viure (per ser testimonis de la Pasqua) són tres expressions que es van succeint en el quart Evangeli.
En aquesta Pasqua que estem celebrant durant cinquanta dies, la vocació que Déu ens dóna com un do, és sempre anunci de la Bona Nova de l´Evangeli. La vocació és esdevenir testimonis del vore (hem vist el Senyor diuen els deixebles a Tomàs) i del creure en el Déu de la vida (Senyor meu i Déu meu, respongué l´apòstol anomenat incrèdul). La vocació és també viure allò que hem vist i que hem cregut, per tal d´anunciarho i de compartirho amb els nostres contemporanis. La vocació és viure enmig de la nostra societat, la fe que professem, allò que creiem.
Les vocacions al presbiterat i a la vida consagrada, com ha dit el papa en el seu missatge amb motiu de la Jornada Mundial de Pregària per els vocacions, és "un antídot contra el verí de la indiferència i l ´individualisme", ja que els cridats per Déu vivim la vocació al servei de l´Església i del món. Per això els qui hem consagrat la nostra vida al Senyor, hem d´estar disposats "a servir l´Església allà on faça falta".
Els qui hem estat cridats amb una vocació de servei al si de l´Església, hem de ser testimonis de com una vida evangèlica (nítida i sense falsedats) és capaç de transformar les realitats humanes i de portar pau al nostre món. Els qui hem estat cridats al presbiterat o a la vida consagrada, hem de ser testimonis de com una vida centrada en l´Evangeli, és capaç de construir una societat que avance cap a l´ideal fratern de compartir els béns materials i espirituals. Els qui hem estat cridats per Jesús a ser testimonis del Regne en el presbiterat i en la vida consagrada, hem de ser instruments de perdó i de fraternitat, d´esperança i de comunió, per tal de fer possible en el nostre món, com va dir el papa Pau VIè, la "civilització de l´amor".
Compartint la nostra vocació amb els nostres contemporanis, serem, enmig de la nostra societat, deixebles del Ressuscitat, com els capellans Alexandre Alapont o Miguel Díaz, les caputxines de València, les cartoixanes de Benifassà, les dominiques de Xàtiva, les obreres de la Creu de València o les carmelites d´Altea: pelegrins en el camí de la fe i testimonis de misericòrdia i de consol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada