La caritat (La Veu del PV, 03/01/2016)

El dia de Nadal, en aquestes pàgines, l’amic Sebastià Carratalà escrivia un interessant article sobre la caritat. Deia que la caritat és beneficència i no amor compassiu i repassava els trets més significatius d’aquesta actitud, subratllant l’aportació que va fer el papa Lleó XIII amb l’encíclica Rerum novarum. Deia també que la caritat és una virtut teologal que s’ha convertit en beneficència.

He de dir que estic d’acord amb part de l’article, a més l’amic Carratalà, amb els seus textos, sempre ens fa reflexionar.

Amb tot, hi ha algunes observacions que m’agradaria fer, des de l’afecte i el respecte. El diccionari defineix la caritat com una virtut teologal, que consisteix en estimar Déu i els altres. Una altra accepció de la caritat és l’amor compassiu. I encara, la generositat que es tradueix en l’almoina.
 

_{L'acolliment de l'Església}

Pel que fa a la beneficència, el diccionari la defineix com “l’acció de fer el bé, especialment als pobres”.

La paraula caritat, com ens ensenyà Jesús de Natzaret, vol dir amor. Amor gratuït, desinteressat, amor sense disfresses ni maquillatges. Amor sense menyspreu per l’altre. I sí, amor compassiu. I la paraula compassió vol dir “compatir”, és a dir, patir amb l’altre, posar-se en la pell de l’altre, en la vida de l’altre. No mirar els pobres des de dalt, amb una actitud paternalista, sinó des de la fraternitat, des de la igualtat, des de la solidaritat. 

El problema que tenim els cristians està quan hem de passar de la teoria (que la sabem molt bé), és a dir, d’allò que defineix el diccionari (i allò que originàriament era la caritat) a la pràctica. I sí, és veritat: moltes vegades hem empobrit i reduït la paraula caritat, simplement a fer almoina, a donar uns euros per tranquil·litzar el nostre egoisme, la nostra consciència. I això no és caritat, és prostituir la caritat.
 

_{Els pobres al centre de l'Església}

Crec que la caritat sí que és beneficència, perquè és preocupar-se pels altres, estar al costat dels qui sofreixen, buscar el bé de l’altre. I és amor compassiu, entès la compassió tal com he dit abans. No com generalment entenem la compassió. La caritat és també misericòrdia, entesa en la seua accepció original, ja que aquesta paraula ve del terme, “miser”, que vol dir pobre, desvalgut, marginat i “cordis”, que és cor. Per això la misericòrdia és mirar l’altre des del cor, i per això, acollir-lo i ajudar-lo en les seues necessitats.

L’Església, com ha dit el papa Francesc, ha de posar al seu centre els pobres, i amb sol·licitud, ajudar-los a eixir de la pobresa. Per això l’Església ha de denunciar, com ho feren els profetes d’Israel, la injustícia, la mentida, l’opressió dels poderosos que xafen els dèbils i els pobres. Eixa és l’Església de Jesús, tal i com el papa Francesc vol que descobrim. L’Església no és la que s’aprofita dels dèbils, la que demana als qui pateixen, paciència i resignació o la que calla davant el despotisme i el poder. La fe, el fet de creure en Déu, no és cap “anestèsia”. Al contrari, la fe ens manté desperts i en lluita per fer possible el Regne de Déu. La fe ens ha de portar a estar al costat dels pobres per traure’ls de la pobresa, per què recobren la dignitat que han perdut per culpa d’aquells que s’aprofiten de la debilitat i de la fragilitat dels més vulnerables. Per què van ser assassinats els bisbes llatinoamericans Òscar Romero o Enrique Angelelli, sinó per denunciar la dictadura que oprimia les classes populars? Per què va ser perseguit el bisbe brasiler Hélder Câmara o el bisbe català Pere Casaldàliga, sinó per posar-se al costat dels pobres i per enfrontar-se als terratinents? Per què van ser assassinats els jesuïtes dels Salvador, sinó per denunciar les mentides i l’opressió de l’oligarquia? O el capellà de Xàbia, Antoni Llidó, assassinat per la dictadura de Pinochet? O el bisbe Tarancon quan, en la seua etapa a Solsona, va desafiar el Règim franquista, exigint el pa per a aquells que passaven gana, i per això va ser qualificat com a “obispo rojo”. O el bisbe Fidel García, denigrat pel franquisme per negar-se a reconèixer el nazisme. Tots ells, i molts d’altres, van patir per posar-se al costat dels pobres i per viure la caritat sense cap mena de maquillatge tranquil·litzador, sinó des de l’actitud de l’amor.
 

_{El bisbe Omella en la manifestació contra la pobresa}

No és la caritat, també hui, el que fa possible el miracle de saber compartir? No és la caritat el que fa que moltes famílies puguen arribar a final de mes? La caritat és convertir les esglésies en menjadors i acollir, amb amor, els qui passen necessitat. Per això el bon bisbe Ramon Buxarrais, que va ser el flagell de la “jet set” de Marbella, diu que l’Església ha de ser aquell lloc, on els qui ho passen malament, puguen sentir-se be. La caritat no és donar les deixalles, allò que ens sobra, als qui passen fam. La caritat no és donar, sinó donar-se. El que passa, i l’amic Sebastià ho ha retratat molt bé, és que els cristians hem desfigurat i empobrit la caritat. I és bo que algú ens recorde que no podem caricaturitzar l’Evangeli. Ens ho diu ben clarament Sant Joan en la seua primera carta: “No estimem només de paraula o amb la llengua, sinó amb obres i de veritat” (1Jo 3:18). I això, la carta de Sant Joan ho especifica així: “Si un que posseeix béns del món veu el seu germà que té necessitat i li tanca les entranyes, ¿com pot estar en ell l’amor de Déu?” (1Jo 3:17)

Quan els pobres van a Càritas i a les parròquies, saben que trobaran allò que els fa falta per poder viure. I no només menjar, sinó també escalf, algú que els escolte, comprensió i caritat. Però caritat autèntica, no les deixalles. 

La Caritat

  

El bisbe Raúl Vera

Pastor, profeta i màrtir 

Hélder Câmara: germà dels pobres

'El dret dels pobres i dels obrers a tindre pa en abundància'

El bisbe Pere Casaldàliga

El bisbe Enrique Angelelli

Fidel García: un bisbe difamat pel franquisme

L’Església no pot ser neutral 

El bisbe Joan Piris amb els desnonats

Entrevista al Padre Ángel – El Mundo