19 de maig: Sant Pere Celestí (LEVANTE-EMV, 19/05/2015)

Com cada 19 de maig, l´Església celebra la festa de Sant Pere Celestí, nascut el 1215, enguany fa 800 anys, en un poble dels Abruzzos, al Regne de Dos Sicílies. Pere va ser l´onzè fill dels dotze que van tindre Angelo Angeleri de Murrone i Maria Leone. El menut va viure la seua infància en un ambient familiar cristià senzill. De camí a Roma, Pere va saber que en la muntanya a la vora de Castelsangro vivia un home solitari. El jove es va encaminar al lloc on trobà buida la cel·la de l´ermità. Però ell es va quedar allí per començar una vida de pregària i de gran austeritat. Amb fama de santedat, van ser molts els qui anaren a Pere per demanar-li consell. Ordenat prevere a Roma, passà a viure en una cova a la muntanya de Maiella. El seu exemple de vida austera, amb dejunis i pregàries, va fer que buscara un lloc més solitari, amb els seus primers deixebles. D´aquesta manera van nàixer els "Celestins": "Les soledats es poblaren,/ el desrt es tornà viu./ Les branques que l´enyoraven/ tenien de nou son niu./ Més, bons fruits i belles flors/ no poden sempre tenir".

Quan ja estava a la vora dels 80 anys, l´arquebisbe de Lió li va fer saber que havia estat elegit bisbe de Roma. El nomenament omplí d´alegria amplis sectors de l´Església, que veien en Pere de Murrone un bon pescador per tal de conduir la nau de l´Església. Traslladat a Aquila, Pere va ser consagrat bisbe i coronat papa el 29 d´agost de 1294, davant vora 200000 persones.

La seua senzillesa i el desconeixement dels afers humans li van portar moltes dificultats. En contra del consell dels cardenals Pere Celestí es traslladà al Palau Reial de Nàpols. Finalment, en vore que no podia servir l´Església com a papa, en un gest d´humilitat, va fer una Butla en la qual declarava que el papa podia abdicar dels seus poders. El 13 de desembre de 1294, revestit de pontifical davant dels cardenals, Pere Celestí va abdicar, després d´haver estat al cap de l´Església uns cinc mesos. Pere es despullà dels ornaments pontificals, es posà l´hàbit de monjo i tornà a la vida eremítica: "Tornàreu a vostra ermita,/ deixàreu soli i palaus./ Només qui mor ressuscita/ i reté del cel les claus./ El servent de pecadors/ així pot a tots servir".

10 dies després de l´abdicació de Pere Celestí, era elegit el seu successor, Bonifaci VIII, que amb por que el poble continuara reconeguent papa Pere Celestí, el reclogué al castell de Murone, on Pere va viure dedicat a la pregària, en la soledat i la penitència, fins el maig de 1296 que va morir. Va ser canonitzat per Climent V el 5 de maig de 1313.

Pere Celestí va ser el primer papa de la història que va abdicar, cosa que no hauria de ser un fet excepcional, tenint en compte que els bisbes de tot el món presenten la renúncia en fer 75 anys.

Que Sant Pere Celestí faça dels pastors de l´Església, hòmens de servei, pròxims al poble, i que sol·lícits en el seu ministeri, siguen hòmens que amb llibertat, no s´aferren mai als càrrecs: "Amb celestial amor/ cor ardent de serafí,/ inflameu els nostre cors,/ Oh Sant Pere Celestí".

Torneu-nos la Mare de Déu (LEVANTE-EMV, 18/05/2015)

 La nit del 18 al 19 de maig de 2011, hui fa 4 anys, uns desaprensius van furtar el relleu de guix de la Mare de Déu de la Cova Santa, patrona del bisbat de Sogorb-Castelló. D´aquesta santa icona guarde un record entranyable, pel fet que de menut vaig visitar diverses vegades el seu santuari, ja que dels quatre als onze anys passava una gran part de l´estiu a Altura, on vivia i estava casada una germana de mon pare. Per això, la icona de la Mare de Déu de la Cova Santa té per a mi una especial veneració.

El llibre "Historia de la Virgen de la Cueva Santa", de 1655, "que empeçò a escrivir el P. Iosef de la Iusticia de la sagrada Religion de la Compañia de Iesus, y acabò, y perficionò el P. Miguel Pla de la misma Religion", descriu entre d´altres aspectes, el "sitio, forma y singularidades de la Cueva ". El llibre narra també el "provable origen de la Sagrada Imagen, y cierta antiguedad de sus milagros" o el capítol que es refereix al trasllat de "la Santa Imagen a la Catedral de Segorbe por falta de lluvia que concede muy copiosa".

Pel que fa a l´inici de la devoció a la Mare de Déu, el llibre afirma que "los Padres Cartuxos de Valdechristo se persuaden con certidumbre, que esta sagrada Imagen tuvo el primer origen de su Convento". Això queda corroborat per "una costumbre antigua de dar a sus pastores Imagenes de la Virgen, que les acuerde su devocion, tan propia, y connatural a la Cartuxa". Per recolzar aquesta tesi, s´afirma al llibre que "tiene este Convento antiquissimos moldes, donde se vaciaron Imagenes de yeso, y yo he visto una tan parecida a la que en la santa Cueva se venera".

Com que la Cova "y su termino pertenecen al señorio directo de la Cartuxa desde su primera fundacion, y hasta los años de mil quinientos y ochenta la frequentaron sus pastores", el P. Iosef de la Iusticia creu que, "facil es persuadirse, que algunos de los Monjes les daria esta Imagen para avivar su devoción".

El llibre descriu una sèrie de miracles o el procés de construcció dels espais de la Cova on es venerava la Mare de Déu: "El Doctor Geronimo Decho, Tesorero y Canonigo en la Catedral de Segorbe, y natural de Altura, cerró la Cueva con un rexado de madera, edifico una capilla para cortijo del Ermitaño, y una casa para hospedar los devotos".

També l´obra en dos volums "Noticias de Segorbe y de su obispado", escrita el 1890 per "un sacerdote de la diocesis", narra diversos miracles atribuïts a la Mare de Déu de la Cova Santa. Un d´ells va ser el de "Isabel muger de Juan Arenós vecinos de Jérica, la cual curó de fuego de San Antón", o "la muger de Roca toñinero de Valencia que fué á la dicha Cueva Santa con dos muletas ó crosas tullida, y las dejó allí viniendo sana".

La icona de la Cova Santa, patrona del bisbat de Sogorb-Castelló, és un tresor per als cristians d´aquesta diòcesi i per a molts d´altres que estimem i venerem a Santa Maria, amb aquesta advocació tan entranyable. I és un tresor, no tant pel reliquiari de plata que conté el relleu de guix de la Mare de Déu, sinó per la connotació afectiva i per la devoció que la nostra terra té a la Santa Verge. Per això ens dol tant que ens hagen furtat el relleu de la Mare de Déu, ella que, amb la seua sol·licitud maternal, és mare de l´Església i model dels deixebles del Senyor Ressuscitat.

Pel fet d´haver estat trobada en una cova, la Mare de Déu de la Cova Santa va ser proclamada patrona dels espeleòlegs pel papa Pius XII, el 28 de gener de 1955.

Amb els cristians (i tots els hòmens de bona voluntat) d´Altura i de Sogorb, de la Vall d´Uixó i de Nules, de Vila-real, Castellnovo i Almenara que estimen tant la Mare de Déu de la Cova Santa com a patrona del bisbat de Sogorb-Castelló, i també de la vila de Beniarrés, demane als qui l´han furtada, que ens tornen aquesta santa icona! Que el relleu de guix de Santa Maria torne a la Cova Santa, on milers de pelegrins pugen cada any a venerar la Mare de Déu, Mare de Jesús i Mare de l´Església.

18 de maig: Santa Josepa del Cor de Jesús (LEVANTE-EMV, 18/05/2015)

El dia 18 de maig celebrem la festa de Sant Josepa del Cor de Jesús, fundadora de la Congregació de Serventes de Jesús.

Josepa, que va ser la primogènita dels esposos Bernabé Sancho i Petra de Guerra, va nàixer a Vitòria el 7 de setembre de 1842. Els pares eren de condició modesta i la xiqueta, que era intel·ligent, desperta i amb una memòria prodigiosa, tenia una devoció especial a la Mare de Déu.

El 23 de març de 1850 va morir son pare, i Josepa aprengué de sa mare l´esperit de sacrifici i de fortalesa per tal de superar les dificultats. Quan Josepa tenia 15 anys va ser enviada a Madrid, a casa d´uns familiars, per completar la seua formació, fis que el 1860 tornà a Vitòria.

Josepa volia consagrar-se a Déu en la vida religiosa, i per això buscà el camí que Déu li anava proposant. Va pensar en un primer moment entrar en les Concepcionistes d´Aranjuez, però quan el 1862 estava a punt de fer-ho, va emmalaltir de tifus. Ella veié en això, que la seua vocació no era la de la vida contemplativa, sinó la de la vida religiosa activa. Després pensà en entrar en les Serventes de Maria, fundades per Santa Soledat Torres Acosta, i així ho va fer. Però quan estava a punt de fer la professió, li vingueren uns grans dubtes sobre si aquest carisma era el que Déu volia per a ella. Per això, aconsellada pel bisbe Sant Antoni Mª Claret eixí de les Serventes de Maria i se n´anà a Bilbao, juntament amb unes amigues, on finalment descobrí el camí que Déu li oferia: l´assistència als malalts que, desatesos, estaven a casa. Després de 10 dies d´exercicis que els va predicar el capellà José Ibargüengoitia, Mª Josepa i les seues amigues descobriren els signes dels temps, que els assenyalaven la importància i la urgència de dedicar les seues vides a l´atenció dels malalts.

La nova congregació de les Serventes de Jesús va començar a cuidar els malalts infectats de còlera, tifus o tuberculosi, malalties contagioses i que per això, la gent fugia d´aquestes persones. La Mare Mª Josepa va començar a fundar cases i a organitzar hospitals per atendre els malalts.
El 9 de juny de 1874, aquesta nova família religiosa rebé l´aprovació del bisbe de Vitòria, i a partir d´aquell dia la congregació de les Serventes de Jesús començà a estendre´s a d´altres llocs. El 13 d´agost de 1886, el papa Lleó XIII aprovà definitivament aquest nou Institut Religiós. Ja abans, els ajuntaments i les cases de beneficència van sol·licitar a les religioses que es feren càrrec d´atendre els malalts als hospitals, a més de l´atenció que feien també a les cases, tant de dia com de nit.

La Mare Mª Josepa del Cor de Jesús morí el 20 de març de 1912 a Bilbao, després d´una vida dedicada a cuidar els malalts. Va ser canonitzada pel papa Joan Pau II, el dia 1 d´octubre de l´any 2000.

L´espiritualitat d´aquesta família religiosa de les Serventes de Jesús, es basa en la caritat evangèlica, manifestada en la pastoral dels malalts ien la confiança en la Divina Providència. També l´amor al treball i l´especial devoció al Sagrat Cor de Jesús i a la Mare de Déu, alimenten l´espiritualitat d´aquestes religioses que, al nostre País es troben a Alacant, Castelló de la Plana, València, Nules i Vila-real.

En la seua missió, les Serventes de Jesús atenen malalts de sida en centres de dia i també tenen menjadors, escoles infantils, residències de la tercera edat, a més de l´assistència a domicili. Actualment les religioses Serventes de Jesús estan escampades per mig món, des de Latioamèrica a Filipines, fins els EEUU.

L´exemple de Santa Josepa Sancho, en un món que només valora l´èxit i la salut, ens encoratja a vore en els malalts i en les persones ancianes, la imatge de Jesús, present en tots els qui sofreixen.

17 de maig: Sant Pasqual (LEVANTE-EMV, 17/05/2015)

El 17 de maig és Sant Pasqual, patró de Vila-real i de Genovés i també de la diòcesi de Sogorb-Castelló.

Nascut a Torrehermosa el 16 de maig de 1540, a prop del monestir de Santa Maria de Huerta, a Sant Pasqual li van posar aquest nom, perquè en aquell temps, s´anomenaven així els xiquets que naixien per la Pasqua de Pentecostès.

Des de jove no va tindre una vida fàcil, ja que en compte d´anar a l´escola, Pasqual, de caràcter afable i discret, hagué de fer de pastor d´ovelles. Va aprendre les lletres gràcies al devocionari de sa mare, i així, memoritzant l´abecedari, aprengué a llegir correctament. Als 24 anys, home ple de dolcesa i de benignitat, Pasqual ingressà al convent d´Orito, a l´Orde dels Franciscans reformats per Sant Pere d´Alcàntara.

Pasqual, humil i senzill, igual aparellava sandàlies, com cavava l´hort o atenia la porteria. Els oficis més humils eren els predilectes de Sant Pasqual. Una característica d´aquest frare sant, era que, home portat per la joia de l´esperit, mentre treballava, sempre cantava. Pasqual va ser un franciscà alegre, de pregària intensa, que passava llargues hores davant del sagrari. Redactà una sèrie d´escrits que ell anomenà, "Cartipàs" i que anys més tard s´edità amb el nom d´Opuscles de fra Pasqual.

Sant Pasqual va viure als convents d´Orito, Villena, València, Xerés de la Frontera, Almansa, París i Jumilla. Els seus dos últims destins van ser Xàtiva i Vila-real, on cada dia que passava, creixia en l´amor fratern.

Va ser a Vila-real on fent de porter, la seua disponibilitat el portava a estar sempre atent a la gent que s´acostava al convent. Encara hui són molts els qui s´acosten amb devoció al "pou de Sant Pasqual".

Fra Pasqual va morir plàcidament als 52 anys, després de 28 de vida religiosa, el 17 de maig de 1592, festa de Pentecostès, el mateix dia litúrgic que va nàixer. Va ser el papa Benet XV qui, el 14 de novembre de 1917 el va declarar patró de Vila-real, i Joan XXIII, el 12 de maig de 1960 el va proclamar patró de la nova diòcesi de Sogorb-Castelló.

Quan he visitat la seua basílica a Vila-real, sempre he constat la senzillesa de Sant Pasqual en la seua vida austera de pregària, de lloança a Déu i de servei als altres, actituds que el van portar a descobrir el tresor de l´amor de Déu. Vila-real té la sort de tindre per patró Sant Pasqual, un home de Déu que encara hui ens parla de la gratuïtat d´un amor que dóna plenitud i esperança a la humanitat.

Fa uns mesos, un bon amic em va regalar el llibre, "Més enllà del nostre poble", de mossèn Manuel Martín i Nebot, rector de la Pobla Tornesa, una obra sobre els dos patrons de Vila-real: la Mare de Déu de Gràcia i Sant Pasqual. Però el llibre té una particularitat: mossèn Manuel Martín recull la devoció que hi ha als dos patrons, fora de Vila-real.

En el cas concret de Sant Pasqual, mossèn Manuel Martín ha visitat diversos pobles relacionats amb aquest sant franciscà alcantarí: de Torrehermosa i Alconchel a Orito, Genovés i Xàtiva i de Crevillent, a Jumilla, Elx, Almansa i València, on mossèn Manuel Martín ha recollit diverses tradicions relacionades amb Sant Pasqual.

Molt encertadament, mossèn Manuel Martín en parlar de Sant Pasqual i de la devoció al nostre sant, i a partir d´una de les accepcions que té la paraula "patró", ens exhorta a "tallar la nostra vida segons Sant Pasqual", per tal de ser "persones senzilles i humils, obertes i acollidores, persones amb els ulls oberts per veure aquells que passen necessitat i compartir amb ells el que u és, i té".

En el llibre, mossèn Manuel Martín, després d´entrevistar el rector de Torrehermosa on va nàixer Sant Pasqual el 16 de maig de 1540, ens descriu a Orito, el lloc on va viure el nostre sant, quan als 18 anys va arribar de Torrehermosa.

També Genovés, del qual és patró Sant Pasqual, celebra les festes en honor d´aquest frare franciscà alcantarí. Genovés conserva encara la Font de Sant Pasqual, on segons la tradició reposava el sant, en el camí que feia per recaptar almoines pels pobles del voltant.
A Xàtiva, Sant Pasqual va viure 11 anys retirat al convent de Sant Onofre Vell, "per fer penitència i pregària". I encara se´l recorda, tant a la capital de la Costera, com també a l´Ènova i a Genovés, per la seua caritat, com a frare recaptador d´almoines.

El llibre, recull també el record i la devoció d´aquest sant a les ciutats d´Almansa, Jumilla i València, que li ha dedicat la parròquia del carrer Dr. Moliner i a Elx, on el sant va vestir l´hàbit franciscà, l´1 de febrer de 1954.

Aquest llibre, que recomane vivament, recull diversos documents, com alguns Goigs a Sant Pasqual, la Salvecilla que canten a la localitat saragossana d´Ibdes o els diversos portadors vila-realencs de Sant Pasqual.

Pel que fa a Vila-real, la presència de Sant Pasqual és ben viva i per això, cada 17 de maig la ciutat mostra la seua devoció per l´humil pastor i frare, enamorat de l´Eucaristia, exemple i model de senzillesa, d´honestedat i d´amor.

Com diu en la presentació del llibre Juanjo Clemente, el llibre "aporta i reuneix les experiències, les tradicions de les poblacions que troben en els nostres patrons la seua fe, el seu afecte, la seua devoció", així com també "les vivències d´aquelles persones que fan possible que la festivitat es mantinga".

Que aquest llibre tan interessant de mossèn Manuel Martín, ens ajude a conèixer més la devoció al sant patró de Vila-real i de Genovés.

El rostre de l'infant Jesús (LEVANTE-EMV, 15/05/2015)

Al llarg de l´any, el Santoral ens presenta aquells hòmens i dones que han imitat Jesús en la seua vida, i que per això mateix l´han descobert en els altres, com ens demana el Senyor en el capítol 25 de l´Evangeli de Sant Mateu: "Vaig tindre fam i em donàreu menjar, vaig tindre set i em donàreu beure...."

Vore Jesús, descobrir la seua presència enmig nostre, no és tindre ni visions ni aparicions, sinó que és aprendre a mirar els altres amb el cor i no només amb els ulls. Així i només així, descobrirem la persona del Mestre en tots aquells que passen al nostre costat. És per això que m´ha sorprès la notícia que, fa uns dies, els mitjans de comunicació ens donaven: la policia italiana havia obtingut un retrat del rostre de Jesús, quan era xiquet. El procés s´havia realitzat amb les tècniques informàtiques amb les que es construeixen els retrats-robots, per actualitzar les imatges dels mafiosos i altres criminals, a partir de fotos antigues. La policia italiana havia arribat a obtindre la imatge que hauria tingut Jesús de menut, a partir del rostre del Sant Sudari de Torí.

Les tècniques informàtiques i tota aquesta parafernàlia, se les haguera pogut estalviar la policia italiana, ja que només fa falta eixir als carrers de Torrent, de Castelló de la Plana, de Dénia o d´Alzira (entre moltes altres viles) per descobrir quin rostre tenia Jesús quan era xiquet. On podem vore el rostre de l´infant Jesús? No cal anar a consultar la fotografia que han tret els membres de la policia italiana. El rostre de Jesús de menut el podem descobrir en els infants d´Alacant, de Xàtiva o de Nules que no poden fer tots els àpats del dia. El rostre de Jesús el podem veure en els xiquets de València, d¡Almassora o d´Elx que no troben l´estimació dels pares, i que han de captar l´afecte dels seus progenitors. El rostre de Jesús el veiem en els infants de Borriana, de Requena i d´Alcoi que passen gana. El rostre de Jesús el trobem en els xiquets obligats a fer de soldat, en els infants maltractats, en els qui han sofert abusos sexuals, i en els menuts que han de treballar en jornades inacabables, com esclaus, en ple segle XXI. El rostre de l´infant Jesús el podem descobrir en els xiquets víctimes del turisme sexual, en els qui, al Mediterrani, es juguen la vida (i moltes vegades la perden, ofegats a la mar) a les pasteres, per eixir de la misèria i de la fam dels seus països. El rostre de Jesús de menut, el podem descobrir en els infants assassinats a Síria i a Iraq pel fet de ser cristians i en els qui, víctimes de les màfies organitzades, demanen almoina als nostres carrers, i en els infants furtats als seus pares. En tots ells podem descobrir el rostre de Jesús infant.
No ens fa falta mirar la fotografia que la policia italiana ha fet a partir del Sant Sudari, per tal de descobrir la faç de Jesús.

Com deia el bisbe Òscar Romero el 24 de desembre de 1979, "hauríem de cercar l´Infant Jesús, no en les imatges tendres del pessebre. L´hauríem de cercar en els xiquets desnodrits, que se n´han anat al llit sense sopar, en els infants que venen els diaris i després dormen al carrer embolcallats en aquests diaris".

Només que ens atrevírem a mirar els altres amb el cor, en compte de mirar només amb els ulls, descobriríem cada dia el rostre de Jesús, infant, en aquells xiquets que ens envolten. Sense necessitat de tècniques fotogràfiques.

'Deixeu de mentir' (VILAWEB/ONTINYENT, 17/05/2015)

 D´aquesta manera exhortava Sant Pau als cristians d´Efès, per tal que rectificaren el seu comportament i foren hòmens honestos, allunyats de les mentides i dels enganys. Per si no havia quedat prou clara la seua exhortació, Sant Pau encara afegia: "Digueu cadascú la veritat". I com que la mentida sol anar molt unida a un comportament fraudulent (com estem comprovant en alguns dels polítics del País Valencià) Sant Pau també deia: "El qui robava que ja no robe, sinó més aviat que treballe amb les pròpies mans, en alguna ocupació bona, perquè puga donar al qui passa necessitat" (Ef 4:25,28). I és que les mentides, el frau i la corrupció, ja vénen de lluny.

Només fa uns dies hem sabut que els Governs dels Presidents Eduardo Zaplana i Francisco Camps, van manipular unes dades (mentint a la Comissió Europea) per amagar part de la despesa sanitària, i així oferir unes millors xifres de dèficit. Maquillar, disfressar, enganyar o mentir, oferint uns números falsos, és la manera més estúpida que té un govern per perdre la credibilitat. És evident que aquests governs actuaren així, pensant que les dades que oferien i les factures que amagaven als calaixos, no serien descobertes. Però al final s´ha descobert la mentida.
Ja els Psalms de l´antic Israel alertaven el poble de Déu a no deixar-se portar per la falsedat, ja que Déu condemna les mentides: "Tot el que es diuen els uns als altres és mentida, fruit d´uns llavis aduladors i d´un cor fals" (Ps 11:3). I el Psalm 57 diu: "Conscientment cometeu injustícies....els mentiders s´extravien de menuts" (Ps 57:3,4). I el 61 denuncia aquells que "sols pensen com podran enganyar" (Ps 61:5). I encara, al Psalm 33, Déu demana al seu poble que obre amb rectitud: "Guardat la llengua del mal, que no diguen res de fals els teus llavis" (Ps 33: 14). I per no allargar-me més, perquè la llista seria inacabable, el Psalm 119 també ens posa en guàrdia sobre els hòmens de "llavis mentiders" i de "llengua impostora" (Ps 119: 2).

En un article recent titulat, "Mentir és normal", el professor Josep Mª Lozano es feia ressò de la facilitat amb la qual els alumnes expliquen que al treball "els han dit que havien de mentir. Mentides del dia a dia: digues que no puc vindre a la reunió perquè estic malalt; aquest proveïdor s´ha equivocat a favor nostre, digues-li que la factura està bé; aquestes dades no ens fan quedar bé, trau-les de l´informe".

El professor Lozano contava en l´article que mentre ell estava parlant d´aquestes situacions de mentida amb els alumnes, algú va dir: "Home, és que mentir és normal". I el professor Lozano concloïa el seu article afirmant: "Quan algú li diu a un jove per la via dels fets que mentir és normal, és perquè això ja està de tal manera interioritzat, que ni tan sols es qüestiona".

¿No és la mentida i l´engany, això que estem veient alguns polítics valencians? ¿No estem ja "acostumats" a les mentides d´aquells que, tot i que sabem que existeix la unitat de la nostra llengua (com reconeixen en el castellà de Xile i en el de Burgos), menteixen, negant allò que és veritat? I amb tot, el setè dels manaments de la Llei de Déu diu: "No mentiràs".

I és que com deia Aristòtil en la seua "Ètica Eudèmia", "la majoria dels polítics no mereixen ser anomenats així, puix no són en veritat polítics, ja que polític és el qui tria obrar noble i generosament, mentre que la major part dels hòmens trien aquesta vida per diners i per cobdícia". ¿Estaria Aristòtil pensant en allò que passaria amb alguns polítics del País Valencià?

15 de maig: Sant Pacomi (LEVANTE-EMV, 15/05/2015)

Hui dia 15 és Sant Pacomi, pare del monaquisme cenobític. Qui va ser Pacomi? No és fàcil dir-ho, ni pels seus escrits, ja que s´han conservat molts pocs textos seus, ni per la seua biografia, perquè no existeix una vida de Pacomi, sinó huit o nou textos escrits pels seus deixebles. Com que aviat van sorgir dissensions entre ells, cada grup va escriure una vida de Pacomi per justificar els seus punts de vista. Entre les huit o nou vides, tres són molt importants perquè ens han arribat senceres (o pràcticament). Dues de les vides estan escrites en uns dialectes del copte, i l´altra de les tres, està escrita en grec.

Egipci, com Sant Antoni, Sant Pacomi va nàixer el 292 a la vora del Nil, a Sneh, a l´Egipte, al si d´una família de llauradors de bona posició, però no cristians.

Com que Egipte estava sota la dominació romana, l´emperador romà Màxim Daia, el 312 va reclutar diversos jóvens, entre ells Pacomi, que tenia 20 anys, per fer la guerra contra Licini. Per anar a Alexandria, els jóvens soldats varen ser embarcats al Nil fins arribar a Tebas, on van passar la nit, i on els cristians els van portar aliments. La sol·licitud dels deixebles de Jesús per uns jóvens soldats que no coneixien de res, va deixar en Pacomi una marca molt fonda, de tal manera que en acabar la guerra, Pacomi ja no va tornar al seu poble, sinó que desitjós de servir Déu, va rebre el baptisme el 313 i es féu deixeble d´un monjo. Cap al 320, Pacomi començà a viure com a ermità. Però degut a un somni, el jove es decidí a deixar la vida solitària i a formar una comunitat de monjos, i així va nàixer la vida cenobítica.

Degut a la seua bondat, van ser molts els jóvens que es van aplegar al voltant de Pacomi. Un primer fracàs en la vida comuna li féu vore a Pacomi, que la comunitat no pot ser una cooperativa. Per tal de construir la comunitat, cal compartir tots els béns i tot ha de ser de tots. Per això, per seguir Jesús, s´ha de viure posant-ho tot en comú i fer així una Koinonia, una comunitat.

Ràpidament es van multiplicar les fundacions a l´Alt Egipte, a la vora del Nil. Pacomi va morir el 346 i amb la seua desaparició van començar els problemes, degut a la formació de grupets que van provocar la divisió de les comunitats. Un primer motiu de la fi de la koinonia de Pacomi, va ser degut a que tot l´Orde es recolzava en la forta personalitat de Pacomi i també perquè els seus successors no tenien el carisma del fundador. La diversitat de visions que hi havia del paconianisme, va provocar el final d´aquesta experiència.

L´estructura de les comunitats estava formada per un abat i per una Regla, ja que Pacomi havia escrit alguns preceptes basats en la Bíblia. Són les quatre sèries de preceptes, anomenats en el seu conjunt, les Regles de Pacomi.

Pare del cenobitisme, tot i que va començar com a ermità, Pacomi va ser un monjo ple de l´Esperit Sant que va desenrotllar un cenobitisme horitzontal, amb una espiritualitat de la comunitat, a imitació dels primers deixebles de Jesús. Així, l´espiritualitat pacomiana volia ser una expressió de la caritat, tal com deia Pacomi: "La plenitud de la Llei és la caritat", entesa com a amor.
Pacomi va insitir molt en la importància de la pregària i la lectura de l´Escriptura. Per això quan un postulant es presentava al monestir per ser monjo, havia d´aprendre a llegir.

Pacomi va morir el 346 i la seua espiritualitat podem resumir-la en cinc grans eixos: la unió amb Déu, la pregària a través de l´Escriptura (que per a ell és com la Regla del monjo), l´Ofici Diví, com a expressió de la comunió fraterna, la koinonia o unió dels germans i la comunió de béns.
Amb Sant Pacomi assistim al naixement d´un primitiu cenobitisme, tot i que a la mort de Pacomi ràpidament aquest gran cos que havia construït, la santa koinonia, es va dissoldre.

Així i tot, i malgrat la desaparició tan ràpida de les comunitats pacomianes, els ensenyaments d´aquest sant monjo van perdurar en el monaquisme posterior, de tal manera que el monaquisme del segle XXI, en certa manera, és hereu de la koinonia pacomiana, basada en la pregària, la compartició de bens, el treball i el perdó.