La Carta Col.lectiva de l'episcopat espanyol (VILAWEB/ONTINYENT, 12/07/2017)

L’1 de juliol passat s’esdevingué el 80è  aniversari de la Carta Col·lectiva de l’episcopat espanyol, un document sobre la guerra civil de 1936 de caràcter històrico-doctrinal, signat l’1 de juliol de 1937 i que va ser publicat el 10 d’agost següent.

El text fou redactat pel cardenal Isidre Gomà a instàncies del general Franco i el van signar tots els bisbes espanyols, amb l’excepció del cardenal de Tarragona i Primat, Francesc Vidal i Barraquer, de Mateo Múgika, bisbe de Vitòria, i de Joan Torres, bisbe de Menorca, ja molt ancià.

Aquest document va ser molt divulgat internacionalment per la propaganda franquista, cosa que ajudà decisivament el Movimiento  Nacional per reconèixer la sublevació dels revoltats espanyols addictes a Franco i va esdevenir una crida patriòtica i militar contra el comunisme.

‘La Carta Colectiva del Episcopado Español al mundo entero con motivo de la Guerra de España’, un text de 15 pàgines, està estructurat en 8 capítols i una conclusió final.

El document, adreçat als bisbes de tot el món, començava argumentant el motiu de la carta, davant ‘el desconocimiento de la verdad de lo que en España ocurre’. Els bisbes espanyols afirmaven el caràcter ‘anticristiano’ d’una guerra que causava un ‘enorme daño a la verdadera España’.

En la Carta Col·lectiva, els bisbes es lamentaven de l’opinió negativa que els mitjans de comunicació s’havien format de la guerra civil, ja que ‘una buena parte de la prensa católica extranjera ha contribuido a esta desviación mental que podría ser funesta para los sacratísimos intereses que se ventilan en nuestra patria’. Tot i que els bisbes es mostraven contraris a la violència, la Carta defensava que ‘la guerra es a veces el remedio heroico, único, para centrar las cosas en el quicio de la justicia y volverlas al reinado de la paz’. Per això defensaven la sublevació d’aquells que ‘se alzaron en armas para salvar los principios de la religión y justicia cristiana’.

Segons la Carta Col·lectiva, van ser els polítics de la República ‘con sus prácticas de gobierno, los que se empeñaron en torcer bruscamente la ruta de nuestra historia en un sentido totalmente contrario a la naturaleza y exigencias del espíritu nacional, y especialmente opuesto al sentido religioso predominante en el país’. Per als bisbes, el govern republicà va actuar ‘anulando los derechos de Dios y vejada la Iglesia’ i per això, l’episcopat defensava ‘el derecho a la resistencia defensiva por la fuerza’. Per als bisbes espanyols signants d’aquest text, només hi havia una eixida a la situació d’Espanya: ‘o sucumbir en la embestida definitiva del comunismo destructor o intentar librarse del terrible enemigo’. Per això els bisbes argumentaven així la seua postura davant el Alzamiento: ‘la Iglesia no podia ser indiferente en la lucha’. Per als bisbes espanyols la rebel·lió franquista, qualificada de ‘levantamiento cívico-militar’, tenia un doble suport: ‘el del sentido patriotico y el sentido religioso’ i per això creien que ‘en España no hay más esperanza para reconquistar la justicia y la paz que el triunfo del Movimiento Nacional’.

La Carta Col·lectiva defensava que ‘mientras en la España marxista se vive sin Dios, en las regiones indemnes o reconquistadas se celebra profusamente el culto divino y pululan y florecen nuevas manifestaciones de la vida cristiana’.

La Carta Col·lectiva va significar la unió de l’Església i del Règim franquista i el naixement del nacionalcatolicisme, imperant a Espanya fins a la Transició.

Aquesta carta ens hauria de recordar que l’Església no ha de beneir ni donar suport mai a una opció política concreta, ni s’ha de casar amb cap partit, com ens va ensenyar el cardenal Tarancon.
Cal tindre en compte que segons el P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador, en un article publicat a El País, aquesta Carta Col·lectiva que justificava l’alçament militar va generar un malestar al Vaticà. El P. Hilari Raguer mateix ha consultat l’arxiu de la Secretaria d’Estat del Vaticà i ha vist una carta de Pacelli, Secretari d’Estat de la Santa Seu (fins ara inèdita) que demostra aquest malestar del Vaticà. En aquesta carta de Pacelli adreçada al cardenal Gomà, amb data de 31 de juliol de 1937 (10 dies abans que la Carta Col·lectiva fos publicada) i que no va arribar a ser tramesa, el Secretari d’Estat del Vaticà suggeria al cardenal Primat la conveniència de no publicar el text dels bisbes espanyols, cosa que Gomà no va seguir.

franquisme

josep miquel bausset

Sant Benet (10/07/2017) VILAWEB/ONTINYENT.CAT

Demà 11 de juliol, celebrem la festa de Sant Benet, pare de monjos i patró d’Europa. L’ensenyament d’aquest sant abat el trobem reflectit en la Regla per a monjos que ell va escriure, i que sintetitza la vida d’un home, ‘Benet de nom i beneït de Déu’, com el definí el papa Sant Gregori el Gran. Aquesta Regla, que és un model de vida monàstica, està formada per diversos eixos que estructuren la vida dels monjos, com la pregària, la humilitat, la paternitat abacial, l’acolliment d’hostes, pobres i pelegrins, l’obediència, el perdó i sobretot la comunió fraterna. Sant Benet vol que cada comunitat esdevinga una escola de servei, on cadascun dels monjos siga una icona de l’amor Trinitari. I tot això viscut des de la llibertat, que és a la base de l’opció monàstica i de qualsevol altra opció personal.
La vida i l’obra de Sant Benet i la seua crida a la fidelitat em porta el record d’una moda o passió que, des de fa uns anys, concretament des del 2008, s’ha estès per diversos ponts de París i que alguns han qualificat de gregària. Es tracta de comprar un cadenat, escriure-hi el nom de la parella, fixar-lo en un lloc romàntic i llançar la clau al riu Sena com a mostra d’afecte i de fidelitat.  S’ha sabut que només al Pont des Arts de París hi ha vora un milió de cadenats, cosa que fa que aquest pont haja d’aguantar  una càrrega de quaranta tones. És evident que davant el perill que suposa la càrrega dels cadenats, les autoritats, amb molt bon criteri, ja han decidit de retirar-los. Aquest fenomen s’ha estès pels diversos ponts de París, a més del Pont des Arts. Però no només a París. Aquesta moda ha arribat també la badia de San Francisco i la Ciutat Prohibida de Pequín.

I aquest invent dels cadenats als ponts de París m’ha fet recordar un capítol del Llibre Tercer dels Diàlegs del papa Sant Gregori el Gran, en el qual Sant Benet va fer veure a l’ermità Martí que la fidelitat al Crist no es troba en el fet de lligar-se materialment a una cadena, sinó en el de viure la pròpia vocació des de la llibertat i des de l’amor.

Sant Gregori el Gran va escriure el Segon Llibre dels Diàlegs, dedicat per complet a la vida de Sant Benet. Però també al capítol XVI del Tercer Llibre dels Diàlegs, titulat ‘L’ermità Martí del Mont Marsic’, Sant Gregori ens relata aquest episodi de la vida del sant abat: ‘Fa poc, també al país de Campània, sobre el Mont Marsic, un home molt venerable anomenat Martí, menà vida solitària, i durant força anys estigué reclòs en una cova molt estreta. Molts dels nostres el conegueren i foren presents a les seues accions. N’he sabut moltes coses pel papa Pelagi, el meu predecessor de venerable memòria, i per altres hòmens molt religiosos.

Martí, al començament d’estar en aquella muntanya, quan encara no estava reclòs a la cova, s’havia lligat el peu a una cadena de ferro que havia fixat a la roca per l’altra extremitat per tal de no haver d’anar més lluny de la llargada de la cadena. Benet, l’home de vida venerable que ja he recordat, ho va saber. Li féu dir per un dels seus deixebles: “Si eres servidor de Déu, no estigues retingut per una cadena de ferro, sinó per la cadena de Crist”. Després d’aquestes paraules, Martí es desféu d’aquells grillons, però mai més no s’allunyà del radi d’acció on anava amb el peu encadenat. Lliure de la cadena s’establí en l’espai on s’havia limitat abans, quan estava lligat’.

La moda dels cadenats als ponts del Sena no fa sinó posar en perill la seguretat dels vianants, alhora que redueix l’amor de les parelles a una anècdota, a un simple cadenat. És evident que l’amor i l’afecte dels enamorats no necessita ni cadenats ni cadenes. Al contrari: l’amor es fonamenta en la llibertat i en la confiança. I un cadenat no és precisament el millor símbol per expressar l’afecte i l’estima. El capítol XVI del Tercer Llibre dels Diàlegs de Sant Gregori que he mencionat ens fa veure que és la llibertat, i no les cadenes, allò que dóna sentit a la vida, al compromís d’una parella, o d’uns monjos o monges, que volen que l’amor siga el sentit i el fonament de la pròpia vida.

josep miquel bausset

Bisbats valencians, per l'amor de Déu, expliqueu-nos-ho (VILAWEB/ONTINYENT, 07/07/2017)

Amb un títol semblant, però substituint ‘Bisbats valencians’ per ‘AVL’, el Sr. Sergi Núñez publicava el dia 5 de juliol un article al diari Levante-EMV sobre la necessitat d’una entesa entre l’arquebisbat de València, l’AVL i la RACV, per tal que el Missal en valencià puga editar-se.

El Sr. Sergi Núñez, que es feia ressò de la convocatòria d’una reunió trilateral entre l’arquebisbat de València, l’AVL i la RACV, s’estranyava que l’AVL no haguera donat cap resposta al cardenal Cañizares. El diàleg entre aquests tres organismes, segons el Sr. Núñez, serviria per aprovar el Missal. Això sí, amb el model de llengua que triaria l’arquebisbat.

Sempre he estat partidari del diàleg. Però en qüestions científiques cal utilitzar criteris científics. Per això em serveix d’exemple la publicació de la tercera edició del Missal en castellà, presentat el 7 d’octubre passat a Madrid, a la seu de la Conferència Episcopal Espanyola.

Aquest Missal conté les pregàries i les rúbriques que el prevere diu en la celebració de l’Eucaristia, a més dels ritus (gestos, moviments i postures) que es porten a terme i les parts de la missa musicades. Cal dir que aquesta nova edició del Missal Romà en castellà, un volum amb 1.384 pàgines, incorpora abundants canvis d’expressió i diverses precisions. Aquesta tercera edició del Missal Romà en castellà és la continuació de les dues publicades després del Concili Vaticà II; la primera, el 1970 i la segona, el 1988.

El text d’aquesta nova edició del Missal Romà en castellà, que entrà en vigor el 4 de març, és el resultat d’un treball llarg de revisió i d’actualització, que va obtenir l’aprovació de l’Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola el 21 d’abril de 2010. Va ser cinc anys després, el 8 d’abril de 2105, quan la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments confirmà aquest text en espanyol.

Voldria destacar que, com digué en la seua presentació el capellà Luis García, director del Secretariat de la Comissió Episcopal de Litúrgia, el text d’aquesta nova edició del Missal en castellà ‘ha estat corregit per un professor i membre de número de la Real Academia de la Lengua’, amb la finalitat de ‘subsanar posibles errores o usos inapropiados de vocabulario o de gramática castellana’. I és que els bisbes espanyols van reconèixer l’autoritat de la Real Academia de la Lengua, i per això no van consultar cap altre organisme.

És important destacar això, ja que els bisbes espanyols, amb molt bon criteri, s’han deixat aconsellar per un expert de la Real Academia de la Lengua, cosa que no fan els bisbes valencians, que no es fien de l’autoritat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua pel que fa a la traducció del Missal Valencià. Per això volen que una entitat no reconeguda pel que fa a la llengua, com és la RACV, puga participar en l’edició del Missal en valencià. La CEE va consultar la Real Academia de la Lengua i no un grup no reconegut lingüísticament. Per això l’arquebisbat de València, amb els altres bisbats valencians, haurien d’acceptar l’autoritat de l’AVL, que ja ha fet la traducció del Missal, i aprovar-lo d’una vegada. Les comissions per estudiar una traducció (que ja s’ha fet) només són excuses per a no publicar el Missal en valencià.

Desgraciadament, si els cristians valencians encara no tenim un missal en la nostra llengua és perquè els bisbes valencians no accepten l’autoritat lingüística de l’AVL, que és la que ha traduït el text del Missal en valencià, que continua ‘hivernat’ en algun despatx del palau arquebisbal de València, impedint així que puga ser aprovat per la CEE i posteriorment per la Congregació del Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments.

Només que els bisbes del País Valencià, com seria lògic (i com han fet els bisbes espanyols pel que fa a la Real Academia de la Lengua) donaren el seu vist-i-plau a la traducció feta per l’AVL, el Missal Valencià seria ja una realitat i això faria possible celebrar la nostra fe en la llengua de Sant Vicent Ferrer. Però mentre els bisbes valencians no reconeguen l’autoritat de l’AVL pel que fa a la nostra llengua i la necessitat pastoral d’inculturar la fe en la llengua i en la cultura del País Valencià, els cristians valencians continuarem tenint prohibit el valencià als temples.

M’estranya la petició del Sr. Núñez demanant explicacions a l’AVL, quan aquest organisme ja ha fet la traducció. Per això el silenci (segons el Sr. Núñez) de l’AVL és que ja ha parlat, ja que va enviar (fa anys!) a l’arquebisbat la traducció del Missal en valencià. En tot cas, qui ha de donar explicacions de per què no s’ha publicat el Missal en valencià són els bisbes del País Valencià, no l’AVL que ha fet ben fet el seu treball.

josep miquel bausset

Del cardenal Müller a l’arquebisbe Ladària (VILAWEB/ONTINYENT, 05/07/2017)

Aquest 1 de juliol passat es va fer públic el relleu al front de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. El papa Francesc ens va donar la sorpresa de l’estiu (una més del seu pontificat) en substituir l’arquebisbe Gerhard Müller, fins ara Prefecte d’aquesta Congregació des de feia cinc anys, pel jesuïta manacorí Lluís Francesc Ladària. El nomenament de Ladària i sobretot el fet de no renovar el cardenal Müller en aquesta Congregació s’ha interpretat com una clara aposta del papa per una Teologia més oberta. I és que segons els vaticanistes, Müller, nomenat per Benet XVI el 2 de juliol de 2012, ha estat un fre a les reformes i als canvis iniciats pel papa Francesc, sobretot pels desencontres en el Sínode dels bisbes de 2014 i també pel que fa a l’exhortació apostòlica post-sinodal Amoris Laetitia, un text que Müller va qüestionar de forma pública en articles, ponències i conferències. L’objecció més important de Müller a aquest document és el capítol VIII, on el text tracta la possibilitat de la comunió als divorciats tornats a casar.

Lluís Ladària, nascut a Manacor el 1944, va ingressar a la Companyia de Jesús el 1966 i és considerat un jesuïta amb una sòlida formació teològica. Ladària, que estudià filosofia a Comilles i Teologia a Frankfurt, va ser ordenat prevere el 1973 i bisbe el 1988. És Doctor per la Universitat Gregoriana de Roma des de 1984, i el 2008 el papa Benet XVI el nomenà secretari de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. També és Doctor Honoris Causa per les Universitats Pontifícies de Salamanca i de Comilles, a més d’haver estat professor a la Gregoriana.

Ladària representa, segons els vaticanistes, una línia més en sintonia amb el papa Francesc, ja que és un jesuïta influït pels teòlegs del Vaticà II, Rahner, Congar o von Balthasar, és a dir, per la teologia que va posar les bases del Concili. Per això segons els entesos, Ladària pot representar un gir de 180º pel que fa a la línia d’actuació de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. I això que Ladària no és cap representant de la Teologia de l’Alliberament!

El papa Francesc que, poquet a poquet va renovant l’Església, és, com el va qualificar el cardenal Ezzati, ‘un gran profeta que va indicant temps nous’ i que amb canvis com aquest obre horitzons i camins, també nous, per fer possible una Església més descentralitzada, amb una Cúria més senzilla i més funcional i no com a contrapoder al papa.

Francesc, que anà a Lampedusa i denuncià el drama dels refugiats, o que també denuncià el capitalisme salvatge, vol que deixem de banda una Església poderosa i triomfal, per tal de construir una Església senzilla i acollidora, que siga hospital de campanya per curar les ferides del nostre món i per encoratjar i donar esperança als més desvalguts. Per això el papa Francesc, en poc més de quatre anys, està introduint canvis significatius perquè l’Església deixe d’estar centrada en ella mateixa, per així eixir a les perifèries del nostre món.

Amb canvis com el que s’ha produït ara a la Congregació per a la Doctrina de la Fe, el papa fa gestos per acabar amb una Església autoreferencial, per portar-la a línies de frontera, deixant en un segon pla l’aspecte moralitzant i posant l’èmfasi en la misericòrdia i en l’acolliment.

Amb aquest canvi en la Congregació per a la Doctrina de la Fe, el papa Francesc ha volgut crear un equip que sintonitze i porte endavant la reforma de l’Església perfilada en l’exhortació Evangelium gaudium: una Església que, com ens presentà el papa Joan XXIII, siga ‘mare i mestra’, font de joia, de consol i d’esperança. Una Església allunyada de les condemnes i oberta al nostre món. Una Església sinodal, sense por al diàleg ni a la col·legialitat. Una Església capaç de comprendre i d’acompanyar des de l’esperança, els qui fem el camí de la fe.

La professora Adela Cortina (VILAWEB/ONTINYENT, 02/07/2017)

Amb pocs dies de diferència, han eixit en dos diaris dos textos sobre la professora de la Universitat de València Adela Cortina, amb motiu de la seua reflexió sobre la por als refugiats o aporofòbia.

Adela Cortina, catedràtica d’Ètica i Filosofia Política i directora de la Fundació Étnor, feia en aquests textos una reflexió sobre la importància d’educar els jóvens en els valors de la solidaritat i del respecte als diferents. I és que, com diu la professora Adela Cortina, ‘el que molesta, primer dels immigrants i després dels refugiats, no és que siguen estrangers, sinó que siguen pobres’. De fet, tots acollim amb els braços oberts el turistes, pel fet que vénen amb les butxaques plenes i fan una despesa important que ajuda la nostra economia. Per això els estrangers rics són molt benvinguts. Els 75 milions de turistes que van arribar a l’Estat espanyol l’any passat, ‘ens encanten’. Com diu la doctora Cortina, ‘aquells estrangers que es deixen diners són benvinguts, independentment del seu origen, color de la pell o religió’. Però quan són els pobres els qui arriben a nosaltres és quan apareix el rebuig. Són els estrangers ‘que ens molesten, com els immigrants pobres i els refugiats polítics, i durant anys, els gitanos’. Per això la professora Cortina, amb molt bon criteri, demana ‘reforçar el discurs de la igualtat i del respecte als drets econòmics i socials’. Per a la professora Adela Cortina, ‘garantir aquests drets no consisteix només a aplicar polítiques per eradicar la pobresa, sinó a disminuir les desigualtats’.

La paradoxa la tenim quan els jóvens estudien uns valors ‘i després veuen que viuen en una societat sense compassió pels qui vénen de fora, sense compassió amb els pobres, sense solidaritat amb els necessitats’. Per això, desgraciadament, no ens ha de sorprendre, com diu Adela Cortina, ‘que augmente la xenofòbia i l’aporofòbia’.

Enmig de conflictes i de crisi econòmica, sempre ‘busquem un boc expiatori que sol ser un pobre’. I aquest boc expiatori són els pobres sense recursos, els més fràgils de la nostra societat, els desemparats, els qui no poden aportar res positiu al PIB dels país.

La professora Adela Cortina, que va tindre un tracte estret amb el P. Joan Carles Elvira,  monjo de Montserrat, per la seua tesi, ens proposa l’educació com a antídot per a combatre la xenofòbia i l’aporofòbia.

També la Paraula de Déu, ja des de l’Antic Testament, ens convida a acollir l’estranger, ja que en ell, veient el germà pobre i desvalgut, hi veiem Crist. Desgraciadament, la nostra societat ha perdut el sentit de l’hospitalitat, una actitud que ens fa més humans. I és per això que, com diu la religiosa teresiana Victòria Molins, ‘els pobres fan pena, els marginats molesten’. I per això els apartem o els amaguem.

Els cristians ens hem de comprometre, no només per solidaritat, justícia o altruisme, sinó sobretot pel fet que Jesús ens mana estimar els nostres germans, a acollir aquells que fugen de la guerra, de la fam i de pobresa i que arriben a nosaltres buscant una vida digna.

josep miquel bausset

'La única iglesia que ilumina es la que arde' (VILAWEB/ONTINYENT, 27/06/2017)

Aquesta és la consigna, absurda i agressiva, de certes persones que, a part del seu dèficit democràtic i amb una actitud cristianofòbica, inciten l’odi d’una manera ben clara. Fins i tot, per més inversemblant que siga, hi ha una pàgina de facebook amb aquest lema, sense que cap organisme la tanque.

El 2011, la sra. Rita Maestre, actual regidora de l’ajuntament de Madrid, entrà a la capella de la Universidad Complutense de Madrid amb una actitud provocativa i sense cap mena de respecte per la llibertat de religió, que defèn, entre d’altres, la Declaració Universal dels Drets Humans. Ara fa un any, el juny de 2016, van ser diverses les pintades a favor de l’avortament, realitzades a la capella de la Universidad Autónoma de Madrid. I la nit del passat 22 al 23, de nou, la capella de l’Autónoma va ser atacada amb un objecte incendiari.

S’ha parlat molt, també a les Corts Valencianes, de la islamofòbia i del dret dels musulmans de ser respectats en les seues creences. Com també del respecte als homosexuals i a qualsevol minoria ètnica, sexual o cultural. Però trobe a faltar una declaració contundent pel que fa a la cristianofòbia, quan és ben manifesta la persecució dels cristians als països del Pròxim Orient i del Nord d’Àfrica. I és que davant d’un atemptat contra els palestins, es convoca una protesta, cosa que té el meu suport. Però davant els múltiples atemptats contra els cristians a Síria, a Irac o a Egipte, cap col·lectiu no alça la veu per protestar per aquest genocidi.

El mes d’octubre passat, el diputat de Compromís Paco Garcia Latorre presentà una moció en la Comissió dels Drets Humans de les Corts Valencianes per tal d’impulsar una iniciativa no de llei per la lluita contra la islamofòbia. Aquesta proposta del diputat de Compromís també animava a impulsar el Pla Valencià d’Igualtat de Tracte contra Delictes d’Odi. El diputat Paco Garcia recordava les agressions contra persones musulmanes, el vandalisme contra les mesquites i el ciberodi. Ben encertadament, Garcia Latorre remarcava que ‘la llibertat religiosa i de consciència, reconeguda per la Constitució Espanyola, empara la pràctica religiosa de les persones musulmanes, tant en l’àmbit privat com en l’àmbit públic’.

Aquesta mesura de les Corts Valencianes hauria de ser aplicada a qualsevol grup religiós, també al cristià, que sovint sembla que siga el centre de la diana d’atacs absurds i carregats d’odi.
És una irracionalitat dir que l’única Església que il·lumina la societat, és la que crema. L’Església il·lumina el nostre món amb la llum de l’Evangeli, que és Bona Notícia d’alliberament i de joia per als desvalguts i per als oprimits. L’Església, malgrat les equivocacions que ha tingut al llarg dels segles, sempre és al costat dels més dèbils de la nostra societat, servint i ajudant tots aquells que ho necessiten. Perquè, on va, majoritàriament, la gent necessitada sinó a Caritas, encara que també als Bancs d’Aliments i a la Creu Roja?

La solució a tot aquest problema d’atac a símbols cristians i d’odi i discriminació per motius religiosos (de qualsevol religió) és l’educació en el respecte i en la tolerància, la cultura de la pau i l’acceptació de la diversitat. Només així, fomentant tots aquests valors, construirem un món més respectuós amb aquells que ens són diferents. Perquè qualsevol mena de diferència i de diversitat, fa una societat més rica i més humana.

josep miquel bausset

La reina Ester (LEVANTE-EMV, 01/07/2017)

Com cada any, l´1 de juliol celebrem la festa de la reina Ester, una jove jueva que amb la seua pregària d´intercessió va fer que Déu salvara el poble jueu, amenaçat per la supèrbia de Aman. La reina Ester ens revela la imatge d´un poble sempre oprimit però sempre salvat per Déu. 

La història de la reina Ester l´hem de situar a mitjans del segle V abans de Crist. El narrador del llibre d´Ester ens presenta la protagonista d´aquesta història com una jove jueva que, providencialment, va arribar a ser reina de Pèrsia. La història d´Ester explica l´acció poderosa de Déu que salva el seu poble del perill d´extermini, per mitjà de la intercessió d´Ester i de Mardoqueu.

La història té un pròleg, en el capítol 1 d´aquest llibre de l´Antic Testament, que el narrador situa a Susa, ciutat d´estiu d´Assuer, rei dels perses. Assuer, "que regnà des de l´Índia fins a Etiòpia, sobre cent vint-i-set províncies" (Es 1:1), enmig d´un banquet que oferí als seus ministres i generals, va reclamar la presència de la seua dona, la reina Vasti, per mostrar al seus convidats la bellesa de la seua esposa. Però Vasti rebutjà presentar-se al banquet del rei, menyspreant l´ordre del monarca.

L´enuig del rei va ser molt gran i per això decidí repudiar la seua dona Vasti. Posteriorment el rei Assuer va fer buscar jóvens entre les quals poguera triar una d´elles per fer-la la seua esposa. I ací és on aparegué Mardoqueu, un jueu de la tribu de Benjamí, que "havia estat deportat de Jerusalem, entre els exiliats que Nabucodonosor, rei de Babilònia, s´endugué amb Jeconies, rei de Judà" (Es 2:6). Mardoqueu tenia una neboda, òrfena de pare i de mare, que ell havia adoptat per filla. Entre les jóvens que foren reunides perquè el rei triara la seua esposa, hi havia Ester, "que era bonica i d´aspecte agradable" (Es 2:7) i que Assuer va elegir com a nova reina en substitució de Vasti. En passar a viure al palau, Ester no va revelar a Assuer el seu origen jueu, perquè Mardoqueu li ho havia indicat així.

La història d´Ester, ja reina, canvià de rumb d´una manera tràgica, quan el rei Assuer va exaltar Aman i "l´elevà en dignitat i li donà la precedència sobre tots els altres funcionaris". Aman s´adonà que Mardoqueu no s´agenollava quan ell passava, a diferència del que feia tothom. Com a bon jueu Mardoqueu només adorava el Déu d´Israel, Déu d´Abraham, d´Isaac i de Jacob. Irritar per l´actitud de Mardoqueu, Aman el volgué castigar, però pensà que el càstig, perquè fóra més cruel, no havia de caure només sobre Mardoqueu sinó sobre tot el poble jueu. Per això va fer signar al rei un decret per exterminar tots els jueus. Un punt curiós és que els escribes reials redactaren l´edicte d´extermini dels jueus als governadors de cada província, "en la seua escriptura i a cada poble en la seua llengua" (Es 3:12), cosa que no fa l´Església Valenciana que és incapaç d´utilitzar la llengua del Poble que evangelitza. L´edicte va ser enviat per així procedir a la destrucció i l´extermini en un sol dia, de tots els jueus, un Poble que al llarg de la història ha estat perseguit i maltractat.

Davant el perill de mort, els jueus van invocar Déu i Mardoqueu li notificà a la reina Ester el contingut de l´edite, per tal que ella intercedira pel seu poble davant el rei. Ella objectà a Mardoqueu que ningú no podia accedir al rei si ell no el cridava i que fent-ho, s´exposava a la mort. I Assuer ja feia un mes que no havia cridat la reina. Però així i tot, Ester, amb una pregària de súplica a Déu, una pregària preciosa on demanava que Déu els ajudara, es presentà davant del rei, traspassant la zona prohibida. En trobar-se davant del rei Ester es va desmaiar, però Assuer la confortà i li preguntà què volia. La reina li va demanar al rei que ell i Aman es dignaren anar a un convit que ella havia preparat. I va ser durant el convit, que Ester va acusar Aman de voler exterminar el poble jueu, i li demanà al rei que li fóra perdonada la seua vida "i la vida del meu poble....perquè jo i el meu poble hem estat venuts per ser destruïts, matats i exterminats" (Es 7:4)

El rei en vore que la reina Ester havia acusat Aman de voler exterminar el poble jueu, el va fer executar a la mateixa forca que Aman havia preparat per matar Mardoqueu.
La jove reina Ester ens recorda les dificultats i els sofriments dels immigrants, dels refugiats, dels exiliats, dels transeünts, dels desplaçats. Però també ens fa present el Déu que està al costat dels oprimits i del Déu que ens demana estar al costat dels qui sofreixen, del Déu que capgira el curs de la història, del Déu que salva i allibera del perill el poble.