Diumenge de Rams (LEVANTE-EMV, 09/04/2017)

Després dels cinc diumenges de Quaresma, hui, amb el Diumenge de Rams, comencem la Setmana Santa, que per als cristians és el centre de tot l´any litúrgic, ja que durant aquests dies celebrarem el Misteri Pasqual: la passió, la mort i la resurrecció del Senyor.

En un dels seus articles més bonics, titulat: "Mireu l´Anyell de Déu", mossèn Vicent Micó, de Turballos, ens parla de l´anyell pasqual, que "sacrificat en el Nou Testament és el Crist". És això el que des de hui, dia de Rams, i fins al diumenge de Pasqua (i més en concret del dijous sant al diumenge de Resurrecció) celebrarem: l´amor de Jesús que s´ofereix en l´ara de la creu i que és glorificat pel Pare en la resurrecció. Mossèn Vicent Micó referint-se al Senyor, l´Anyell de Déu sacrificat per nosaltres, ens diu que Jesús es va oferir a la mort "perquè estima tots els éssers humans sense mesura. I per això mor, per a llevar-nos el pecat. Perquè només l´amor neteja els pecats, les malifetes de tota mena o la maldat".

Durant aquests dies sants, on el dijous celebrarem la Cena del Senyor, el divendres la passió i l´adoració de la creu i finalment la nit del dissabte la gran Vigília Pasqual, els cristians, com diu mossèn Vicent Micó, "en la mesura que ens convertim en anyell de Déu, som seguidors del Crist", i per això units a ell "completem la passió i la mort del Salvador".

El Misteri Pasqual que celebrarem aquests dies sants, ens fa descobrir en Jesús, "el gra de blat colgat en el solc que mor" i que precisament per la seua mort, "es multiplica convertit en espiga, signe de resurrecció". És la Pasqua, que significa, el pas de la mort a la vida, de la creu a la tomba buida, del sepulcre a la resurrecció.

I com a preludi o introducció del Tridu Pasqual, hui Jesús, el Fill de David, és aclamat pel poble en la seua entrada a Jerusalem com a "beneït" i "Rei d´Israel". Per això hui la litúrgia posa en la processó que fem fins al temple, amb les branques d´olivera per aclamar Jesús, el psalm 23, que presenta l´entrada del Senyor al santuari: "Portals, alceu les llindes, engrandiu-vos portalades eternes, que ha d´entrar el rei de la glòria". Aquesta processó també ens fa caminar amb el psalm 46, que canta la reialesa del Senyor: "Canteu a Déu, canteu-li, canteu al nostre rei, que és rei de tot el món, canteu a Déu un himne". La litúrgia continua amb la lectura de l´Evangeli de l´entrada de Jesús a Jerusalem, enguany en la versió de l´ evangelista Sant Mateu (Mt 21:1-11) per així aclamar el Rei d´Israel. Com ens relata aquest Evangeli, l´Església, hui, com fa dos mil anys, beneeix el Senyor amb l´Hosanna al Fill de David.


L´Eucaristia, una vegada l´assemblea ha entrat al temple, continua amb la lectura d´un fragment del profeta Isaïes (Is 50:4-7), a la qual el poble respon amb unes estrofes del psalm 21 i després es proclama el fragment de la carta als filipencs (Fl 2:6-11) referents a Jesús, obedient fins a la mort i una mort de creu i exalçat per Déu. La passió del Senyor, enguany segons Sant Mateu, ens posa al davant l´ofrena de Jesús al Pare, des de l´últim sopar, la pregària de Jesús a Getsemaní i la seua detenció, la seua compareixença davant Caifàs i el governador Ponç Pilat, la condemna, la crucifixió i la mort i l´enterrament del Senyor.

Celebrar el Misteri Pasqual de la mort i de la resurrecció de Jesús, és proclamar el misteri de la nostra fe. Celebrar el Misteri Pasqual és aclamar i reconèixer el Déu que en Jesucrist, vencedor de la mort i del pecat, ens salva.

El 19 de març de 1978, diumenge de Rams, l´arquebisbe màrtir de San Salvador, Òscar Romero animava el poble de Déu a no viure la Setmana Santa únicament "com a record del passat, sinó amb esperança", per així fer present "la veu de Déu, la veu de Crist que ve a redimir-nos". Déu, com recordava l´arquebisbe Romero, "ens diu que no s´ha d´emmudir la veu i el crit del just", ja que la Setmana Santa que hui comencem, no és per a "predicar el conformisme", sinó per a "matar els brots d´avarícia, de cobdícia, de supèrbia, d´orgull", perquè d´aquesta manera "puga sorgir en nosaltres un home nou, per construir una civilització nova, la civilització de l´amor".

El diumenge de Rams, com a pòrtic de la Setmana Santa, ens avança ja el drama de la Passió i la Mort del Senyor. És així com el poeta Carles Salvador, al seu llibre, "Les festes de Benassal", ens transmet el cant d´aquest poble en el diumenge de Rams: "Dumenge serà dumenge,/dumenge serà de Rams./ Les taules estan parades/ tant de fulles com de rams./ Ja s´assente el bon Jesús,/ ja fa aquells sospirs tan grans./ Què sospires bon Jesús?/ Lo que tinc que sospirar./ Que és el dijous de la Cena/ i em nugaran a un pilar,/ i si demano què beure,/ fel i vinagre em daran;/ si demano què minjar,/ dos mil assots em daran./ La Marta i la Madalena/ detràs em vindran plorant/ en sa rosa cabellera,/ i los peus m´eixugaran".

Fins quan sentenciareu contra justícia afavorint la causa dels culpables? (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 06/04/2017)

És així com el psalm 81 ens recorda la perversitat que suposa jutjar sense justícia, és a dir, sense equitat, ni rectitud, ni sentit comú. I és que afavorir la causa dels culpables és precisament afavorir la injustícia.

He recordat aquest salm quan he vist que la Justícia no és igual per a tots. I quan he vist també, com en un judici es recorda als imputats el dret que tenen a mentir.

Per què la Justícia no és igual per a tots? El cas més recent ha estat la condemna a presó de la Sra. Milagrosa Martínez, exalcaldessa, exconsellera i expresidenta de les Corts Valencianes. Com que la Sra. Martínez ha pogut pagar la fiança de 15000 euros, ha evitat entrar a la presó. També l’acusat d’assassinar la viuda de l’expresident de la CAM, ha deixat la presó pel fet de pagar una fiança de 150000 euros. I Sergio Blasco, igualment no es troba a la presó perquè ha pagat 80000 euros de fiança.

Això vol dir que aquells que no tenen els diners per a la fiança, han d’entrar a la garjola. És just això? No és un escàndol que dues persones condemnades a presó per la mateixa condemna, una siga empresonada perquè no té diners i l’altra no, pel fet que pot pagar la fiança? La Justícia no ha de ser igual per a tots, independentment de la situació econòmica de cadascú? O la Justícia fa accepció de persones segons els diners?

L’altre cas que m’escandalitza és quan es recorda als imputats, el dret que tenen a mentir en un judicia. No ho acabe d’entendre. Una societat basada en la mentida és de per sí una societat corrupta. Una societat sense ètica. Però aquesta manca d’ètica encara és més escandalosa quan es dóna en la Justícia que empara el dret a la mentida. Per això ja el profeta Jeremies denunciava la falsedat dels seus contemporanis: “És la mentida i no la veritat que preval al país” (Jr 9:2).

Quan demanem que la veritat siga la nostra manera d’obrar i quan els pares o els mestres s’esforcen per formar en la veritat als fills o als alumnes, és un contrasentit que després, en un judici, s’haja de recordar als imputats el dret que tenen a mentir. Això vol dir que alguna cosa no va bé en el nostre sistema judicial, ni en la nostra societat, quan la Justícia empara i defensa la mentida dels imputats.
No és només el psalm 81 i el profeta Jeremies que ens recorden la perversitat de la mentida per afavorir la causa dels culpables. Per això el psalm 14 lloa l’home que “viu honradament i practica la justícia” i que “diu la veritat tal com la pensa” (Ps 14:2). També el psalm 44 elogia aquell que viu per “defensar la veritat i la justícia dels indigents” (Ps 44:5). Encara, el psalm 50 lloa Déu que estima “la veritat al fons del cor” (Ps 50:8).

Un altre llibre de la Bíblia que defensa la veritat és l’Eclesiàstic, quan al capítol 4 demana no contradir la veritat: “No contradigues la veritat” (Ecli 4:25) i demana lluitar per ella: “lluita fins a la mort per la veritat” (Ecli 4:28). Un altre verset d’aquest mateix llibre lloa de nou la veritat: “Els ocells s’ajunten amb els seus semblants, la veritat retorna a aquells qui la practiquen” (Ecli 27:9). També l’Evangeli de Sant Joan presenta la veritat com a model del comportament del deixeble de Jesús: “Qui practica la veritat va cap a la llum perquè es manifesten les seus obres” (Jo 3:21). Però el text que haurien de recordar els jutges i els magistrats, i tots nosaltres, és un verset de la carta de Sant Pau als cristians efesis, quan els recomana que estiguen “cenyits amb la veritat, revestits amb la justícia” (Ef 6:14).

Segurament, encara caldria recordar als membres de la Judicatura aquelles paraules de Jesús: “la veritat vos farà lliures” (Jo 8:). I també que la imatge de la Justícia té els ulls embenats, per tal que els veredictes i les condemnes siguen iguals per a tothom, independentment de si l’acusat té diners o no en té.

Textus callaecus, catalaunicus et vasconius formulae sacramentalis consecrationis vini (VILAWEB/ONTINYENT, 05/04/2017)

El3 de març passat, la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments envià a l’arquebisbe Ricardo Blázquez, president de la Conferència Episcopal Espanyola, la nova traducció, en gallec, català i basc de les paraules que es refereixen a la sang del Crist en el text de la consagració del calze. I és que des del dia 5 de març, primer diumenge de Quaresma, ha entrat en vigor a l’Església espanyola aquest canvi de les paraules de la consagració.

És significatiu (i normal) que la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments enviara aquesta nota sobre la traducció del Missal Romà en castellà, a les tres llengües de l’Estat, un text signat pel prefecte d’aquesta Congregació, el cardenal Robert Sarah i l’arquebisbe secretari, Artur Roche. D’aquesta manera el Vaticà reconeix explícitament les tres llengües que hi ha a l’Estat, gallec, català i basc, a més del castellà. Sense que en reconega cap altra, ja que no n’hi ha més amb el reconeixement legal suficient que no tenen l’asturlleonés o l’aragonés.

A causa de la novetat que comporta el canvi de les paraules de la consagració del calze, la Congregació ha mostrat el que és obvi i reconegut per totes les universitats del món, i també per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua: que la llengua que parlem els valencians, i que col·loquialment anomenem valencià, és la mateixa llengua que es parla a Olot, a Maó, a Ordino o a Binèfar. És a dir: la llengua que va de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó. Per això el Vaticà ha deixat ben clar que a l’Església no hi ha lloc per al secessionisme lingüístic, ni per a jugar amb la filologia, inventant-se noves llengües.

Des de fa molts anys, els bisbes valencians han impedit la introducció de la nostra llengua a la litúrgia, esperant el moment (deien) que hi haguera un consens lingüístic per introduir el valencià a l’Església. Molts ens pensàvem que després de la creació de l’AVL, el ‘problema’ que posaven els bisbes sobre l’absència d’una autoritat lingüística s’hauria acabat. Però no va ser així. Les excuses per no introduir el valencià a l’Església continuaven. Però ara, amb la nota de la Congregació per al Culte Diví, que no dóna cap versió en ‘valencià’ per a les paraules de la consagració del vi, crec que s’han acabat les excuses dels qui no volen la nostra llengua a l’Església. El Vaticà reconeix explícitament que la llengua que parlem a Onda, a Ontinyent o a Elx, és la mateixa que és parla a Catalunya, a la Franja d’Aragó, a Andorra o a les Illes Balears, ja que no dóna cap altra versió que la catalana.
L’arquebisbe de València, que va ser Prefecte d’aquesta Congregació, sap que el Vaticà no pot fer el ridícul ‘inventant-se’ noves llengües. I per això mateix ha donat una única versió de les paraules de la consagració per a una mateixa llengua i no dues, com ridículament va fer el govern d’Espanya en publicar la Constitució en català i en ‘valencià’, o com continua fent el rei, amb dues versions ‘distintes’ del seu discurs de Nadal, o la Casa Reial, la Moncloa i Renfe en les seues pàgines web, posant una versió en català i una altra en ‘valencià’.

Per això la Congregació per al Culte Diví dóna una única versió per la nostra llengua, d’aquestes paraules de la consagració del vi: ‘Preneu i beveu-ne tots, que aquest és el calze de la meva Sang, la Sang de l’aliança nova i eterna vessada per vosaltres i per molts en remissió dels pecats. Feu això que és el meu memorial’.

El Vaticà no dóna cap altra versió diferent a aquesta. Com no dóna tampoc una versió en castellà per a Salamanca i una altra per a Sevilla. El Vaticà no s’inventa una llengua valenciana distinta de la catalana, com fan els secessionistes lingüistes, que volen fer un missal en valencià diferent al català. Encara no s’han adonat (o sí, però absurdament ho neguen) que una llengua i ‘l’altra’ són la mateixa. Els passa com al sergent que jo tenia a la mili, que deia que ‘las bombas caían por su propio peso y por la acción de la gravedad’. I és que els qui volen fer un missal en valencià que no tinga res a veure amb el català, són més militars que filòlegs.

josep miquel bausset

Dos llibres de l’amic Antoni Signes (VILAWEB/ONTINYENT, 04/04/2017)

‘Ressò d’unes secularitzacions’ i ‘Cròniques del meu parer’ són els dos llibres de l’amic Antoni Signes que vull recomanar als amics de Vilaweb.

Aquestes dues obres, publicades per l’editorial Brúfol el 2015 i el 2014 respectivament, i que són dos llibres summament interessants, formen part de l’obra de Signes, que inclou també ‘Crònica d’un viatjant’ (2005), ‘París entre amigos’ (2007) i ‘La mestra Úrsula i el coronel Angulo’ (2014).
Antoni Signes Mulet, nascut a Gata de Gorgos el 1940, ens presenta en ‘Ressó d’unes secularitzacions’, com la segona part i la resposta mediàtica al seu llibre, de 2008, ‘¿Porqué nos salimos? Los secularizados’. El llibre, amb 135 pàgines, aporta nous elements d’enjudiciament d’aquells fets, expressats des de la mirada subjectiva. Aquesta obra consta de quatre capítols.

En el primer, Antoni Signes ens parla de la gènesi, on s’explica la proposta i l’historial. En el segon hi ha la campanya, amb l’edició, la crida i la distribució. El tercer tracta del ressò de les presentacions i l’últim, el ressò mediàtic.

Pel que fa a ‘Cròniques del meu parer’, de 320 pàgines, és un recull d’escrits que fan referència a l’Església, ‘però també a la vida social i política del nostre país’, com ens diu Signes.

En la primera part hi ha les col·laboracions, dels anys setanta, de l’amic Signes a la revista Quaderns de Pastoral, editat pel Secretariat de Pastoral de Barcelona, on Antoni Signes relata, amb un estil agut i incisiu, ‘els esdeveniments ocorreguts a València en aquesta època ja llunyana’. El llibre presenta capítols tan interessants com la primera Jornada de l’HOAC, l’assemblea de bisbes i capellans, el Col·legi de  Sant Tomàs de Villanueva, la carta signada per 350 preveres, la qüestió de les misses en valencià, el Concili i el postconcili, la crisi de l’Institut Social Obrer o el ressò del VIII Congrés Eucarístic.

La segona part d’aquest llibre, que Antoni Signes anomena ‘Consideracions dels anys dos mil’, fan referència a les seues col·laboracions en la revista Nihil Obstat i que inclou textos seus sobre el bisbe Gaillot a València, el papa Ratzinger o sobre les retallades i la crisi que encara patim.
Finalment, la tercera part del llibre és el que Signes anomena ‘Somni de primavera’, amb motiu d’unes notes manuscrites seues.

No cal dir que aquests dos llibres d’Antoni Signes, membre de la Tertúlia dels Dilluns al Micalet, i que he llegit amb fruïció, són ben interessants i per això mateix els recomane vivament.

josep miquel bausset

La caravana de la manipulació (La Veu del País Valencià, 02/04/2017)

És aquest un nou invent del PP valencià (amb la connivència de Ciudadanos) en el seu intent, com ha fet sempre, de destruir la nostra llengua. És un invent com ho van ser la Batalla de València o la proposició que va presentar a les Corts el sr. Bellver on defensava que el valencià provenia de l’iber; l’intent de manipular i de sotmetre l’AVL per part del Conseller Alejandro Font de Mora; la desqualificació de l’AVL per part del mateix PP; els recursos en contra de la Justícia per no acatar la unitat de la llengua; les mocions a diversos ajuntaments en contra del decret de plurilingüisme; l’ocurrència del PP perquè la Generalitat reconega les normes de la RACV; o la posició del ministre d’Educació, el Sr. Méndez de Vigo, que ha denunciat la discriminación del castellà (!) que, segons ell, provoca aquest decret i per això el recurs contenciós administratiu amb què ha amenaçat al Conseller Vicent Marzà.

La dreta valenciana (?) sempre ha manifestat un odi feroç a la nostra llengua i per això ha intentat, una vegada i una altra, arraconar-la i extingir-la. Molts recordem el: ‘hable usted en cristiano’ de temps passats, que ara el PP ha actualitzat amb la defensa del ‘bilingüismo’, que no és sinó que els valencianoparlants utilitzem també el castellà, però que els castellanoparlants estiguen exempts d’estudiar i d’entendre el valencià, i per això el PP defensa a les zones castellanoparlants l’exempció del valencià. Fa uns mesos la intervenció del sr. Berasaluce a la Diputació de València va ser l’actuació més esperpèntica del PP, al costat del caloret a la Crida de 2015.

Molts recordem, a més del ‘hable usted en cristiano’, les vexacions i la persecució que va suportar la mestra de Barx, Marifé Arroyo, un calvari que Víctor Gómez Labrado va plasmar en la seua excel·lent obra ‘La Mestra’. O la de tants docents que han patit la valencianofòbia del PP.
La caravana de la manipulació i de les mentides no té cap altre objectiu, com la Batalla de València, que destruir la nostra llengua, atacant ara el decret de plurilingüisme. Es tracta de reivindicar l’Espanya ‘una, grande y libre’, una ‘lengua y un imperio’, tot i que s’ho haurien de fer mirar per tot el que els ha passat amb l’imperio on ‘no se pone nunca el sol’. Tots els països de l’imperio els han perduts, des de Flandes a Bolívia i des de Filipines a Mèxic o a Guinea Equatorial.

Tot i proclamar amb solemnitat la defensa de la seua Constitució, menyspreen l’article que proclama la riquesa de les llengües diferents al castellà. Només fa uns dies, la sra. Esperanza Aguirre es mostrava ben afligida pel fet que al congrés del PP de les Balears han guanyat aquells que segons ella ‘quieren catalanizar las islas’. Per això es mostrava ‘muy triste’ pels resultats del congrés regional del PP de les Illes. La sra. Aguirre deia que el PP balear havia ‘rechazado una enmienda en la que se pedía que se cumpliese la Constitución, es decir que los padres puedan elegir la lengua oficial en la que quieren que se eduquen sus hijos’. La hipocresia de la sra. Aguirre ratlla l’esperpent, ja que milers de famílies valencianes han estat impedides de poder elegir el valencià per als seus fills durant tots els anys de govern del PP al País Valencià. I la sra. Aguirre, com la sra. Bonig i tants d’altres, no han denunciat mai aquesta discriminació del valencià, i ara diuen que hi ha una discriminació del castellà a les Balears o al País Valencià.

Amb valentia i fermesa (no amb la por del PSOE dels anys 80) el Govern Valencià ha de tirar endavant aquest decret, per tal que la nostra llengua tinga el reconeixement que la Constitució (el PP no la defensa sempre?) li atorga.

Per altra part, la Generalitat ha d’abolir l’anomenat certificat de capacitació lingüística, ja que no té cap sentit. Perquè algú, amb dos dits de front, s’imagina que la Justa d’Andalusia demanara aquest certificat, en castellà, als docents de Castella o d’Extremadura? I per què això tan absurd passa al País Valencià? Clar, que amb companys de viatge com els regidors socialistes de l’Olleria, pot passar de tot.

josep miquel bausset

‘Evangelizar la cultura en Valencia’ (ONTINYENT/VILAWEB, 31/03/20917)

Aquest és el títol de la carta pastoral que el desembre de 2105 va escriure el cardenal Antonio Cañizares, un text on l’arquebisbe de València exposava una qüestió de gran actualitat: ‘que la fe es faça cultura’. Això, la fe en la cultura d’un poble, es va fer realitat diumenge passat dia 26 de març, quan un miler de catòlics ucraïnesos van celebrar l’Eucaristia a la catedral de València en ritu bizantí i en llengua ucraïnesa.

És bonic que els diversos pobles puguen expressar la seua fe en la pròpia llengua, com van fer aquests ucraïnesos a la Seu valenciana. I amb tot, els cristians valencians no podem gaudir en la nostra llengua i a la catedral d’una celebració com la que van poden fer els ucraïnesos.
Com va dir el papa Pau VI, (i ens ho recordava l’arquebisbe Cañizares en aquesta carta pastoral) ‘la ruptura entre l’Evangeli i la cultura és sens dubte el drama de la nostra època’ (Evangelii Nuntiandi 20). Aquesta ruptura entre Evangeli i cultura és una realitat que patim des de segles els cristians valencians, que veiem marginada i ignorada la nostra llengua i la nostra cultura a l’Església. Per això estic totalment d’acord amb l’arquebisbe Cañizares, quan en aquesta carta pastoral defensa que ‘una fe que no es fa cultura, no és plenament acollida’.

Per això mateix, si l’arquebisbe de València defensa la necessitat que l’Església integre totes les cultures, com és que, des de fa segles, els bisbes valencians no valoren, estimen i introdueixen el valencià a la nostra Església?

L’arquebisbe Cañizares destacava en el seu text ‘les arrels cristianes de la identitat valenciana’, ja que el nostre País ha estat al llarg dels segles, ‘centre de diàleg i de convivència’ i ‘cruïlla de cultures’. Per això l’arquebisbe presentava la necessitat de ‘crear, des de la immensa riquesa cultural d’aquesta diòcesi de València, una autèntica cultura de la veritat i del bé, de la bellesa i del progrés, que puga contribuir al diàleg entre ciència i fe, entre la cultura cristiana i la civilització universal’. Però podrem evangelitzar la cultura sense utilitzar la llengua del nostre Poble?

El capellà valencià Alexandre Alapont, que ha passat pràcticament tota la vida a Zimbabwe, el primer que va fer en arribar al poble africà que l’acollí va ser aprendre la llengua dels nàmbies, traduint la Paraula de Déu a aquesta llengua i celebrant la fe en la llengua d’aquest poble. Per què els bisbes valencians pretenen evangelitzar la cultura dels valencians, prescindint de la llengua d’aquesta cultura? Com és possible que les nostres parròquies, en ple segle XXI, ens obliguen a deixar la nostra llengua a les portes dels temples?

La carta pastoral, que l’hauria poguda signar el bisbe de Salamanca o el de Sevilla, si traiem del text la paraula ‘Valencia’ (sempre en castellà) no fa cap referència concreta a la cultura i a la llengua dels valencians. I és així com l’Església Valenciana tracta la nostra cultura: ignorant-la.

L’arquebisbe parla de ‘la riqueza cultural de esta diócesis de Valencia, una autentica cultura de la verdad y del bien, de la belleza y del progreso’. D’acord! Però la riquesa de la cultura no està formada també pel valencià?

Sintonitze plenament amb l’arquebisbe Cañizares, quan ens deia que s’ha d’evangelitzar la cultura. però no s’hauria també d’inculturitzar l’Evangeli en aquesta mateixa cultura?

En la recent entrevista a Levante-EMV (29 de gener de 2017) el cardenal Cañizares, a més de dir que vol ‘la misa en valenciano de manera habitual’, afirmava el seu interès ‘en que el misal en valenciano sea una realidad cuanto antes’. D’ell i dels altres bisbes depèn que això siga una realitat. Com també depèn d’ell que les misses que fa siguen en valencià. Només es tracta de voluntat per així fer-ho possible.

Des de segles que els cristians valencians estem esperant que, com els ucraïnesos, també nosaltres puguem celebrar la nostra fe en la nostra llengua. I mentrestant la jerarquia valenciana mira cap a un altre costat. Malgrat les declaracions a la premsa.

josep miquel bausset

Diumenge Cinqué de Quaresma (LEVANTE-EMV, 02/04/2017)

En aquest últim diumenge de Quaresma, abans de començar la Setmana Santa, la litúrgia ens presenta enguany un Evangeli que, com el de la Samaritana i el de la curació del cec de naixement, forma part d´una catequesi baptismal.

L´Evangeli de la resurrecció de Llàtzer (Jo 11:1-45), com els Evangelis dels dos diumenges anteriors, té com a nucli central, la fe. Si els veïns i els coneguts de la Samaritana van creure en Jesús i també el cec de naixement hi va creure, hui la fe torna a ser el centre d´aquest Evangeli. I és que després de la mort de Llàtzer, Jesús es presentà a Marta, la germana del difunt, com aquell que dóna la vida "Jo sóc la resurrecció". I per això afegí: "Qui creu en mi, encara que haja mort, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi no morirà mai més. Ho creus això?".

La fe que es dóna als catecúmens en el baptisme, és la fe en el Crist, que és la resurrecció i la vida. Per això el diàleg de Jesús amb Marta suscita la professió de fe d´aquesta: "Sí, Senyor, jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de vindre al món".

Aquesta conversa de Jesús amb Marta, centrada en la fe, continuà davant del sepulcre del difunt. Va ser quan Jesús va demanar que tragueren la pedra que tancava la tomba de Llàtzer, que Marta li digué que el seu germà ja feia quatre dies que havia mort. Però Jesús afirmà: "No t´he dit que si creus, voràs la glòria de Déu?". I una vegada més, les paraules de Jesús, són les que ell adreçà a Déu el seu Pare, per tal que aquells que l´escoltaven, cregueren: "Jo sé que m´escolteu, però ho he dit per la gent que m´envolta perquè creguen que vós m´heu enviat". De fet, la resurrecció de Llàtzer va fer que "molts jueus que havien anat a casa de Maria i van vore el que havia fet" Jesús, "van creure en ell".
Comentant aquest Evangeli de la resurrecció de Llàtzer, el papa Francesc ens diu que "la vida dels qui creuen en Jesús, després de la mort serà transformada en una vida nova, plena i immortal". És la fe en la resurrecció allò que dóna esperança a la nostra vida. I és això el que celebrarem en el Misteri Pasqual.

Aquest Evangeli de la resurrecció de Llàtzer ens parla del baptisme, que és immersió en la mort i en la resurrecció de Crist. Així ho expliquen les Catequesis de Jerusalem: "Vau ser conduïts a la sagrada piscina baptismal, de la mateixa manera que Crist va ser portat des de la creu al sepulcre". I és que els catecúmens eren preparats per al baptisme, que es feia per immersió, amb aquestes catequesis, perquè comprengueren que ser batejats en el nom del Pare, del Fill i de l´Esperit Sant, era fer l´experiència pasqual de mort i de resurrecció. El text d´aquestes catequesis continua així: "vau ser submergits tres vegades en l´aigua, i tres vegades en vau ser trets; i amb això vau significar d´una manera simbòlica, els tres dies que Crist va estar al sepulcre". Els catecúmens entenien que "amb la primera eixida de l´aigua vau imitar el primer dia que Crist va estar en el sepulcre, i, amb la immersió, vau imitar la primera nit. Ja que, de la mateixa manera que de nit no veiem res i, en canvi, de dia ens trobem en plena llum, així també quan estàveu submergits no vèieu res, com si fóra de nit, però en eixir de l´aigua va ser com si eixíreu a la llum del dia". Per això, continua la catequesi, "aquella aigua salvadora va ser per a vosaltres, alhora, sepulcre i mare", ja que per l´aigua del baptisme els catecúmens naixien a la vida de la fe.

Aquest últim diumenge de Quaresma abans de la Setmana Santa, és una crida a tots els cristians a morir amb Crits, per tal de ressuscitar amb ell. Per això en l´etapa final del camí quaresmal, l´Evangeli de la resurrecció de Llàtzer ens posa la davant el misteri de mort i de resurrecció, que celebrarem en el Tridu Pasqual.